L'educació de l'estoic - Fernando Pessoa




"Des que existeix intel·ligència, tota la vida és impossible."




Pessoa, Fernando. L'educació de l'estoic.
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

A educaçao do estóco. Traducció d'Antoni Ibàñez
Col·lecció Biblioteca Mínima, 131  i


è  Què en diu la contraportada...
Del bagul que Fernando Pessoa va llegar a la posteritat —d’on surten els papers manuscrits o mecanografiats, signats per diferents personatges, que conformen bona part de la seva obra— va sorgir un misteriós quadern de tapes negres atribuït al Baró de Teive, que començava amb una decidida afirmació de voluntat suïcida i que anava encapçalat pel subtítol «la impossibilitat de fer art superior». Més que un manual teòric o una guia de consells pràctics per a la vida —o per a la mort—, L’educació de l’estoic és una crònica personal de tot un camí voluntariosament disposat: l’exercici de la raó i les seves armes per erradicar el dolor i, consegüentment, l’abdicació —lúcida, implacable, irònica— davant la vida..

è  Com comença...
Manuscrit trobat en un calaix

Per no deixar el llibre sobre la taula de la meva habitació, no fos cas que l'examinessin les mans sospitosament netes dels criats de l'hotel, vaig obrir amb cert esforç el calaix i el vaig ficar allà, empenyent-lo cap endins. Va topar amb alguna cosa, ja que el calaix no era gaire fondo.

è  Moments...
(Pàg. 9)
Va descendir sobre nosaltres la més profunda i la més mortal de totes les sequeres seculars: la del coneixement íntim de la vacuïtat de tots els esforços i de la vanitat de tots els propòsits.

(Pàg. 12)
No hi ha major tragèdia que una igual intensitat, en la mateixa ànima o en el mateix home, del sentiment intel·lectual i del sentiment moral. Perquè un home pugui ser distintivament i absolutament moral, ha de ser una mica estúpid. Perquè un home pugui ser absolutament intel·lectual, ha de ser una mica immoral. No sé quin joc o ironia de les coses ens condemna a la impossibilitat d'aquesta dualitat tan gran. Malauradament, jo la pateixo. Així, per tenir les dues virtuts, mai no vaig poder fer res de bo. No va ser l'excés d'una qualitat, sinó l'excés d'ambdues, el que em va matar per a la vida.

(Pàg. 16)
Idees brusques, admirables, frasejades en part amb paraules intensament pròpies, però deslligades, que cal cosir després, erigibles en monuments; però la voluntat no les acompanyaria si hagués de tenir l'estètica com a companya i no quedar en paràgrafs del conte possible; tan sols línies que, tot i semblar admirales, en realitat només ho serien si al seu voltant s'hagués escrit el conte del qual elles eren moments expressius, dites sintètiques, relacions... les unes eren dites de l'esperit, admirables però incomprensibles sense el text que mai no va ser escrit.

(Pàg. 17)
Pertanyo a una generació -suposant que aquesta generació sigui més persones que jo- que va perdre per igual la fe en els déus de les religions antigues i la fe en els déus de les irreligions modernes. No puc acceptar Jehovà ni tampoc la humanitat. Crist i el progrés són  per a mi mites del mateix món. No crec en la Verge Maria ni en l'electricitat.

(Pàg. 19) XXX
La conducta racional de la vida és impossible. La intel·ligència no dóna regles. Vaig comprendre, llavors, allò que potser està ocult en el mite de la Caiguda: em va colpejar a l'esguard de l'ànima, com un llampec colpejaria el cos, el terrible i veritable sentit d'aquella temptació per la qual Adam va menjar de l'Arbre dit de la Ciència.
Des que existeix intel·ligència, tota la vida és impossible.

(Pàg. 21)
El nostre mal no resideix en l'individualisme, sinó en la qualitat d'aquest individualisme. I aquesta qualitat és estàtica en lloc de dinàmica. Ens valorem per allò que pensem en comptes de valorar-nos per allò que fem. Oblidem que allò que no vam fer, no ho vam ser; que la primera funció de la vida és l'acció, com el primer aspectes de les coses és el moviment.

(Pàg. 31)
L'escrúpol és la mort de l'acció. Pensar en la sensibilitat aliena és estar segur de no actuar.

(Pàg. 34)
Sí, vaig tenir esperances, perquè tot el que no sigui tenir esperances és mort.

(Pàg. 44)
La dignitat de la intel·ligència està en reconèixer que és limitada i que l'univers està fora d'ella. Reconèixer, a desgrat o no, que les lleis naturals no se sotmeten als nostres desigs, que el món existeix independentment de la nostra voluntat, que el fet d'estar tristos res no prova sobre l'estat moral dels astres o de la gent que passa pel carrer: en això rau el veritable ús de la raó i la dignitat racional de l'ànima.

è  Altres n'han dit...
Ulises de los libros, Letras libres, St. Orberose, El blog de Jaime Noguera, Clarín.

è  Enllaços:
Fernando Pessoa, retrat del baró de Teive, cos temàtic, l'estoïcisme.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli