dimecres, 13 de febrer de 2013

L'home que es va perdre - Francesc Trabal





"(...) hom havia accedit a deixar-li fer aquell viatge, viatge a enlloc, allà on volgués, i per una llarga temporada."



Trabal, Francesc. L’home que es va perdre. 
Barcelona:  Quaderns Crema, 1998

Col·lecció Mínima minor, 10 i


è Què en diu la contraportada...
Lluís Frederic Picàbia perd la promesa. Una mica més tard, perd la cigarrera. Més tard, encara, deu paraigües, un rellotge de polsera, una pinta de la seva mare al Cel sia, tres màquines fotogràfiques, divuit bastons, dos monocles, una maleta, quatre impermeables, tretze pipes, tres carteres, una secretària -la senyoreta Virgili-... Perdre es converteix en un ofici, en el qual Picàbia fa meravelles: un edifici de vint-i-quatre pisos de la Cinquena Avinguda de Nova York, tres elefants a la ribera d'un riu, mil vuit-cents Fords a Honduras, al mig d'un autòdrom, cinc mil criatures xineses a Tampico (Mèxic), les joies de la Corona sueca...

è Com comença...
“Estimat Lluís: Decididament, el papà, al Cel sia, tenia raó: estava escrit que entestar-nos a creure que ens arribaríem a casar tu i jo era una temeritat. L’escena de la corbata, d’abans d’ahir, ha aconseguit fer-me veure clar tot el que no m’havien pogut revelar els dos anys de festeig amb tu. Així, he decidit deixar-ho córrer tot, tornar-te la llibertat i recobrar la meva. Més val.(...)”

è Moments...
(Pàg. 47)
A l’andana de l’estació de França, a les tres de la tarda, sempre sembla que hi hagi la mateixa gent. Hi aneu un dia, i quan torneu el cap dunes setmanes encara hi trobeu els mateixos. La mateixa família endolada acomiadant una senyora grossa; els mateixos parents que diuen l’adéu a una parella amb sabates i mitges i samarretes i coll i corbata nous, símptomes de benediccions recent i trasbalsadores; la mateixa troupe d'acròbates belgues o de ballarines alemanyes: els mateixos despreocupats que ja comencen a sentir-se a París; i els mateixos senyorassos que ningú n sap qui són, d'on vénen ni on van.

(Pàg. 49) 
(...) hom havia accedit a deixar-li fer aquell viatge, viatge a enlloc, allà on volgués, i per una llarga temporada.

(Pàg. 53)
Tot allò de Cahors, tan ensopit, tan francès, tan de província, amb aquells mossos d'estació de mapes de can Paluzie, i el paisatge gris, gris, completament embolcallat en la rosada, que per aquelles bandes sempre sembla un baf de water-closet quan les travessa l’exprés, ajudarem sens dubte, a afirmar en cadascun dels nous amics l’ànsia de volar de continent. Amèrica...¿Per què havia sonat el nom d'Amèrica?

(Pàg. 59)
Quan arribaren en terres americanes, i en baixar les escales del vaixell, cadascú de tots dos notà que els queia a l’aigua el farcellet romàntic que encara els quedava dels records d’Europa, els tints de la tintoreria escampant-se vertiginosament per sota les aigües tèrboles del port i tot un embalum d’engrunes de mil coses diverses, ja indesxifrables abans, que s’estovaven i anaven a fons amb el lleu ventijol que arribava als molls americans, sota els xiscles de mil sirenes invisibles que semblaven esgarrifar-se ja de la presència i els pressentiments del que els acabava de caure a sobre.

(Pàg. 69)
Tenia dels de casa seva la mateixa idea que un home normal té dels Sants del Cel o dels Diables, i veia tan lluny i sobrenatural el Cel, l’Infern o el Purgatori. Sabia que existia Barcelona, però en tenia una visió tan esborrada, que tots els seus ex-amics li semblaven ànimes en pena que de tant en tant reclamaven el seu record amorós, o l’embafaven talment com si fossin personatges estantissos, plans, dels que deuen habitar els llims misteriosos. I li passava alguna vegada que per esvair aquests pesombres d’adormia dient, per tota aquella gent i aquella terra, vertiginosos parenostres.

(Pàg. 73)
Cinc minuts de retard, quan es tracta d'anar a busca una dama a casa seva, mai no compten. Sempre hi ha cinc minuts ocults entre els perfums del tocador, o entre les sedes del guarda-roba, o entre el vernís de les ungles i el rimmel que deixa volves minúscules al voltant dels ulls.

(Pàg. 77)
Joana descobria la follia del goig del bes i no podia avenir-se que no hi hagués un bes que durés tota una vida, que no hi hagués un bes tan llarg com la seva existència... Besar: ¿quina altra cosa millor pot desitjar-se?.

(Pàg. 84)
Comprenia que s’anava vestint de mica en mica d'infinitat de capes sobreposades que el convertien cada dia més en un producte de la civilització més autèntica. Només, alguna vegada, li fallava alguna pràctica correcta d'hipocresia ben administrada, per acabar d'arrodonir el seu tracte amb el proïsme.

(Pàg. 94)
(...) Quines ganes de complicar-se la vida, si la vida és una cosa ta simple: una mica de sol, una mica d'amor  una mica de fum i un licor ben perfumat per amorosir els llavis... ¿què hem d'anar a buscar més, en aquesta vida?

(Pàg. 120)
I un home que s’ha passat anys acariciant una il·lusió com aquesta, sense veure-la realitzada i sense tenir possibilitats immediates de realitzar-la, i d'un patac li esclateu allò que el fa viure, ¿no és just que es jugui el tot pel tot, prescindint dels escrúpols que fins aleshores l’aguantaven?

(Pàg. 127)
- (...) Voldria trobar la manera de no haver de preocupar-nos més a cercar idees noves. Perdre tot el que ens volta fins a trobar-nos sols, és a dir, sol. Que en fa de temps que hi penso: trobar-me sol, totes les coses perdudes a la meva vora! Només jo al món, jo tot sol. Sense res ni ningú. L’amo del món però sense el món (...).

è Altres n'han dit...
who's there?, un subproducte pop, LlunàticLletraferit, Le vent se lève.

è Enllaços:
Francesc Trabal, de la Colla de Sabadell, Joan Oliver, Armand Obiols i l'autor xerren del llibre, la màgia del caosliteratura de l'absurd.

1 comentari: