dissabte, 2 de febrer de 2013

La nit del caçador - Davis Grubb






"- No són al riu, oi, Harry? Són en algun lloc entre nosaltres... i encara ens infecten amb la seva ferum..."



Grubb, Davis. La nit del caçador.
Barcelona:  Viena Edicions, 2012

The Night of the Hunter. Traducció de Marta Pera
Col·lecció El cercle de Viena, 6 i



è Què en diu la contraportada...
En els anys més difícils de la Gran Depressió americana, en Ben Harper, un pare de família cansat de viure en l’absoluta misèria, decideix assaltar un banc, però, com sol passar en aquests casos, no triguen gaire a enxampar-lo, i és jutjat i condemnat a mort.
Mentre espera el compliment de la sentència, comparteix cel·la amb en Harry Powell, un enigmàtic personatge que anomenen el Predicador i que duu tatuada en una mà la paraula “amor” i, en l’altra, “odi”, i que no para de burxar-lo perquè li digui on ha amagat el botí, encara no recuperat.

Després de la mort d’en Ben, penjat a la forca sense haver revelat mai el seu secret, el Predicador surt de la presó i s’encamina cap al poble on malviuen la vídua i els dos fills del lladre ajusticiat, convençut que sabrà guanyar-se la seva confiança. I efectivament, la vídua d’en Ben Harper, desitjosa de trobar suport en algú, congenia amb el Predicador, sense sospitar que el fervorós Harry, aquell que creu un home de Déu, duu a la consciència més d’un pecat.

è Com comença...
Estava fet amb una mà de criatura i un guix: un gargot infantil, delicat, de línies blanques als maons vermells de la paret del costat de la cavallerissa d'en Jander. Un parell de pals senzills feien la forca, una línia trencada gruixuda representava la corda i una mena d'espantaocells penjat.

è Moments...
(Pàg. 28) 
Res no aturaria el Predicador. Ja tornava a haver-hi una lluïssor al fons d'aquells ulls de caçador; ja tornava a formar-se una pregunta darrere d'aquells llavis prims i ferotges. Allò tenia mèrit, se li havia de reconèixer.

(Pàg. 34)
Estava cansat. De vegades, en somnis, cridava que estava molt cansat. Eren els assassinats, el que el cansava. De vegades es preguntava si Déu realment se’n feia càrrec. No és que al Senyor el preocupessin els crims. La Bíblia n’era plena, de crims. Però hi havia coses que sí que Déu detestava –el perfum, les coses oloroses, les coses amb blonda, les coses amb rínxols, les coses putes.

(Pàg. 67)
- (...) ¿Vols que t’expliqui el conte de la Mà Dreta i la Mà Esquerra, la història del Bé i del Mal?

(Pàg. 164) 
- No són al riu, oi, Harry? Són en algun lloc entre nosaltres... i encara ens infecten amb la seva ferum...

(Pàg. 199)
En John es va posar dret adonant-se, de sobte, que tot estava perdut: que el món li havia fallat, que la nit era immensament profunda quan l’últim llum s’apagava titil·lant, engolit per la foscor.

(Pàg. 213)
- (...) Gràcies, senyora-
- Gràcies –va dir la Pearl, fent un petit intent de reverència que la Willa li havia ensenyat feia dos Nadals.
Fora!, semblaven dir els ulls de la mestressa grassa. Fora, perquè em recordeu una cosa espantosa que està passant en aquesta terra actualment; s’ha trencat un patró: una cosa tan bàsica i vella com el girar de les estrelles a l’hivern. Fora! No em feu pensar que són temps difícils i que els camins són plens de criatures!

(Pàg. 258)
En John es va arrambar a la dona, de manera que el seu braç dret fregava el d’ella i va pensar: Tocar-la és com les coses que he oblidat, les coses de fa molt de temps, quan el món era una flassada blava de llana i sentia el sol als ulls i al món només hi havia dues cares, però aquelles cares ja no les recordo.

(Pàg. 269)
(...) i el vell ha dit: Senyora! Jutgem aquest home per assassinat..., no pas per heretgia! I llavors la dona ha cridat: I això no és pitjor?!

(Pàg. 270)
Veniu a escoltar la història
de mort al riu, de sang i por!
Tot va passar a Cresap’s Landing,
entre l’estiu i la tardor.

(Pàg. 273)
Els arbres d'hivern estan despullats i s’estiren com els dits de la pobresa en el cel gris.

(Pàg. 283)
(...) Déu les empari, les criatures! Perquè a cada criatura nascuda de la matriu d’una dona li arriba l’hora d'haver de travessar un lloc fosc, un carreró sense portes, empaitada per un caçador els passos del qual ressonen a les llambordes de darrere. A totes les criatures –riques o pobres-, per més privilegiades que siguin, per més que dormin en una habitació calenta i segura, els arriba l’hora de les petjades ressonants i de la solitud immensa, una hora en què ningú no les veu ni les sent, i les fulles seques que el vent arrossega per terra fan el cruixit de la Por i el tic-tac de la casa vella és el martell de l’escopeta del caçador.

(Pàg. 284)
Déu les empari, les criatures! Perquè totes tenen un Predicador que les persegueix pel riu fosc de la por i la incapacitat d'expressar-se i les portes tancades. Tots els nens són muts i estan sols perquè no hi ha cap paraula que pugui dir la por d'un nen ni hi hauria cap orella que la volgués escoltar si aquesta paraula existís ni ningú l’entendria si la sentís. Déu les empari, les criatures! Ho suporten tot i resisteixen.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada