dissabte, 17 de gener de 2015

Viatge al fons de la nit - Louis Ferdinand Céline





"No cregueu mai, doncs, d'entrada, en la desventura dels homes. Demaneu-los solament si encara poden dormir... Si sí, tot va bé. N'hi ha prou.


Céline, L.F. Viatge al fons de la nit.
Barcelona: Proa, 2007

Voyage au bout de la nuit. Traducció d'Estanislau Vidal-Folch
Col·lecció A tot vent, 460


 Què en diu la contraportada...
Viatge al fons de la nit (1932), la novel·la que projectà Céline a la fama literària, és un atac frontal i sarcàstic contra tota la societat. Céline fa girar tota l'acció de la novel·la al voltant d'un inoblidable personatge central -Bardamu-, que és el retrat enlluernant i alhora esfereïdor de l'autor. Céline representa, millor que cap altre escriptor modern, el personatge fastiguejat, revoltat socialment i literàriament. Humà i racista, revolucionari i reaccionari, estilista i descurat, elegant i immers en l'argot, Céline és un geni anàrquic de la llengua i un dels revulsius contra tota la humanitat benpensant.

 Com comença...
Viatjar és ben útil, fa treballar la imaginació. La resta només són decepcions i fatigues. Aquest viatge nostre és enterament imaginari. Vet aquí la seva força.

Va de la vida a la mort. Homes, animals, ciutats i coses, tot és imaginat. És una novel·la, tan sols una història fictícia. Ho diu Littré, que mai no s'equivoca.

I és que, d'entrada, tothom pot fer el mateix. Només cal tancar els ulls.

És a l'altre costat de la vida.

 Moments...
(Pàg. 24)
"Amunt els cors! I visca França!" Quan no tens imaginació, morir és poca cosa, quan en tens, morir és massa.

(Pàg. 31)
La gran desfeta, en tot, és oblidar, i sobretot allò que t'ha fet dinyar, i dinyar-la sense comprendre mai fins a quin punt els homes són uns cabrons.

(Pàg. 42)
La major part de la gent només mort a l'últim moment; d'altres comencen i s'hi posen vint anys abans i de vegades més. Són els infeliços de la terra.

(Pàg. 46)
Es tractava de viure una hora més, en el fons, per a tots nosaltres, i una sola hora en un món on tot s'ha reduït a l'assassinat ja és un prodigi.

(Pàg. 54) 
Només la valentia, en el fons, és indecent. Ser valent amb el propis cos? Demaneu llavors al cuc de l'esquer també de ser valent, és rosat, pàl·lid i tou, igual, igual que nosaltres.

(Pàg. 71) 
- (...) Però si és impossible de rebutjar, la guerra, Ferdinand! Només els bojos i els covards rebutgen la guerra quan la seva pàtria és en perill...
- Llavors, visca els bojos i els covards! O, més aviat, sobrevisquin els bojos i els covards! Recordes un sol nom, per exemple, Lola, d'un d'aquells soldats morts durant la guerra dels Cent Anys?....Que has mirat mai de conèixer-ne un sol, d'aquells noms?... No, veritat?... No ho has mirat mai? Et són tan anònims, indiferents i més desconeguts que l´últim àtom d'aquell petjapapers d'allà davant, que el teu cagalló matinal... Ja veus, doncs que han mort per res, Lola! Absolutament per res de res, els cretins! T'ho asseguro! Està provat! L'únic que compta és la vida. D'aquí a deu mil anys, t'aposto que aquesta guerra, per més important que ens sembli ara, estarà completament oblidada.. Amb prou feines una dotzena d'erudits es tiraran els plats pel cap encara per aquí i per allà, per ella i a propòsit de les dates de les principals hecatombes amb què fou il·lustrada...És tot el que els homes fins avui han aconseguit trobar memorable els uns respecte dels altres a alguns segles, a alguns anys i fins i tot a hores de distància... NO crec en el futur, Lola...

(Pàg. 123)
Quan l'odi dels homes no comporta cap risc, la seva estupidesa de seguida es deixa convèncer, els motius vénen tots sols.

(Pàg. 128)
Són com les marranades, les històries de valentia, agraden sempre a tots els militars de tos els països. En el fons el que cal per obtenir una espècie de pau amb els homes, oficials o no, armisticis fràgils és cert, però així i tot preciosos, és permetre'ls en tota circumstància, exposar-se, rebolcar-se entre les vanaglories nècies. No hi ha vanitat intel·ligent. És un instint. No hi ha home tampoc que no sigui abans que res vanitós.

(Pàg. 147)
"Bardamu" em digué un matí que estava de vena, "aquests negres, els que ens rodegen, els veu, oi?... Doncs bé, quan vaig arribar a Petit Togo, aviat farà trenta anys, encara vivien de la caça, de la pesca i de les massacres entre tribus, els malparits!.. Quan començava a fer d'empresari, els vaig veure com li estic dient, tornar-se'n després de la victòria al seu poble, carregats amb més de cent cistells de carn humana sangonosa per fotre-se'n un tip!... En sent, Bardamu?... Tota sangonosa! La dels seus enemics! Pot comptar quin banquet!... Avui, res de victòries! Nosaltres som aquí! Res de tribus! Res de xim-xim! Res de bum-bum! Sinó mà d'obra i cacauets! A pencar! Res de caça! Res de fusells! Cacauets i cautxú!... Per pagar els impostos! Els impostos per fer-nos arribar més cautxú i més cacauets! Així és la vida, Bardamu! Cacauets! Cacauets i cautxú!...

(Pàg. 149)
La negreria put a misèria, a vanitats interminables, a resignacions immundes; vaja, ben bé igual que els nostres pobres, però amb encara més nens i menys roba bruta i menys vi negre al voltant.

(Pàg. 168)
T'ho pots fer de dues maneres per penetrar a la selva: excavant-hi un túnel a la manera de les rates a les barbes de palla. És el sistema asfixiant. Em repugnava. O si no, patir la pujada del riu, ben arrupit al fons d'un tronc d'arbre, impulsat amb pagaia de recolzes a boscatges i, aguaitant així la fi de dies i dies, oferir-se de ple a tota llum, sense salvació. I després, atordit per aquests cridaners de negres, arribar on has d'anar i en l'estat que pots.

(Pàg. 174)
Els crepuscles en aquell infern africà es revelaven imponents. No s'acabaven mai. Tràgics sempre, com enormes assassinats de sol. Un xou descomunal. Només que era molta admiració per a un sol home. El cel durant una hora fatxendejava tot esquitxat d'un cap a l'altre de l'escarlata al deliri, i després el verd esclatava al bell mig dels arbres i pujava de terra en reguerols tremolosos fins a les primeres estrelles. Després d'això, el gris recuperava tot l'horitzó i a continuació el vermell un altre cop, però, això sí, fatigat, el vermell, i no per gaire temps. La cosa acabava així. Tots els colors tornaven a caure en esquinçalls, tronats sobre la selva com oripells després de la centèsima funció. Cada dia a les sis de la tarda passava exactament això.

(Pàg. 183)
Fer confiança als homes ja és deixar-se matar una mica.

(Pàg. 191)
Figureu-vos que estava erecta la ciutat, absolutament dreta. Nova York és una ciutat erecta. Ja n'havíem vistes ja, de ciutats, nosaltres, és clar, i a més a més maques, i ports famosos i tot. Però entre nosaltres, oi?, les ciutats estan ajagudes, vora la mar o al costat dels rius, s'estiren sobre el paisatge, esperen el viatger, mentre que aquella, l'americana, no s'eixancarrava pas, no, es mantenia ben tibada, allà, gens ni mica folladora, tibada com per fer por.

(Pàg. 199)
Quan els fidels entren al seu Banc, no hem de creure que poden servir-se, així, al seu capritx. De cap manera. Parlen al dòlar murmurant-li coses a través d'una reixeta, es confessessin, vaja. No massa soroll, llums ben discrets, una minúscula finestreta entre dos arc alts i ja està. No s'empassen pas l'Hòstia. Se la posen damunt el cor.

(Pàg. 206)
El que és pitjor és que et preguntes com trobaràs prou forces l'endemà per continuar fent allò que feies la vigília i de fa ja tant de temps, on trobaràs la força per a aquelles gestions imbècils, aquells mil projectes que no porten enlloc, aquelles temptatives per sortir de l'aclaparadora necessitat, temptatives que sempre avorten, i totes per acabar convencent-se una vegada més que el destí és inexorable, que cal tornar a caure a baix de tot de la muralla, cada nit, sota l'angúnia de l'endemà, sempre més precari, més sòrdid.
Potser també és l'edat que arriba, la traïdora, i ens amenaça amb el pitjor. Ja no tens prou música dintre teu per fer dansar la vida, ves. Tota la joventut ha anat a morir a la fi del món en el silenci de la veritat. I on anar sinó, us pregunto, quan ja no portes dins teu la quantitat suficient de deliri? La veritat és una agonia que no s'acaba mai. La veritat d'aquest món és la mort. Cal triar, morir o mentir. Mai no he pogut matar-me, jo.

(Pàg. 218)
Contra l'abominació de ser pobre, cal, confessem-ho, és un deure, intentar-ho tot, emborratxar-se amb qualsevol cosa, amb vi, de baix preu, amb masturbació, amb cine.

(Pàg. 227)
A força de ser empès així dins la nit, deus anar, de totes maneres, a parar a algun lloc, em deia. És el consol. "Coratge, Ferdinand" em repetia a mi mateix, per fer-me fort, " a força de ser foragitat de tot arreu, segurament acabaràs per trobar-lo, el sistema que tanta por els fa a tots plegats, a atots els porcs haguts i per haver, i que deu estar al fons de la nit. És per això que no hi van, ells, al fons de la nit!".

(Pàg. 245)
La llum del cel a Rancy és la mateixa que a Detroit, un suc de fum que xopa la plana des de Lavallois. Un rebuig d'edificis fixats al sòl per negres brossams. Les xemeneies, altres i baixes, fan el mateix efecte de lluny que vora mar les grosses estaques al llot. I allà dintre, nosaltres.

(Pàg. 248)
Quan vius a Rancy, ja ni tan sols t'adones que t'has tornat trist. Ja no tens ganes de fer gairebé res. A força de fer estalvis amb tot, a causa de tot, et passen les ganes de tot.

(Pàg. 312)
S'ha vist mai ningú davallar a l'infern a reemplaçar-ne un altre? Mai. El veus fent-l'hi davallar. És tot.

(Pág. 317)
(...) em preguntava si jo no corria cap risc personal, si no m'esllavissava per una mena de complicitat en no prendre de seguida l'actitud de reprovar la seva empresa. Fins hauria hagut de denunciar-lo i tot. De la moral de la humanitat, a mi se me'n fot, enormement, igual com a tothom, d'altra part. Què hi puc fer? Però hi ha totes les històries brutes, els bruts muntatges que remou la Justícia al moment del crim únicament per divertir els contribuents, aquests viciosos... Llavors, ja no saps com sortir-te'n. Jo ho havia vist, això. Misèria per misèria, encara preferia la que no fa soroll a tota la que s'exhibeix als diaris.

(Pàg. 331)
Diries que sempre es pot trobar en qualsevol home un tipus de coses per les quals està disposat a morir i de seguida i encara ben content.  Només que l'ocasió de morir bellament, no se li presentava sempre, l'ocasió que li agradaria... Llavors se'n va a morir com pot, a qualsevol lloc... Resta allà, l'home, sobre la terra, amb pinta de carallot i de covard per a tothom, sol que gens convençut, i això és tot. Solament és una aparença la covardia.

(Pàg. 336)
La mort després de tot només és qüestió d'algunes hores, fins de minuts, mentre que una pensió és com la misèria, dura tota la vida. La gent rica s'emborratxa d'una altra manera i no poden arribar a entendre aquests frenesís de seguretat. Ser ric és una altra embriaguesa, és oblidar. És per això mateix que et fas ric, per oblidar.

(Pàg. 340)
(...) sempre tindrem dificultats amb els sentiments. Enamorar-se no és res, és aguantar junts el que és difícil. La immundícia aquella, no busca ni durar ni créixer. Aquí, en aquest punt, nosaltres som molt més desgraciats que la merda, aquesta fúria de perseverar en el nostre estat constitueix la increïble tortura.

(Pàg. 343)
La vida és això, una punta de llum que s'acaba dins la nit.

(Pàg. 347)
Quan la bèstia de la misèria, t'encalça, per què discutir? El que s'escau és no dir res i després fotre el camp.

(Pàg. 356)
La vida és una classe que té el tedi com a vigilant, és allà espiant-nos tota l'estona, d'altra banda, i cal fer veure que estàs ocupat, costi el que costi, en alguna cosa apassionant, perquè, si no, ve i se't hala el cervell.

(Pàg. 361)
El dolor s'exhibeix, mentre que el plaer i la necessitat fan vergonya.

(Pàg. 366)
Com que la vida no és sinó un deliri tot inflat de mentides, com més lluny estàs més mentides pots ficar-hi dins i per tant més content estàs, és natural i és normal. La veritat és indigesta.

(Pàg. 379)
Anys més tard, quan hi tornes a pensar, passa que, bé voldries atrapar-les, les paraules que van dir certa gent, i la gent mateixa per preguntar-los què van voler dir-nos... Però se n'han anat del tot!... No estaves prou instruït per comprendre'ls... Així voldries saber si per casualitat després no han canviat d'opinió... Però és massa tard... S'ha acabat!... Ningú ja no en sap res, d'ells.. Et cal llavors continuar el camí tot sol, dins la nit.  Has perdut els teus veritables companys. Simplement no els vas fer la pregunta que venia al cas, la de veritat, quan hi eres a temps.

(Pàg. 381)
La felicitat a la terra seria morir amb plaer, en el plaer... La resta no és res de res, és la por que no t'atreveixes a confessar-te, és l'art.

(Pàg. 404)
Quan no estàs habituat a la bona taula i al confort, t'embriagues fàcilment. La veritat no demana sinó abandonar-te. Només cal sempre molt poqueta cosa perquè et deixi lliure. No t'hi aferres, a la teva veritat. En aquesta abundància sobtada de plaers el bon deliri megalòman s'empara de tu en un no res.

(Pàg. 415)
En pensar ara en tots els bojos que vaig conèixer amb el vell Baryton, no em puc estar de posar en dubte que hi hagi altres autèntiques realitzacions dels nostres profunds temperaments que la guerra i la malaltia, els dos infinits malsons.
La gran fatiga de l'existència potser és, de fet, aquesta feinada que tens de romandre raonable vint anys, quaranta anys o més, per no ser simplement, profundament tu mateix, és a dir, immund, atroç, absurd. El malson d'haver de presentar sempre com un ideal universal, superhome del matí a la nit, el subhome claudicant que se'ns ha donat.

(Pàg. 427) 
No cregueu mai, doncs, d'entrada, en la desventura dels homes. Demaneu-los solament si encara poden dormir... Si sí, tot va bé. N'hi ha prou.

(Pàg. 464)
(...) me'n  feia creus que això del miracle durés. Tenia un passat llefiscós i em tornava com si fossin rots del Destí.

(Pàg. 485)
De les paraules, mai no te'n malfies suficientment, no semblen gaire cosa les paraules, no semblen perilloses, és clar, més aviat petites ventositats, petits sons de la boca, ni calents ni freds, i fàcilment recuperats, així que arriben per l'orella, per l'enorme tedi gris i tou del cervell.

(Pàg. 491)
- (...) Està clar que tinc coratge! I segurament tant com tu!... Només que jo, si vols saber-ho tot... Absolutament tot... Doncs bé, és tot, que em repugna i em fa fàstic, ara! No solament tu!... Tot!... L'amor sobretot!... El teu igual que el dels altres... El romanços sentimental que vols fer, vols que et digui què em semblen a mi? Em semblen com fer l'amor a la cagadora! M'entens, ara?.... I tots els sentiments que t'empesques perquè em quedi enganxat a tu, em fan l'efecte d'insults, si ho vols saber... I ni tan sols t'ho imagines que ets tu la fastigosa!... En tens prou de repetir tot el que bavegen els altres... Ho trobes ben normal... En tens prou perquè t'han contat, els altres, que no hi havia res millor que l'amor i que això funciona sempre amb tothom... Doncs bé, jo m'hi cago, en el seu amor de tothom!... Em sents? Amb mi no que no rutlla, filleta.. El seu fàstic d'amor!... Vas molt equivocada!... Arribes massa tard! Ja no rutlla, això és tot... I és per això que et poses feta una fúria!.... Hi tens interès, per això, tu, a fer l'amor enmig de tot el que passa?... De tot el que veus? O és que no veus res?... Més aviat crec que se te'n fot!... Et fas la sentimental mentre que ets una basta com cap altra... Vols endrapar-ne, de carn podrida? Amb la teva salsa de tendresa?... Passa millor, llavors? A mi no!... Si no ensumes res, millor per a tu! És que tens el nas tapat! Cal estar embrutits com ho esteu tots vosaltres, perquè això no us faci fàstic... Intentes saber què hi ha entre tu i jo?... Doncs bé, entre tu i jo hi ha tota la vida... No en tens prou, potser?.

 Altres n'han dit...
Au bout de la nuit, Groc intermitent, Vicens Pagès Jordà, Orlandiana, El ojo en la paja.

 Enllaços:
L.F. Céline, en boca del propi autorretrat de l'autor, magnífic o despreciable?temes, recursos i estil, parts i aspectes destacats, perfil de Bardamu, equilibri entre fons i forma, avantpassat de la Beat Generation.

 Llegeix-lo:
Espanyol (html - multiformat)
Francès (html)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada