dissabte, 10 d’octubre de 2015

Bibliorelats - AAVV







"¿Que no va mai a la biblioteca, vostè?"




Masdéu, Fina i Rodrigo, Victoria (Coord.) Bibliorelats.
Tarragona: Arola Editors, 2015




 Què en diu la contraportada...
Els contes que s’apleguen a Bibliorelats tenen les biblioteques públiques com a espai literari i, alhora, són petits retalls d’històries més extenses: una gamma de moments d’ahir, d’avui i de demà en què els llibres, d’una manera o altra, sempre hi són presents. Perquè una biblioteca és un espai que, per si mateix, conforma un territori concret, singular, peculiar i ple de matisos: un paisatge urbà i, també, intrínsecament humà –les biblioteques, en la seva raó d’existir, en la seva essència, reclamen la presència de les persones.
Els autors dels relats –alguns amb una àmplia trajectòria literària, d’altres més novells en l’exercici d’escriure- procedeixen de diversos indrets del país i exerceixen diferents activitats professionals, però els uneix la passió pels llibres i per l’escriptura –dues aficions que solen complementar-se amb bon encaix.
Reusenques de Lletres, en impulsar aquest nou projecte, tenien com a fita –a més de voler aportar el seu gra de sorra a la commemoració de l’Any de les Biblioteques- animar a la redacció de textos de ficció que esdevinguessin testimoni de la riquesa argumental que aquests espais tan acollidors, tan plens de llibres, són capaços de generar.

Com comença...
Algú tusta suaument la porta i tot seguit l’obre.
La cambra és tota blanca: la cortina de la finestra, el llit, petit; la tauleta, la cadira; la porta de l’armari, la del lavabo, la butaca on ella està asseguda... fins i tot la tassa fumejant amb la infusió tot just servida.
Els llibres preferits - Maria Lluïsa Amorós

Moments...
(Pàg. 21)
-  Encara que costi de creure, els llibres diuen coses. Tants dies quiets en els seus prestatges tot esperant que una mà poderosa o una mà tremolosa els agafin i se’ls emportin fan que els llibres s’avorreixin i hagin desenvolupat aquesta capacitat
Quan ell deia que els llibres diuen coses volia dir que parlaven entre ells.
El mestral, els divendres i el rei Neptú – Carme Andrade

(Pàg. 27)
No sé què fer... acabo de confirmar una sospita que feia temps que tenia i estic trasbalsada... Potser no hauria d’estar-ho tant perquè, al capdavall, ja m’ensumava el que estava passant, però és que, fins que no ens topem amb l’evidència irrefutable, sempre tendim a pensar que ens obsessionem sense motiu. Ara entenc moltes coses, però no sé si les puc –o si les vull- justificar...
Ell no és l’altre – Fina Masdéu

(Pàg. 31)
A l’hivern no me’n moc. Dos. N’agafo dos, de llibres. Del mateix gruix. Un és per sempre el mateix. ¿A veure? Sí, en aquest cas, sí, és aquest que té a les mans. I l’altre, un altre qualsevol. L’altre, el que no és aquest, vull dir, el deixo al carret. Al carret, al carret, ves. ¿Que no va mai a la biblioteca, vostè?
Còmplice necessari – Lena Paüls

(Pàg. 35)
La Valentina estava enllestint Herbolarium, una exposició amb llibres antics de col·lecció local sobre herbes i fórmules enigmàtiques guaridores de qualsevol mal, quan, de sobte, li va cridar l’atenció una xilografia en una de les pàgines. Era una gravat que representava un cercle envoltat de vuit puntes de fletxa, curiosament, idèntic al reproduït al relleu de la porta de l’infern de la biblioteca (...).
El grimori, l’infern i les bruixes de la biblioteca -  Victòria Rodrigo

(Pàg. 43)
La reunió comença a un quart i mig de deu. Durant aquests vint minuts els cinc treballadors han fet via per obrir llums, ordinadors, posar diaris i fer les devolucions de les bústies.
El missatge – Rosana Andreu

(Pàg. 47)
La llum que travessa els vitralls vermells, blaus i verds (que coronen el sostre infinit de l’antiga cripta que avui és la biblioteca municipal) ha tornat a conspirar contra mi. M’he rendit, un cop més, a la màgia dels teus ulls platejats inundats pel centelleig irisat d’aquesta tarda d’estiu que fas especial. I em sento afortunat de ser un espectador exclusiu de la funció insonora que protagonitzes.
Sé, com tantes altres vegades, que l’única geometria que repassaré avui, i meticulosament, serà la de l’angle precís de les teves parpelles afilades.
La geometria dels teus ulls – Marina Barraso

(Pàg. 51)
Quan va pronunciar aquelles paraules fitant-me amb els ulls indefensos no vaig saber què dir. A la Sygma la van rescatar sis mesos enrere, havia estat reclosa en una comunitat on s’havien refugiat els seus pares feia tretze anys, en un indret remot del país.
Sygma – Àurea Bellera

(Pàg. 55)
El primer exemplar va aparèixer a la Biblioteca Xavier Amorós de Reus. A mig matí una de les bibliotecàries el va trobar sobre una taula. No duia etiqueta i ella es va adonar de seguida que no pertanyia a la biblioteca. El seu títol, La més bella història, no li va sonar de res i a més va observar, astorada, que no hi figurava cap autor ni cap editorial.  
La més bella història – M. Pilar Cabrerizo

(Pàg. 59)
A la sala gran de la Biblioteca Octavi Viader i Margarit de Sant Feliu de Guixols i a primera fila de les cadires disposades amb motiu de la presentació del meu llibre hi ha una noia asseguda al costat d’una altra que sí que conec. La desconeguda de rialla encisadora i bellesa serena comenta amb la noia coneguda la informació facilitada per la biblioteca sobre aquesta presentació. M’haig d’esforçar  a no mirar-la constantment.
És el que sembla – Josefina Coll

(Pàg. 63)
Es va estremir tot just entrar. Dins d’aquells murs banyats d’olor impersonal qualsevol soroll era capaç de multiplicar-se amb un to metàl·lic desagradable. Malgrat ser una presó de dones, gairebé res recordava el món femení, llevat de les veus sornegueres de les recloses.
Evasió – Patrícia Domingo

(Pàg. 67)
Vaig deixar-me les sabates a la biblioteca. Vaig adonar-me’n tard: m’hi havia quedat fins que la tancaren i era fora de feia una estona, de fet, ja havia caminat tot un bon tros. Encara tenia al cos la calentor i el regust d’haver assaborit d’una manera prou erògena, gairebé obscena, aquell pimentó torrat que m’acabava d’oferir l’Estellés en una cerimònia entre pecaminosa i eucarística, un clarobscur inquietant que llinda els límits entre el pervers i el sublim.
La cova de les meravelles – Conxita Jiménez

(Pàg. 71)
La Bib 43.237 seia darrere la pantalla amb els ulls perduts finestra enllà, en un somieig insòlit en ella fins feia uns mesos. Com de costum en els darrers temps, aquella nit no havia dormit gaire i la jornada se li faria eterna.
La feina a la biblioteca era escassa. Fins i tot hi havia rumors que n’anunciaven el tancament.
Viatge de tornada – Clara Juncadella

(Pàg. 75)
Ella té les ungles sense pintar, una mica mossegades, o potser només desgastades, mal tallades. Quan et passa un llibre, ràpidament enretira els dits de les tapes, gairebé abans que hagin començat a descansar sobre el taulell on espera que les agafis, que passin als teus dits.
El gat i la rata – Eduard López

(Pàg. 79)
Assumpte: Això és un dir
De: canseixanta@mymail.cat
Per a: acaudorella@mymail.cat
Data: 1 de gener de 2015

Estimat,
T’escric aquest correu en la silenciosa tarda del dia de cap d’any, després d’haver-me cruspit un bon plat d’enciam i tomaca (frugal menú comparat amb els xeflis que es gasten en aquestes dates) i de mirar la guia de Croàcia que fa un parell de dies vaig treure de la biblioteca.
Això és un dir – Pilar López

(Pàg. 83)
Passaré tota la tarda amunt i avall, tenim tanta feina que no ens l’acabarem. Bé, sí, ja ho sé que no t’ho havia dit, però què vols que hi faci? És el director de la biblioteca i no el puc deixar penjat. Hem quedat avui perquè la setmana entrant ja és sant Jordi i anirà atabalat. Res, que no t’hi amoïnis, que ja et faré un truc a mitja tarda... ai, ai, ai! que em sembla que m’he deixat el mòbil a casa!
No m’esperis a sopar – Ció Munté

(Pàg. 87)
La Biblioteca Pública Llegeixmelsmots es va inaugurar oficialment un dia de primavera. L’endemà, a tocar d’un dels prestatges blancs i lluents, van començar els contactes.
Punt de trobada – Joan Pinyol

(Pàg. 91)
Ahir a la nit, mentre dormia, em va desvetllar un sorollet, un murmuri. Com que he vist molts dibuixos animats d’espies, vaig pensar: “Júlia, aquesta és la teva”. Em vaig llevar a les fosques i, caminant de puntetes, aquella fressa em va dur fins a l’habitació de les joguines.
Revolució – Romana Ribé

(Pàg. 95)
Abans que el sol desperti, la Nélida ja s’ha llevat i esmorza sense fer massa soroll, després de rentar-se i vestir-se. Escolta la seva emissora preferida des que obre els ulls gairebé. La  música és part de la seva vida i no la imagina en silenci, almenys.
Nélida Espíndola Dávalos (o per antonomàsia) – Lluís Servé

(Pàg. 99)
Al murmuri de les veus d’uns infants que caminaven mirant a banda i banda i mig empesos pels companys que els seguien, s’hi afegia la remor del fregament de les sabates que es mig arrossegaven en una mena de processó improvisada i poc habituada a aquell tipus de desfilades.
Un tren de matèries perilloses – Oriol Solà

(Pàg. 103)
Des que ella havia vingut fins al taulell i li havia vist el nom a la fitxa vaig pensar que el destí se m’havia posat de cara. Vaig voler pensar que tots els astres s’havien alineat dalt les voltes d’aquell edifici gòtic reconvertit en biblioteca –després d’haver servit d’hospital.
Entre lligalls de diaris – Josep-Lluís Sotorra.

(Pàg. 107)
L’entorn era el més inadequat per a una biblioteca, i l’Anna, la més atípica de les bibliotecàries. No és que n’hagi conegut gaires, de bibliotecàries, però entre les conegudes i els estereotips que en tinc, la seva figura i el seu caràcter no s’hi enquadraven gens.
Veïns a la força (alfabètica) – Andreu Suriol

(Pàg. 111)
El missatge va arribar minuts abans de tancar la biblioteca. Tant el director, que fou el primer que el va llegir, com el personal tècnic quan se’ls va derivar el correu, es van posar les mans al cap. Prescindir del 100% del fons bibliogràfic tradicional i substituir-lo per nous formats electrònics penjats al núvol significava una ruptura amb la tradició, amb l’organització del treball i, el que és més important, amb les sensacions que el paper és capaç de despertar en qualsevol lector.
El consell – David Torelló

(Pàg. 115)
Marta, fa dies que em ronda pel cap, i estic segur que t’agradarà molt. Per fi, avui, he decidit fer-ho, i si t’he de ser franc, m’ha costat entrar-hi...Em pensava que a aquests llocs hi anava gent tocada i posada, per això se’m feia una muntanya! Veig que no, tot i que hi ha algú una mica tibat, dels que et miren per sobre l’espatlla amb cara de setciències... Si sabessis on sóc, te’n faries creus: a la biblioteca!
Marta – Enric Vila

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada