dissabte, 26 de juliol de 2014

Història d'Irene - Erri De Luca



"(...)  i d'allà s'escapa, amb una tombarella de nen del carrer que es capbussa al mar, la vida que esperava un moment de felicitat per deixar de fer nosa."



De Luca, Erri. Història d'Irene. 
Barcelona: Edicions Bromera, 2014

Storia di Irene. Traducció d'Albert Pejó.
Col·lecció L'eclèctica, 232  i


è Què en diu la contraportada...
Irene té els ulls rodons dels peixos, dels ocells, dels mamífers. No es tornen allargats ni tan sols quan somriu. Té catorze anys i aviat donarà a llum. Ningú sap qui és el pare de la criatura que espera, però ha arribat el moment de confiar la seva història. És un secret esquitxat de sal, que condensa la bellesa marina i la força de les onades.
Aquesta és la primera de les tres històries que ens presenta Erri De Luca, lligades per una de les seves grans passions: la mar. I és que la mar esdevé taula de salvació, font de vida i d’inspiració literària en circumstàncies tan diferents com les d’Irene, les del soldat Aldo De Luca –pare de l’escriptor– al final de la Segona Guerra Mundial i les d’un vell assegut a l’escullera de Nàpols que regira entre els seus records.
De nou, Erri De Luca ens fa una exquisida proposta literària amb l’extraordinària riquesa expressiva i el to poètic que continuen captivant milers de lectors arreu del món.

è Com comença...
Irene té els ulls rodons dels peixos, dels ocells, dels mamífers. No se li allarguen ni tan sols quan somriu.
És òrfena, té catorze anys i aviat donarà a llum.
Viu en una habitació que era l'estable de l'ase i ara és seva.
El propietari se'n va anar a Austràlia. La casa la té llogada una parella holandesa tot l'any. L'estable és per a Irene.

è Moments...
(Pàg. 18)
La terra és alta i baixa, no ofereix igualtat als destins. El mar és més just. Encara que una onada s'aixequi més que les altres, després baixa.

(Pàg. 37)
Dóna'ns avui el pa de cada dia. És una mesura difícil per als que vivim a terra, que recollim en un sol dia el que necessitarem durant molt de temps.
Nosaltres acaparem. En canvi, al mar no ho fan. Allà els peixos arriben a obtenir el pa de cada dia.
Els pescadors volen més peix, i ara la pesca és minsa. Algú ha passat el rasclet pel fons. I darrere seu deixa un desert. El mar no es pot llaurar.

(Pàg. 38)
La seva voluntat d'imitar la transforma en allò que desitja ser.
N'hi ha prou de fer com si, per convertir-s'hi? Ella va néixer al mar. O es convertia en dofí o no hi hauria hagut Irene. Quan no hi ha res més, n'hi ha prou de fer com si.

(Pàg. 39)
A vegades em trobo homes que s'asseuen al meu costat i m'expliquen els seus dies durs, de viatge, insomni i fam.
A la meva cara hi deu haver un silenci que els dóna confiança. Saben que no els interrompré.
Les dones no. Per explicar, s'aparten entre elles. Les dones són una illa. Irene no té lloc ni entre les dones ni entre els homes.

(Pàg. 42)
Durant les hores centrals del dia, que esclafen fins i tot les ombres a terra, m'estic a recer.
La llum té un pes. A l'alba és d'alumini. A la posta, és d'aram. I entremig, és de plom.

(Pàg. 58)
Saps que els dofins ploren? No, sé que les llàgrimes s'associen a les pèrdues i rarament també a alguna alegria.
Faig fora el pensament, però torno a veure les llàgrimes de l'àvia que cauen sense cap sanglot sobre el seu fill i llisquen sense pressa damunt seu.
Les dels dofins són més encertades, perquè es queden al mar.
Tens raó, Irene, a terra cauen a les mans, a les rajoles o en un cine.

(Pàg. 60)
En aquests mesos d'embaràs, Irene ha pensat en el seu pare.
No en recorda res, no tan sols el nom o l'edat.
Durant aquests mesos l'ha buscat a les cares dels homes. La meva també serveix.
No sóc pare, Irene. No n'he tingut ocasió.
I jo no sóc només filla, però miro les cares dels homes, i cap podria ser la del meu pare. Tret de la teva, que no has tingut mai fills.

(Pàg. 68)
Néixer al mar és passar d'un líquid tancat a un líquid sense límits. És com desembocar a una gran plaça des d'un carreró.
No és el salt a l'aire de l'espècie humana, expulsada de l'escalfor a la buidor que eixuga i no acull.
El cadell de dona es veu empès a la derrota. En canvi, el de balena es troba acompanyat a una immensitat, germana gran de la matriu.

(Pàg. 77)
Existeixen els viatges fora d'aquesta illa i cent vides teves que són ous a punt per obrir-se.
Per covar-los, només cal el temps de dir sí.

(Pàg. 96)
- (...) Quant fa que vius en la clandestinitat?
L'home, en la foscor, va mostrar dos dits, l'índex i el mitjà, i va xiuxiuejar:
- Fa dos mil anys.
- Els portes bé. A mi tres setmanes de viure amagat ja m'han envellit. Quan arribem hauràs de pagar un beure. El final de dos mil anys de clandestinitat s'ha de celebrar com val.
En la foscor, el jueu va fer el gest del brindis.
(El cel en un estable)

(Pàg. 108)
Per fi ha arribat una mica de sol fins a terra, lliscant per les parets, entre la roba estesa allà dalt, que li obstaculitza el pas. El vell surt i s'asseu amb la cadira a la vorera. Es recolza a la paret i xucla amb la cara amunt una mica de tebior de les mamelles seques del mes de febrer. Amb les parpelles tancades. Així també s'escalfen elles.
(Una cosa molt estúpida)

(Pàg. 114)
El fruit s'ha dissolt contra la cavitat del paladar, i ell se n'empassa la resta. El cansament és perfecte. Ara se sent saciat i ja pot. Respira un parell de litres d'aire calent, el reté, després obre la boca i d'allà s'escapa, amb una tombarella de nen del carrer que es capbussa al mar, la vida que esperava un moment de felicitat per deixar de fer nosa.
(Una cosa molt estúpida)

è Altres n'han dit...

è Enllaços:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada