dijous, 27 de novembre de 2014

Terra baixa - Angel Guimerà




"(...)  per mi no hi ha lleis d'ací baix ni res que m'aturi, que els llamps i les mestralades m'han fet lliure."




Guimerà, Angel. Terra baixa. 
Barcelona: Selecta, 1985 (7ª ed.)

Biblioteca Popular Teatral, 11




è Com comença...
ACTE PRIMER

ESCENA PRIMERA
Xeixa garbellant blat. Després Pepa i Antònia.

XEIXA. - Tant se me'n dóna que quedi net com brut, aquest blat. (Buida el garbell i torna a omplir-ho) Té: i que li amargui a l'amo.
PEPA, ve de fora ambun cabàs de mongetes per esclofollar.- Deu vos guard.
XEIXA.- Bo! Les d'aquí al costat!
ANTONIA, entrant.- Hola Xeixa!
XEIXA, indiferent.- Hola
PEPA.- Venim a fer companyia a la Marta. Sembla mentida! Lo molí tocant a casa, i si nosaltres no vinguéssim... Oi, Xeixa?

è Moments...
(Pàg. 13)
JOSEP.- (...) Afigureu's-e si és rucàs el Manelic! Li diuen Manelic, sabeu? Doncs afigureu's-e si ho és, de rucàs, que amb prou feines ha vist quatre persones en sa vida, i encara mascles, que de dones... potser ni la ferum n'ha sentit, de les dones.

(Pàg. 14)
JOSEP.-(...) El Tomàs no ho sap, tot això del Sebastià i de la Marta.. Que no ho veieu que fa quatre dies que el pobre vell té l'ermita?
ANTÒNIA.- Doncs ho hi diré tot, i no es farà el casament.
JOSEP.- Reïra de...! Sí, xerreu, i l'amo que ens prenga la casa i les terres!
PEPA, a l'Antonia.- Nosaltres mudes.
NANDO.- Res, res; ja s'ho trobaran.
JOSEP.- L'amo tot ho fa bé, que és l'amo! Ho sentiu, ruques?

(Pàg. 26)
SEBASTIÀ.- Marta!
MARTA.- Sebastià: ja pots tirar pel cap que vulgues; jo no em vui casar amb aquest home!
SEBASTIÀ, rient.- Sí, eh? Tu hauries volgut un marit... més com cal. No és això, tontota?
MARTA, apartant-se.- No... Oh, no!
SEBASTIÀ.- Un marit que t'enamorés cada dia; i que tu... mira't, any nou vida nova! I que la sap llarga la meva granoteta de pluja! Doncs que no te'n recordaves que et vaig treure d'enmig de l'aiguat, que t'ho ofegaves amb ton pare, Marta?

(Pàg. 36)
MARTA, avergonyida.- Perquè a tu... ja t'ho van dir abans.
MANELIC.- El què? El què em van dir? Enraona!
MARTA.- Ah, no! Això no ho diré mai jo; mal me matessin! Mes tu, tu vas consentir-ho.
MANELIC.- En què fossis la meva dona. I sí, Marta. En què jo t'estimaria més que a tot lo del món; més que al pare i a la mare, més; i en què et faria ditxosa!
MARTA.- No... No!...
MANELIC.- Doncs explica't, per Déu! Que em sembla que ho estic somniant tot això, i que tu no ets la meva dona!
MARTA, a part.- Ai, Déu meu, que m'han enganyat a mi! I han enganyat a aquest pobre home!...

(Pàg. 42)
NURI, cridant-lo.- Manelic! (Ell hi va.) He, he, he! El món diuen que és molt dolent. ¿Que ho creus tu, que ho siga, de dolent, el món?
MANELIC.- El món de la terra baixa, prou; que no ho era, no, el de la muntanya. Sinó que potser no ho era perquè allà dalt no hi havia homes!

(Pàg. 50) 
MARTA.- Què podia fer, jo? Fugir? Cap a on? Si no podia! Matar-me? Si el matar-se és pecat; i fa tanta por el morir-se, i jo era tan nena! I es neix per viure i no per morir de seguida!
TOMÀS.- I que n'has sigut de desgraciada!
MARTA.- Desgraciada no, que he sigut la dona més dolenta del món, perquè en ell l'he cregut de tot, pobra de mi, fins per enganyar a aquest home!

(Pàg. 61) 
MARTA, sanglotant rabiosa.- M'han tractat com a una pedra dels camins, que es fa anar amb els peus perquè rodoli! Mata'm! Mata'm!
MANELIC, subjectant-la, plorant.- Marta! Ai, Marta!... Si jo no et puc matar, no, perquè t'estimo, Marta! T'estimo! I t'estimava des d'allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant-te. I t'he estimat encara més al venir a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l'aigua dels cims a ajuntar-se amb l'aigua de la mar, que diuen que és amarganta! Que ho siga, d'amarganta; que ho siga; ella atrau com tu m'atraus a mi; perquè et desijo i t'estimo, Marta! (Ella es vol despendre d'ell amb energia bregant.) i ara més, ara més; per... perquè no ho sé el perquè, ni em fa el saber-ho! Perquè m'has enganyat potser; perquè he sentit la calor de la teva sang; perquè t'he respirat a tota tu tot jo! I mira, per mi no hi ha lleis d'ací baix ni res que m'aturi, que els llamps i les mestralades m'han fet lliure, i vui jo, perquè ho vui, besar-te i mossegar-te fins l'ànima, i estrenye't en mos braços ofegant-t'hi en ells, confonent en un afany rabiós la mort i la vida, com a home i com a fera, que ho sóc i ho vui ser sempre home i fera, tot junt, tot, contra de tu i amb tu, i contra tothom, de la terra.

(Pàg. 80)
MARTA.- No, no; això no! Obre, per Déu; obre!
SEBASTIÀ.- No; aquí tancats tu i jo, tots sols! Aquí s'ha acabat el món per a nosaltres, i tot lo del món: terra i cel, i tot; tot és aquí dintre!
MARTA, retrocedint.-  Jesús Déu meu!
SEBASTIÀ.-  Tu em vols a mi. A mi tot sol, perquè ho he sacrificat tot per tu; perquè jo he sofert com un condemnat portant-te a aquest home, perquè jo et necessito per respirar ni per viure, que sense tu no puc viure ni respirar! I mira, el que jo no vui, perquè em desespera, és que em diguis que an ell te l'estimes! (Desesperat) Això no, això no!
MARTA.- Que no t'ho diga que me l'estimo jo? Que això et fa ràbia i et desespera? Ai, gràcies a Déu que m'has donat una alegria en aquest món! Sí, sí, me l'estimo, me l'estimo amb tota la meva vida, i amb tota la meva sang, i amb tota la meva ànima que me l'estimo!
SEBASTIÀ.- Calla, calla!
MARTA.- Si encara que m'escanyessis, com t'ho estic dient t'ho diria. Si és lo únic que puc dir en aquest món sense que me'n dongui vergonya!

(Pàg. 82)
MANELIC, corrent a la porta.- No t'escapes! Covard! T'he dit que sols jo i tu! Que vinc per ella, que és meva. I que vinc per tu; com que vinc a matar-te!
SEBASTIÀ.- A mí!... Tu a mi?
MANELIC.- A tu! A tu!
SEBASTIÀ.- És que jo també sé matar homes!
MANELIC.- I jo llops! Aquí la tens la Marta" No la volies? Aquí la tens! A endurse-la el qui puga, que amb sang se guanya!

è Altres n'han dit...

è Enllaços:

è Mira-la:
Català ( TV3 - adaptació cinematogràfica (Dir. Isidre Ortiz))

è Llegeix-la:
Català (html facsímil ed. 1897)
Castellà (html

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada