Salt en el temps - Kurt Vonnegut

“(...) Hi ha cap ésser humà capaç de comprendre plenament la vida mentre la viu... cada minut, cada instant?”

Vonnegut, Kurt. Salt en el tems.
Barcelona:  Angle Editorial, 2003

Timequake. Traducció de Irma Triginé
Col·lecció Narratives, 12 i


è Què en diu la contraportada...
El 13 de febrer del 2001 l'univers deixa d'expandir-se, es contrau i retrocedeix deu anys entrere. Tothom ha de tornar a viure aquests anys, tal com els havia viscut, sense possibilitat de canviar res. Mancats de voluntat pròpia, els éssers humans esdevenen màquines, una idea recurrent en els llibres de Vonnegut. Segons l'autor, aquesta és la seva darrera novel·la i repassa, amb un cinisme ferotge, els seus temes preferits: la vanitat i la estupidesa humanes, les guerres absurdes (no hi pot faltar Hitler jugant al bingo), la televisió, el poder econòmic americà... Però també desplega la seva sensibilitat extrema cap als desvalguts i els oprimits.

è Com comença...
Pròleg

L’any 1952 Ernets Hemingway va publicar, a la revista Life, un relat llarg que es deia El vell i el mar. Narrava la història d’un pescador cubà que feia vuitanta-quatre dies que no pescava res, fins que un bon dia va agafar un peix espasa. El va matar i el va amarrar a la barca, però abans que arribés a la costa els taurons li van arrencar a mossegades tota la carn de l’espina.
Quan es va publicar el relat jo vivia a Barnstable Village, a Cape Cod. Vaig demanar a un pescador del poble què li semblava la història, i em va respondre que el protagonista era idiota (...).

è Moments...
(Pàg. 18)
El fet que existeixin instruments com les armes de foc, tan fàcils de fer funcionar com un encenedor i tan barats com una torradora, capaços de permetre que al primer que se li passi pel cap mati un pare, Fats, Abraham Lincoln o John Lennon, Martin Luther King, Jr. o una dona amb un cotxet hauria de ser suficient perquè tohom reconegués, citant el vell escriptor de ciència-ficció Kilgore Trout, que “la vida és una merda”.

(Pàg. 29)
(...) quan les coses ens van bé ens hauríem d’assegurar que ens n’adonem.

(Pàg. 39)
“Hi ha cap ésser humà capaç de comprendre plenament la vida mentre la viu... cada minut, cada instant?”

(Pàg. 41) No m’hauria perdut la Gran Depressió o la Segona Guerra Mundial per res del món. A l’excursió a la platja Trout va afirmar que, a diferència d’altres guerres, la nostra seria eterna al món de l’espectacle gràcies als uniformes dels nazis.

(Pàg. 43)
”(...) Satanàs”, va continuar, “no podia desfer res del que Déu havia creat. L’únic que podia fer era ajudar les petites joguines de Déu a tenir una vida una mica menys avorrida. Ell veia el que Déu no veia: estar viu era sinònim d’estar o mort d’avorriment o mort de por. O sigui que va posar dins d’una poma tota mena d’idees que, com a mínim, els farien passar l’avorriment. Hi va posar instruccions per poder jugar a daus i a cartes i per follar, receptes de cervesa, de vi i de whisky i il·lustracions de diverses plantes que es podien fumar, entre altres coses. I també instruccions per fer que la música, les cançons i la dansa fossin divertides i sexis. I per poder blasfemar quan es donessin un cop al dit petit del peu.
”Satanàs va fer que una serp donés la poma a Eva, Eva hi va fer una queixalada i la va passar a Adam. Adam hi va fer una mossegada, i van follar.”.

(Pàg. 88)
I llavors va preguntar: “Com coi ho he pogut fer?”

Actualment, l’estiu del 1996, conservo aquesta pregunta com una de les meves tres cites preferides. Dues són més aviat preguntes, no pas frases que aconsellen sobre alguna cosa, La segona és una que va dir Jesucrist: “Qui diuen que sóc?” (...).

(Pàg. 89)
Era hivern, i vaig obtenir la segona condecoració començant per la cua del meu país, una condecoració que es dóna als ferits de guerra. Me la van donar per congelació.

Quan vaig tornar a casa, després de la guerra, el meu oncle Dan em va donar un copet a l’esquena i va exclamar: “Ara sí que ets tot un home!”
Vaig estar a punt de matar el meu primer alemany.

(Pàg. 114)
(...) va escriure a Deu anys amb el pilot automàtic posat: “No necessitava un salt en el temps per aprendre que la vida era una merda. Ja ho sabia de la meva infància, dels meus suplicis i dels llibres d’història.”.

(Pàg. 136)
Kilgore Trout va escriure mai algun poema? Que jo sàpiga, només en va fer un, el penúltim dia de la seva vida. Sabia molt bé que la Mort el venia a buscar, i que el moment arribaria molt aviat. Resulta útil saber que entre la mansió i les cotxeres, a Xanadú, hi ha un ficus.
Trout va escriure:
   Quan el ficus
   la dinyi-cus
   tornaré a Xanadi-cus.

(Pàg. 140)
Els que es dediquen a explicar històries amb paper i llapis, que ja no importen a ningú, es divideixen en els que van per feina i els que s’entretenen. Els que van per feina escriuen els relats ràpid, sense ordre ni concert, pim-pam, de qualsevol manera. I llavors el repassen minuciosament i arreglen tot el que no els agrada o el que no funciona. Els que s’entretenen van frase per frase, fins que no en deixen una llesta no comencen l’altra. I acaben quan acaben.

(Pàg. 144)
(...) mai no em permetria a mi mateix dir res graciós a costa que algú se sentís com una merda.
Que aquest sigui el meu epitafi.

(Pàg. 163)
Entenc per sant tota persona que viu de manera decent en una societat indecent.

(Pàg. 166)
“(...) Contemplar el que suposadament  és una obra d’art és una activitat social. O t’ho passes bé o no t’ho passes bé. I no tens per què donar més explicacions. No tens per què dir res.(...)”

(Pàg. 167)
”(...) Pràcticament  no existeixen quadres respectables creats per persones de les quals no en sabem res de res. Fins i tot tenim algunes informacions de com vivien els que van fer les pintures rupestres a les cavernes de Lascaux, a França.
”M’atreviria a afirmar que cap quadre no pot atreure seriosament l’atenció de la gent si l’espectador no associa l’obra d’art a un ésser humà concret (...) Els quadres són famosos per la seva humanitat, no per la seva pictoritat.”

(Pàg. 177)
Trout haura pogut arribar a ser un gran publicista, i el mateix es pot dir de Jesucrist. La base de qualsevol anunci bo és una promesa creïble. Jesús va prometre temps millors e una altra vida. Trout prometia el mateix però aquí i ara.

(Pàg. 180)
(...) accidentalment, i no de manera premeditada, els llibres, a causa del seu pes i la seva textura, i també a causa de la seva dolça i aparent resistència a la manipulació, involucren els nostres ulls i mans, i després les nostres ments i ànimes, en una aventura espiritual que em sabria molt greu que els meus néts es perdessin.

(Pàg. 187)
Deixeu-me que puntualitzi que ni Kilgore Trout ni jo no hem fet servir mai un punt i coma. No serveixen per res, no volen dir res. Són hermafrodites transvestits.

(Pàg. 191)
(...) En aquest llibre, el científic Frankenstein disposa en forma d’home un grapat de parts del cos de diferents cadàvers.
Frankenstein els dóna vida amb electricitat. Els resultats que descriu el llibre són completament oposats als que s’aconsegueixen en la vida real amb les cadires elèctriques de les presons estatals nord-americanes. Molta gent es pensa que Frankenstein és el monstre. Però no. Frankenstein és el científic.

(Pàg. 206)
Molta gent fracassa perquè el seu cervell, l’esponja xopa de sang d’un quilo i mig, la seva misèria, no li acaba de funcionar del tot bé. La causa del seu fracàs  pot ser tan senzilla com això. Algunes persones, per molt que ho intentin, no estan a l’alçada de les circumstàncies! Això és tot!

(Pàg. 214)
Me’n torno a casa. M’ho he passat de conya. Mireu, estem a la Terra per anar passant l’estona. Que ningú  no us digui el contrari!

è Altres n'han dit...
Males Herbes, The New York Times, Bookstravaganza Bros

è Enllaços:
Kurt Vonnegut, novel·lant la vida..., o no és novel·la?, Yes, there is a message: awareness, l'eïna principal de l'autor, teràpia nihilista, La vida és una merda, heu estat molt malalts, però ara ja esteu bé..., hi ha molta feina a fer, l'autor i de la seva obra.