dijous, 3 d’abril de 2014

Jo he servit al rei d'Anglaterra - Bohumil Hrabal




"(...)  la vida, si et surt una mica bé, és preciosa, preciosa..."




Hrabal, Bohumil. Jo he servit al rei d'Anglaterra. 

Barcelona: Destino, 1989

Obsluhoval jsem anglického krále. Traducció de Monika Zgustová.
Col·lecció L'Ancora, 15



è Què en diu la contraportada...
Relat gojós i rabelaisià, Jo he servit al rei d'Anglaterra concilia els àmbits contradictoris del que és rutinari i del que és poètic, del que és mediocre i del que és carnavalesc, per assolir el que Kundera, en el seu elogi a Hrabal, ha anomenat "l'increïble matrimoni entre l'amor plebeu i la imaginació barroca". El protagonista -un modest aprenent de cambrer que ambiciona l'èxit i el reconeixement social- sembla com els herois de Kafka condemnat al fracàs. D'altre banda, com el soldat Schwejk de Hasek, ens descobreix l'absurd quotidià. A través de les tribulacions d'aquest murri tràgic, Hrabal escriu a contrallum la història de Bohemia, des de la primera república fins a l'arribada del comunisme. Tot plegat es produeix amb l'agudesa sostinguda d'un humor esplèndid que caricatura sense falsejar ni desproveir de dignitat el que s'esdevé. Per bé que en aquest llibres res no ostenti la solemnitat dels missatges explícits, Jo he servit al rei d'Anglaterra és, al capdavall, una extraordinària i profunda reflexió sobre la vida i la condició humana.

è Com comença... 
Escolteu bé el que us diré ara.
Amb prou feines havia arribat a l'hostal Praga Ciutat Daurada que el patró em va estirar l'orella esquerra dient: Seràs el mosso del restaurant, entesos? Recorda, no has vist res, no has sentit res! Repeteix-ho! Vaig repetir doncs que en aquell restaurant no havia vist ni sentit res. Llavors el patró em va estirar l'orella dreta: Però grava't a la memòria que ho has de veure i sentir tot. Repeteix-ho! Sorprès, vaig repetir que ho veuria i ho sentiria tot. Així vaig començar.

>> Moments...
(Pàg. 33)
(...) recorda, fillet, que la vida, si et surt una mica bé, és preciosa, preciosa...

(Pàg. 134) 
(...) mal que no em reconeguessin com a persona, m'haurien de reconèixer com a milionari (...).

(Pàg. 152) 
(...) potser per primera vegada en la vida vaig tenir la impressió que no calia ser gran de figura, sinó sentir-se gran, i vaig començar a mirar al meu voltant tranquil·lament perquè havia deixat de ser un petit mosso, un cambreret que a casa seva estava condemnat per sempre que li diguessin tap de bassa, renoc, nap-buf o esquitxó i que es rifessin del seu cognom Dite, Nen; aquí, jo era Herr Ditie, per als alemanys el meu cognom no tenia res d'infantil (...).

(Pàg. 168) 
Les parelles passejaven pels voltants del Cistellet tant si feia bo com si no, un jove oficial uniformat amb una dona jove, quiets, recollits, i jo, que havia servit l'emperador d'Etiòpia, per fi endevinava què feia aquests joves tan atractius l'un per l'altre: era la possibilitat de no tornar-se a veure mai més, aquesta possibilitat embellia les persones, sí, aquest era l'home nou, no aquell més tibat que un rave que parlava cridant, sinó tot el contrari, l'home humil i reflexiu, amb ulls bells d'una bestioleta acorralada...i d'aquelles paraules d'enamorats, i és que sota l'angle de la guerra fins i tot els matrimonis es convertien en parelles d'enamorats (...)

(Pàg. 169)
(...) i vaig descobrir una nova dimensió de les relacions humanes, la qualitat del silenci, el silenci que omplia la darrera hora, el darrer quart, els darrers cinc minuts abans que arribés el cotxe militar, i dues persones s'aixecaven en silenci, es miraven llargament, sospiraven, es besaven per última vegada...i després l'oficial pujava al cotxe, seia, el cotxe s'enfilava pels pendents, el mocador s'agitava per última vegada, i res més...

(Pàg. 225) 
I jo que tantes vegades vaig veure com l'increïble es feia realitat, cada vegada creia més en la meva bona estrella, la que potser m'havia guiat només per demostrar-me que sempre queda algun lloc on s'amaga una cosa sorprenent, doncs jo, amb l'esclat d'aquella estrella davant dels ulls, creia fermament en ella, hi creia cada cop més, hi creia ja quan vaig arribar a ser milionari i més encara quan acabava de caure del cel a la terra, on m'arrossegava de quatre grapes, m'adonava que ara la meva estrella brillava més que mai i que ara podria veure'n el cor; potser per poder mirar el seu cor era necessari que els meus ulls s'afeblissin per totes les experiències i tots els tràngols que havia viscut; si, era això, per poder conèixer i veure el fons de les coses, m'havia de tornar feble. I tant!

(Pàg. 236)
(...) la seva bellesa era interior i aquell secret encant ressonava des de dins per qui sabia tocar-la amb el diapasó d'una mirada capaç de veure-la tal com era ara, tal com s'havia tornat, aquella en què s'havia transformat, com si s'hagués deixat arrossegar cap a l'altra banda, la de la bellesa amagada de les coses.

(Pàg. 246)
(...) un es passa el vespre assegut a la vora de l'estufa, i quan creu que són les deu dels vespre, en realitat són només quarts de set de la tarda, a un li comença a agradar de parlar amb si mateix o amb el cavall, amb el gos, amb la cabra o amb la gata, però sobretot amb si mateix, primer en silenci un comença a recordar i veure escenes del passat com una pel·lícula muda, més endavant s'adreça a si mateix de debò, es demana consells, es fa preguntes, s'interroga i treu els drapets al sol, s'acusa com un jutge i tot seguit es defensa, i d'aquesta manera, fent petar la xerrada amb si mateix, arriba a la qüestió central, la del sentit de la vida, no pas de la passada, sinó de la que vindrà, i es pregunta quina relació hi ha entre el camí que ha fet i el que li queda per fer (...).

è Altres n'han dit...
Racó per llegirNosaltres llegim, El rastre de Clarisse, Un libro al día, Lecturas brillantes, Con L mayúscula.

è Enllaços:
Bohumil Hrabal, un valor? el llenguatge, literatura de la compassió, observador meticulósun director sobre un autor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada