dilluns, 6 d’abril de 2015

El dimoni a cada pas - Donald R. Pollock






"-(...) Àvia, el món és ple de fills de puta."



Pollock, Donald R., El dimoni a cada pas. 
Barcelona: Empúries, 2012

The devil all the time. Traducció de Francesc Rovira
Col·lecció Narrativa, 425


 Què en diu la contraportada...
A les entranyes d'una Amèrica tan profunda com despietada de mitjan segle XX, en Willard, un pare marcat pel que ha viscut a la Segona Guerra Mundial, instrueix el seu fill: «El món és ple de fills de puta». Donald Ray Pollock repeteix escenari, la fondalada de Knockemstiff (Virgínia de l'Oest), per bastir una novel·la compacta i intensa, amb tot de personatges de vides descarnades, emmalaltides per una fe obsessiva o la falta d'ambició que ofega l'entorn. Un fotògraf assassí en sèrie i la seva parella sortint de cacera, un predicador que obeeix senyals de Déu, el nou reverend de l'església Coal Creek i la seva galeria de devotes, un propietari sense escrúpols, un xèrif a la corda fluixa... i l'Arvin, el fill d'en Willard, que mira de sobreviure no només al seu passat. «És difícil dur una vida virtuosa; sembla que el dimoni no descansi mai».

Sense concessions però sense escenes gratuïtes, D. R. Pollock emmarca la sordidesa des de dins mateix del quadre i serveix la misèria humana crua i a llesques, com si fossin simples circumstàncies.

 Com comença...
Un matí plomís de finals d'un octubre humit, l'Arvin Eugene Russell seguia el seu pare, en Willard, pel marge d'un prat des d'on es dominava tota la fondalada allargada i rocosa anomenada Knockemstiff. En Willard era un home alt i prim, i a l'Arvin li costava Déu i ajuda seguir-li el pas.

 Moments...
(Pàg. 13)
Quan van ser a la camioneta, va agafar un drap de sota el seient i es va netejar la sang de les mans.
- Recordes el que et vaig dir l'altre dia? -va preguntar a l'Arvin.
- Allò dels nens de l'autobús?
- Sí. Doncs em refereia a això -va dir en Willard, assenyalant el caçador amb un moviment de la barbeta abans de llançar el drap brut per la finestra -. El secret és trobar el moment just.
- Entesos, pare -va fer l'Arvin.
- El món és ple de fills de puta.
- Quants n'hi ha? Més de cent?
En Willard va riure per sota el nas i va posar la primera.

(Pàg. 18)
Arriba un moment que els èxits dels altres t'acaben tocant els collons.

(Pàg. 47)
"Et dono gràcies, Senyor, per donar-me forces per no fotre-li una pallissa a aquell sac de greix d'en Henry Dunlap. I dóna-li tot el que desitgi en aquesta vida, tot i que he de confessar, Senyor, que no em faria res veure'l ofegar-se en la seva pròpia riquesa".

(Pàg. 51) 
Sempre es  moria algú o altre en alguna banda del món; l'estiu del 1958, l'any en què l'Arvin Eugene Rusell feia deu anys, li va arribar el torn a la seva mare.

(Pàg. 70)
Sentia un grup de nois al pont de formigó de davant de la botiga que cridaven i feien xivarri cada vegada que passava un cotxe. Alguns hi eren cada vespre, fes bo o plogués. Tots, sense excepció, eren pobres com una rata. Tot el que desitjaven de la vida era un cotxe que corregués molt i una noia amb un bon cul. Va pensar que, en certa manera, tenia els seus avantatges viure només amb aquelles expectatives. De vegades li hauria agradat no ser tan ambiciós.

(Pàg. 78)
Algunes persones naixien només perquè algú les enterrés (...).

(Pàg. 93)
Es va fixar en un quadre de marc vulgar penjat a l'altra banda de l'habitació, un bodegó de mal gust que no retindria mai a la memòria cap dels hostes d'aquell dormitori fètid. No se li acudia cap altra utilitat per a aquells trasto que no fos recordar a tothom que el món és un lloc merdós on estem atrapats.

(Pàg. 124)
-(...) Àvia, el món és ple de fills de puta.
- Verge santa, Arvin, per què no pares de repetir aquesta frase?
- Perquè és veritat.
- Llavors potser hauries de provar de resar per ells - proposava ella-. Resar no fa mal a ningú, oi que no?
En moments com aquells, l'Emma es penedia d'haver demanat al reverend Sykes que deixés que el noi trobés tot sol el camí cap a Déu. Ara li feia l'efecte que l'Arvin sempre semblava a punt de caminar en la direcció contrària.
L'Arvin va fer ulls d'exasperació. Aquella era la solució de la seva àvia per a tot.
- Potser no -deia-, però la Lenora ja resa de sobres per tots dos, i tampoc no veig que en tregui res de bo.

(Pàg. 264)
La força de l'impacte el va fer girar sobre si mateix. Va recular unes quantes passes, però va recuperar l'equilibri i va mirar d'aixecar la pistola per apuntar al noi; llavors, una altra bala li va travessar el pit. Va caure d'esquena amb un soroll sord. Notava que tenia la pistola del 38 a la mà, però els dits no li responien. Va sentir la veu remota de la Sandy, com si repetís el seu nom una vegada i una altra: Carl, Carl, Carl. Volia respondre-li i va pensar que si descansava un moment encara podia redreçar tot allò. El va començar a envair una sensació de fredor. Va notar com el cos se li enfonsava en un forat que semblava obrir-se a terra, i aquella sensació, com si alguna cosa li xuclés l'aire, el va espantar. Va serrar les dents i va fer un esforç per sortir del forat abans de caure massa endins. Va notar com s'elevava. Sí, per Déu, encara podia arreglar aquell daltabaix, i llavors tocarien el dos. Va visualitzar els dos nens que l'havien saludat dalt de les seves bicicletes. S'han acabat les fotografies, volia dir-li a la Sandy, però li costava respirar. Llavors, una cosa amb unes immenses ales negres se li va posar al damunt i el va enfonsar cap avall, i, tot i que la seva mà esquerra s'aferrava amb desesperació a l'herba i la terra per no relliscar, aquest cop no ho va poder evitar.

(Pàg. 286)
(...) va tornar a enfundar la pistola.
- Ho veus, home? No costava tant, oi que no - Va anar cap a la porta.- Algun dia serà un bon delator.
En Hank va observar com el xèrif pujava al cotxe patrulla i enfilava  Black Run Road amunt. Va posar les dues mans planes sobre el taulell i va acotar el cap. Darrere seu, amb una veu suau com un xiuxiueig, el locutor satisfeia una altra petició feta des del fons del cor.

(Pàg. 289)
Va mirar Jesús dalt de la creu i va aclucar els ulls. Va provar amb totes les forces de visualitzar Déu, però era incapaç de concentrar-se. A la fi va desistir i va imaginar que el miraven els seus pares, cosa que li va resultar mol més fàcil. Li feia l'efecte que tota la seva vida, tot el que havia vist o havia dit o havia fent, l'havia conduït a aquells moment: a la fi sol amb les fantasmes de la seva infantesa.

 Altres n'han dit...
Els llibres del senyor dolent, Tot és una mentida, EnquatricomiaNosaltres llegimLa tormenta en un vasoEl placer de la lectura, Entre montones de libros, Propera parada: culturaThe wind that shakes the barley, Un pickwickiano en BlandingsEl Cultural, El Boomeran(g)Lector malherido, Estado CríticoEl lamento de Portnoy, Hungry like the Woolf.

 Enllaços: 
Donald R. Pollock, l'autor sobre el seu llibre, l'autor sobre el seu llibre (2)bombolles de sensacions, ingredients principalsgòtic sureny?, novel·la negra?sobre la idea deformada de Déu, sobre la violència.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada