dijous, 3 de juliol de 2014

Amors - Ovidi





"(...)Desgraciat aquell que la nit sencera la passi sols descansant, i que el son tingui pel premi millor(...)."



Ovidi. Amors.
Barcelona: Quaderns Crema, 2000

Amores.Traducció de Jordi Parramón.
Col·lecció Biblioteca mínima, 85  i


è Què en diu la contraportada...
Publi Ovidi Nasó (43 a.C.- 17 d.C.) va ser un escriptor genial, conegut universalment per Les metamorfosis, llibre en el qual l'amor hi juga un paper important. Va ser tanmateix als Amors, que avui presentem, on va tractar amb més deteniment els símptomes i les conseqüències, les alegries i les dissorts, la sinceritat i l'engany que envolten tota relació amorosa. I ho va ver amb tanta penetració que Montesquieu va afirmar que Ovidi havia estat el descobridor dels secrets més bells de la natura. Insolentment modern, aquest llibre manté amb orgull la seva vigència.


è Com comença... 
Els que havíem estat de Nasó cinc llibres un dia
ara som tres; l'autor s'ha estimat més fer-ho així.
Com que segurament no sents cap plaer de llegir-nos
si te'n treu dos ha de ser més passador el teu enuig.
Epigrama.


è Moments...
(Pàg. 23)
(...) molt més ferotge i cruel fustiga als que es mostren contraris
que no aquells que al servei volen sotmetre's, l'amor.
Doncs, ho confesso: de tu sóc l'última presa, Cupido;
les derrotades mans vinc a oferir als teus mandats.
Llibre primer, II

(Pàg. 25)
(...) No m'agraden mil; no sóc en l'amor saltimbanqui:
sempre, si em val ser fidel, posaré en tu el meu afany.
Llibre primer, III

(Pàg. 28)
Feia calor i el dia es trobava a l'hora mitjana;
vaig posar els membres al mig del matalàs en repòs.
De la finestra una part era oberta i l'altra tancada;
una llum ben semblant sol en els boscos lluir
i es transparenta semblant quan Febus marxa al crepuscle
o quan la nit se n'ha anat sense ser el dia vingut.
És la llum que cal oferir a les noies discretes (...)
Llibre primer, V

(Pàg. 37)
(...) Va lliscant d'amagat el temps lleuger i ens enganya;
l'any veloç va lliscant, desenfrenats els cavalls.
Llibre primer, VIII

(Pàg. 40)
És cada amant un soldat i Cupido en té la caserna;
Àtic, doncs, fes-me cas: és cada amant un soldat.
Llibre primer, IX

(Pàg. 43)
(...) Dels animals mancats de raó cal prendre l'exemple
(és vergonyós que el feram tingui un instint més honest):
l'egua no vol presents del cavall, ni la vaca del toro,
ni el marrà, quan l'atreu, busca l'ovella amb regals.
Sols  la dona té orgull dels trofeus que a l'home arrabassa;
sols ella lloga les nits; sols ella es lliura als postors
i fins ven el que a l'un i l'altra aprofita, i desitgen
l'un i l'altra, i un preu posa al seu propi delit.
Llibre primer, X

(Pàg. 62)
(...) Per suscitar el meu amor no existeix una única forma:
sempre se'm donen a mi, per estimar, cent motius.
Si n'hi ha una que els ulls cap a terra inclina modesta,
jo m'encenc i li veig en la vergonya un parany;
si n'hi ha una procaç, m'atrau que no es faci l'estreta
i perquè al jaç, ben tou, ser molt moguda promet.
La que se'm mostra aspriva, imitant les sabines enterques,
penso que és en el fons dissimular, el que pretén.
Si ets instruïda, em plaus pels teus dots en les arts més selectes,
si ignorant, ets plaent amb el teu aire senzill.
A la que diu que al costat dels nostres els cants de Cal·límac
són vulgars, he agradat, i ella m'agrada també;
si una, però, em blasma a mi per poeta iqual que els meus versos,
de la que em blasma ja em vull entre les cuixes posar.
La que es vincla corprèn quan es mou; aquella que és dura
s'estovarà, potser, quan se li acosti un baró.
A la que canta dolça i varia la veu amb destresa
m'agradaria, entre els cants, prendre-li uns besos furtius;
de la que amb polze expert repassa les cordes queixoses,
¿qui pots l'amor a unes mans tan instruïdes negar?
L'altra complau amb el gest mentre mou els braços harmònics
i amb un estil delicat torça el seu tendre contorn;
no parlaré de mi, que totes les coses m'afecten:
posa-li Hipòlit a prop i es converteix en Priap.
Tu, que ets tan alta, t'iguales a les heroïnes antigues
i, en ajaçar-te, el llit pots abastar tot sencer;
mes la petita es maneja millor: totes dues m'alteren:
l'alta i la baixa ensems poden complir els meus desigs.
¿No s'arregla? Pensem que més li valdria arreglar-se.
¿Va adornada? Els seus dots sap tota sola mostrar.
Com em captiva la blanca, la noia rossa em captiva:
del color fosc és també molt agradable l'encís.
Si pel clatell de neu els cabells morens es desborden,
Leda pels negres rulls molta requesta tingué;
si són falbs, pels cabells de sabrà l'Aurora agradava:
totes les faules van bé per adaptar el meu amor.
La joventut m'atrau i la maduresa em captiva:
l'una en l'aspecte és millor; i l'altra complau per l'estil.
Doncs, a la gran ciutat les noies que algú consideri,
totes aquestes, en fi, fan delerar el nostre amor.
Llibre segon, IV

(Pàg. 66)
(...) Tot i l'impuls d'estirar-lo els cabells com estaven (i estaven
ben pentinats) i d'anar contra les galtes gentils,
quan la cara li he vist, m'han caigut els braços robustos;
la nostra noia, del seu propi armament s'ha valgut.
Jo, tan cruel poc abans, llavors amb precs espontanis
li demano que a mi no em faci besos pitjors.
Tot rient i de cor me'n dóna els millors, que podrien
els projectils a l'irat Júpiter prendre, trisolcs.
Jo m'hi turmento infeliç: que no n'hagi tasta algú altre
de tan bons, i no els vull trets d'un encuny com aquells.
Eren aquests també molt millors que els que jo li ensenyava:
algun nou afegit sembla que hi hagi posat.
Massa agradable, ai las, és prendre'ns la llengua amb els llavis,
tota la meva amb els teus tal com la teva amb els meus.
¿No és d'això, tanmateix, de l'únic que em dolc, ni sols blasmo
tants petons cargolats, tot i que blasmi els petons:
són d'aquells que enlloc sinó al llit no es poden aprendre:
no sé quin mestre és aquest, doncs, que n'obté un bon jornal.
Llibre segon, V

(Pàg. 73)
Si algun déu em digués: "Tu viu i l'amor abandona",
m'hi negaria; és ben dolç d'una donzella el flagell.
Quan m'avorreixo del tot i l'ardor s'esvaeix del coratge
sento com un remolí que m'arrossega els sentits.
Tal com sacseja el cavall al seu amo, que estira debades
els escumosos frens amb el duríssim mossec;
tal com el vent sobtat, de la terra ben a la vora,
quasi tocant a port, llança la nau mar endins,
així em porta molts cops l'oreig incert de Cupido
i amb els seus dards conegut torna l'esplèndid amor.
Clava'ls, vailet! Tot nu, les armes deixant, a tu em lliuro:
tal és el teu poder, tal amb la destra l'obtens
i aquí vénen de grat les sagetes millor que obligades;
que per elles jo sóc més conegut que el buirac.
Desgraciat aquell que la nit sencera la passi
sols descansant, i que el son tingui pel premi millor.
Ximple, que el son, doncs, ¿no és de la mort glaçada una image?(...)
Llibre segon, IX-B

(Pàg. 82)
(...) ¿Per què sostreus el raïm que creix a la vinya curulla
i, encara àcids, els fruits prens amb la destra cruel?
Deixa brollar el que està madurant, i el que neix pugui créixer:
per un poc temps d'esperar paga la vida un tresor.
Llibre segon, XIV

(Pàg. 86)
(...) L'om estima la vinya i la vinya l'om no abandona;
jo, ¿per què em veig separat de la mestressa sovint?
Llibre segon, XVI 

(Pàg. 101)
(...) Certament, des de sempre que jurin en fals a les noies
els ho permeten els déus: té la bellesa un poder.
Llibre tercer, III

(Pàg. 102)
(...) O és un nom sense ens, el déu, i és temut endebades
per la credulitat simple que els pobles commou,
o si existeix algun déu li agraden les tendres donzelles
i sosl a elles de fer el que vulguin permet.
Llibre tercer, III

(Pàg. 103)
Home inflexible, posant qui vigili la tendra donzella
no en trauràs res: a tothom l'ha de vetllar el seu instint;
la que és casta quan no l'amenacen, serà sempre casta;
la que no ho fa perquè algú li prohibeix, ho farà.
Bé que li guardis el cos, el seu esperit és adúlter
i, vigilada i tot, ella, si vol, té el poder,
i no pots ni guardar-li el cos, encara que ho tanquis
tot, perquè amb tot barrat passa l'adúlter endins.
Peca menys el qui pot pecar: pel fet de permetre-ho,
de les iniquitats ja s'afebleix la llavor.
Creu-me, no excitis més els vicis així, prohibint-los;
els venceràs millor si amb complaença els admets (...).
Llibre tercer, IV

(Pàg. 130)
El que et retrec no és pas que, essent bonica, m'enganyis,
sinó que jo, dissortat, me n'assabenti després;
no t'exigeix que et tornis decent la nostra censura,
sols et suplica que un xic ho dissimulis, però. (...)
Llibre tercer, XIV

è Enllaços:
Publius Ovidius Naso, context històric i literarila poesia elegíaca, els temes, les eines, busquin al culpable, busquin a Cupido, el llegat d'Ovidi.

è Llegeix-lo:
Llatí (html)
Català (Biblioteca Bernat Metge-html no complet)
Espanyol (html)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada