dimarts, 23 de desembre de 2014

El fil de l'horitzó - Antonio Tabucchi





"(...) si un no té el coratge d'anar més enllà no entendrà mai, només es veurà constret a interpretar tota la vida sense saber per què."

Tabucchi, Antonio. El fil de l'horitzó. 
Barcelona: Pòrtic, 1987

I filo dell'orrizzonte. Traducció de Santiago Albertí i Marta Albertí
Col·lecció El brot, 46



 Què en diu la contraportada...
"Aquest llibre és deutor d'una ciutat, d'un hivern particularment fred i d'una finestra. Escriure'l no m'ha procurat gaire alegria. Tanmateix he notat que, com més s'envelleix, més es tendeix a riure sol."


 Com comença...
Per a obrir els calaixos cal girar la maneta de palanca, tot pitjant. Aleshores la molla es desenganxa, el mecanisme es dispara amb un lleu clic metàl·lic, es posen automàticament en moviment els coixinets de boles, els calaixos estan lleugerament inclinats i s'escorren tots sols sobre petites vies. De primer apareixen els peus, després el ventre, després el tronc, després el cap del cadàver.

 Moments...
(Pàg. 16)
(...) ella vindrà a trobar-lo al matí i estaran junts fins al vespre, ell prepararà un mos ràpid per prendre a la cuina i passaran la tarda sencera al llit; ella li xiuxiuejerà que és llàstima haver-se conegut tan tard, quan els jocs eren fets; està segura que amb ell hauria estat feliç, potser també ho pensarà ell, però per encoratjar-la dirà que no, una cosa és ser amants i una altra cosa és ser cònjuges, la quotidianitat és el pitjor enemic de l'amor, l'esclafa.

(Pàg. 30)
Spino ha comprès que aquell mort en qui pensava no importava a ningú, era una petita mort dins el gran ventre del món, un insignificant cadàver sense nom i sense història, una deixalla de l'arquitectura de les coses, un residu.

(Pàg. 41)
(...) "No sé si li agradarà, pare", ha afegit, "és un llibre que parla de les estranyes combinacions de la vida."
El sacerdot ha somrigut i l'ha mirat amb indulgència. "Només Déu coneix totes les combinacions de l'existència, però només a nosaltres ens pertoca de triar la nostra combinació d'entre totes les possibles", ha dit, "només a nosaltres". I dient això ha empès el llibre cap al seu interlocutor.

(Pàg. 48)
Ha estampat la fotografia sencera, tot deixant encesa l'ampliadora uns segons més que no calia perquè la foto de contacte era massa exposada. A la cubeta del reactiu semblava que als contorns els costés de delinear-se, com si una realitat llunyana i escolada, irrevocable, es resistís a ser ressuscitada, s'oposés a la profanació d'ulls curiosos i estranys,, al despertar en un context que no li pertanyia. Aquell grup de família, ho ha sentit, es refusava a tornar a exhibir-se a la llotja de les imatges per satisfer la curiositat d'una persona estranya, en un lloc estrany, en un temps que ja no és el seu. Ha comprès també que evocava fantasmes, que tractava d'extorsionar-los, amb la innoble estratagema de la química, per a una complicitat coaccionada, un equívoc compromís que ells, contraents ignars, subscrivissin amb una posa improvisada adreçada a un fotògraf d'aleshores.  Equívoca virtut de les instantànies!

(Pàg. 52) 
El senyor Poerio té un somriure amable, ulleres de lents gruixudes que li fan uns ulls petits i llunyans. Sembla defensat per un inexpugable candor, deu ser l'edat, com la consciència de ser ja passat.

(Pàg. 63) 
Hi ha dies en els quals la bellesa gelosa d'aquesta ciutat sembla desvetllar-se: en les jornades límpides, per exemple, de vent, quan una brisa que precedeix el llebeig escombra els carrers tot espetegant com una vela tibada. Aleshores les cases i els campanars adquireixen una nitidesa massa real, de contorns massa nets, com una fotografia contrastada,  la llum i l'ombra s'enfronten amb prepotència, sense conjugar-se, i dibuixen escaquers negres i blancs de claps d'ombra i d'enlluernaments, de carrerons i de placetes.

(Pàg. 69) 
- Escolta, Harpo -ha dit ell-, si un no té el coratge d'anar més enllà no entendrà mai, només es veurà constret a interpretar tota la vida sense saber per què.
Harpo ha cridat un cambrer i li ha demanat de beure. "Però qui és ell, per a tu?", ha preguntat a poc a poc, "és un desconegut, no compta per a res en la teva vida". Parlava en un murmuri, estava neguitós i les seves mans estaven nervioses.
- I tu? -li ha dit Spino- Tu qui ets, per a tu? Ja saps que si un dia volies saber-ho t'hauries de buscar tot al voltant, reconstruir-te, escorcollar calaixos vells, recuperar testimonis d'altres, empremtes escampades d'ací i d'allà, i perdudes? Tot és fosc, et cal anar a les palpentes.

(Pàg. 86)
(...) I ha pensat que hi ha un ordre de les coses i que res no succeeix per atzar; i l'atzar és precisament això: la nostra impossibilitat de copsar els veritables nexes de les coses que són, i ha sentit la vulgaritat i la supèrbia amb què unim les coses que ens volten.

 Altres n'han dit...
Asteriscos y subrallados, Los Diez, Por qué no leer.

 Enllaços:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada