diumenge, 21 de desembre de 2014

El diable al cos - Raymond Radiguet



"(...) l'amor, que és l'egoisme de dos, ho sacrifica tot per a ell mateix i viu de mentides."


Radiguet, Raymond. El diable al cos.
Barcelona: Viena Edicions, 2010

Le Diable au corps. Traducció de Josep Maria Pinto.
Col·lecció Clàssics moderns.




Què en diu la contraportada...
Amb només vint anys, Raymond Radiguet ho havia fet pràcticament tot: havia viscut sense preocupar-se de res en l’alegre París de començament de segle, havia tastat amb delit tot allò que se li havia ofert, havia fascinat els cercles intel·lectuals i havia escandalitzat la societat benpensant, i, de cop, s'havia extingit amb una mort sobtada, poc després de revisar les proves d’impremta de la seva petita gran novel·la: El diable al cos.

En aquesta obra, Radiguet parla obertament de la iniciació sexual d'un adolescent amb una dona més gran que ell, casada amb un militar que ha estat mobilitzat al front durant la Gran Guerra. Però, sobretot, parla de l'irrefrenable arravatament de la passió, de les contradiccions d'una edat en què res dura gaire encara que sembli per sempre, de la gelosia i la possessió, del cinisme i l'heroïcitat. I ho fa com mai ningú no s'havia atrevit fins aleshores.

  Com comença...
Ja sé que m'exposo a força retrets. Però què hi puc fer? És culpa meva haver det dotze anys pocs mesos abans que es declarés la guerra? Sens dubte, els transtors que em van venir d'aquell període extraordinari van ser d'una mena que no experimentem mai en aquesta edat; però, com que no hi ares prou fort per envellir-nos malgrat les aparences, m'havia de captenir com un nen en una aventura en què fins i tot un home s'hauria sentit desconcertat.

 Moments...
(Pàg. 42)
(...) després d'haver tastat en companyia de la Marthe els encants de la llibertat, els vaig voler tastar tot sol, i més tard buscar-me adeptes. La llibertat se'm va convertir de seguida en una droga.

(Pàg. 51)
El seu son era un pretext per posar els seus braços al voltant del meu coll, i un cop desperta, amb els ulls humits, dir-me que acabava de tenir un somni trist. Mai no me'l volia explicar. Jo aprofitava el seu son fals per respirar els seus cabells, el seu coll, les seves galtes ardents, fregant-les amb prou feines per tal que no es desvetllés; tot plegat, carícies que no eren, com s'acostuma a creure, la xavalla de l'amor, sinó més aviat la joia més exquisida, a la qual només pot recórrer la passió.

(Pàg. 52)
La vaig besar, sorprès de la meva audàcia, mentre que en realitat era ella qui, quan jo m'acostava al seu rostre, havia atret el meu cap contra la seva boca. Les seves dues mans s'aferraven al meu coll; no s'hi haurien pas aferrat més furiosament en un naufragi. I jo no entenia si volia que la salvés o bé que m'ofegués amb ella.

(Pàg. 66)
En qualsevol altre moment, desitjar la mort del seu marit hauria estat una quimera infantil, però aquest anhel esdevenia quasi tan criminal com si jo l'hagués matat. Devia la meva felicitat naixent a la guerra, i n'esperava l'apoteosi. Esperava que la guerra es posaria al servei del meu odi com un anònim que comet el crim en nom nostre.

(Pàg. 69) 
Considerar la mort amb calma només compta si la considerem sols. La mort de dos ja no és la mort, ni tan sols per als incrèduls. Allò que ens entristeix no és deixar la vida, sinó abandonar allò que li dóna sentit. Quan un amor és la nostra vida, quina diferència hi ha entre viure plegats i morir plegats?

(Pàg. 71) 
M'afectava que la Marthe hagués pogut enganyar la seva mare sense escrúpols, i la meva mala fe li retreia que pogués mentir. I tanmateix, l'amor, que és l'egoisme de dos, ho sacrifica tot per a ell mateix i viu de mentides.

(Pàg. 97)
Érem al mes de maig. Veia menys la Marthe a casa seva, i no hi dormia si no era que havia pogut inventar a casa meva una mentida per quedar-m'hi també al matí. La inventava un o dos cops per setmana. L'èxit perpetu de la meva mentida em sorprenia.

(Pàg. 99)
La meva, diguem-ne, idea fixa de posseir-la com no l'havia posseït en Jacques, de besar un racó de la seva pell després d'haver-li fet jurar que mai no s'hi havien posat altres llavis que no fossin el meus, no era sinó llibertinatge. Que potser me n'adonava? Tot amor comporta la seva joventut, la seva edat madura, la seva vellesa. Potser ja estava en aquest últim estadi en què l'amor ja no em satisfeia sense algunes recerques.

(Pàg. 101)
Un perfum de provisionalitat m'excitava els sentits. El fet d'haver tastat plaers més brutal, més semblants als que s'experimenten sense amor amb la primer que arriba, m'ensopia els altres.

(Pàg. 131)
Uns mesos més de gràcia i hauríem de triar: o viure en la mentida o en la veritat, i no pas més còmodes en l'una que en l'altra.

(Pàg. 144)
La infantesa busca pretextos. Obligada sempre a justificar-se davant dels pares, acabar mentint resultava del tot inevitable.

(Pàg. 145) 
No em vaig poder estar de justificar-me, en veu baixa. Ella va brandar el cap: "M'estimo més -va murmurar- ser infeliç amb tu que feliç amb ell". Vet aquí unes paraules d'amor que no volen dir res, i que fa vergonya de repetir però que, quan les pronuncia la boca estimada, ens embriaguen.

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada