dissabte, 22 de setembre de 2012

Últimes notícies! - Evelyn Waugh




"Una notícia és el que vol llegir l’home del carrer, que no té gaire interès per res. I només és notícia fins que ho ha llegit. Després, el tema està mort."


Waugh, Evelyn. Últimes noticies!
Barcelona: A Contra Vent Editors, 2010


Sccop. Traducció de Ferran Ràfols.
Col·lecció Latitud Nord, 3



>> Què en diu la contraportada...
A causa d’un absurd malentès, Lord Cooper, magnat de la premsa de Fleet Street, envia a cobrir la guerra civil d’una remota república africana a un obscur i gris redactor de notícies de jardineria, plantes i flors. I així, sense cap experiència prèvia, William Boot, de la nit al dia, es converteix en un intrèpid corresponsal de guerra.
Últimes notícies! És una de les primeres obres de Evelyn Waugh, i una de les més divertides. Una novel·la satírica i despietada contra el món del periodisme o, millor dit, contra la desinformació i la confusió, escrita a un ritme que talla l’alè.

>> Com comença...
Tot i la seva joventut, en John Courteney Boot ja s’havia fet, en paraules del seu editor, “una posició segura i envejable en el món de les lletres contemporànies”. Les seves novel·les venien 15.000 còpies el primer any i entre els seus lectors hi havia les persones l’opinió de les quals en John Boot valorava.

>> Moments...
(Pàg. 37)
(...) l’agricultura era una cosa estranya i altament perillosa. Segons el seu parer, la vida normal consistia en un seguit de viatges en tren, xecs mensuals, distraccions de barriada i un horitzó confortable, ple de xemeneies i teulades de pissarra. “El camp”, solitari i autosuficient, fosc, silenciós i ple de sorolls sobtats i inexplicables, tenia alguna cosa incorrecta i decididament poc anglesa. Era la mena de lloc on no es podia saber mai si al cap d’un minut no hauries d’esquivar les envestides d’un toro, l’escomesa d’un pagesot armat amb una forca o l’atac d’un estol de gossos de caça.

(Pàg. 49)
Una finestra quadrada, estranyament situada a l’altura de l’espatlla, molt per damunt dels pannells de fusta, rivetada per la part de fora amb una mica d’heura que de tant en tant rebia la carícia d’una araucària gegant en plena reverència, una franja de paper de paret descolorit amb una aquarel·la del cementiri del poble que la senyoreta Scope havia pintat en els seus dies més actius; una lleixa petita plena d’una barreja incongruent de llibres i una fura dissecada, la mort de la qual, causada per unes gotes de verí de rates, li havia espatllat completament unes vacances de Setmana Santa a l’època en què anava a l’escola privada, eren, segons si es despertava mirant cap a la dreta o cap a l’esquerra, les imatges que saludaven en William cada matí, quan es llevava a Boot Magna.

(Pàg. 58)
“Pel que fa a la política, m’imagino que vostè ja deu tenir un criteri format. Jo no m’interposo mai en la feina dels meus corresponsals. El que el públic anglès vol, en primera instància i de forma constant, són notícies. Recordi que els patriotes tenen raó i que guanyaran. El Beast els fa costat, sense fissures. Però han de guanyar de pressa. Al públic anglès no li interessa gens una guerra que s’allargui i s’allargui sense acabar-se de decantar. Unes quantes victòries contundents i uns quants actes de valentia personals dels patriotes i en acabat una entrada ben colorista a la capital. És aquesta, la política del Beast pel que fa a la guerra. (...)”

(Pàg. 80)
- (...) .... No té cap interès aquest país.
- Ah no?
- No té res de valor. Si no, ja pertanyeria a Anglaterra. Per què el volen conquerir?
- No el vull pas conquerir, jo.
- No hi ha petroli, ni llautó, ni or, ni ferro... Gens ni mica, l’hi asseguro –va dir el funcionari, cada cop més enfadat per aquella rapacitat tan forassenyada-. Què en volen treure?
- Hi vaig com a periodista.
- Ah, ja l’entenc; tots els països són rics, per als periodistes.

(Pàg. 82)
- (...) Però és que jo no tinc cap interès pel comerç. Només hi vaig per enviar cròniques de guerra.
- La guerra és comerç, res més.

(Pàg. 86)
- (...) L’endemà el cap em crida i em diu: “Corker, te n’aniràs a Ismaèlia.” I jo li pregunto: “És fora de la ciutat, això?” “Àfrica oriental”, va dir, com si res, “fes les maletes”. “I què hi passa, allà?”, vaig preguntar. “Bé”, va dir, “hi ha tot de negres que han entrat en guerra. Per mi no té res d’especial, però les altres agències hi estan enviant els primeres espases, o sigui que alguna cosa hi hem de fer. Volem notícies de primera mà”, va dir, “ i unes quantes històries amb molt color local. No et passis amb les despeses”. “I per què estan en guerra?”, li vaig preguntar. “Això ho hauràs d’esbrinar tu mateix”, em va dir, però de moment no ho he pogut esbrinar. I tu?
- No

(Pàg. 88)
- (...) Tots els diaris hi envien corresponsals.
- I tots els diaris reben els informes de tres o quatre agències?
- Sí.
- Però sembla una pèrdua de temps, oi, si tots els enviem les mateixes notícies?
- Si ho féssim, de seguida hi hauria picabaralles.
- Però no resulta tot molt confús, si cadascú envia notícies diferents?
- Així poden escollir. Cada diari té una política diferent, o sigui que per força han de publicar notícies diferents.

(Pàg. 89)
- (...) Pensa-hi d’aquesta manera. Una notícia és el que vol llegir l’home del carrer, que no té gaire interès per res. I només és notícia fins que ho ha llegit. Després, el tema està mort. Ens paguen per enviar notícies. Evidentment, també hi ha la nota de color. La nota de color és molt de fum sobre no res. És fàcil de llegir i fàcil d’escriure, però els telegrames surten cars, o sigui que ens ho hem de prendre amb calma. M’entens?

(Pàg. 125)
(...) el conserge va apuntar els seus noms al llibre de visites i els va donar uns carnets identificatius. Eren uns documents petits de color taronja, que originalment s’havien creat per mantenir un registre de prostitutes.

(Pàg. 127)
- (...) de què ens serveix, tot això, a nosaltres? En Shumble ha fet córrer la història. Ara ja cal que trobem un agent roig o anem servits.
- O que expliquem l’error.
- Arriscat, amic meu, i poc professional. Ho pots fer una vegada o dues quan hi ha una veritable emergència, però no surt a compte. Als diaris no els agrada publicar desmentiments, com és natural. Fa que el públic desconfiï de la premsa. A més a més, provoca la sensació que no fem bé la nostra feina. Seria tot molt fàcil si cada vegada que algú aconsegueix una primícia els altres ens dediquéssim a desmentir-la (...).

(Pàg. 169)
- (...) El que ha de fer un enviat especial anglès és detectar la història que vol, aconseguir-la, i després tocar el dos i deixar la resta a les agències. La guerra només requerirà una mica de periodisme rutinari (...).

(Pàg. 177)
- (...) El Beast ha estat empaitant el Ministeri d’Afers Estrangers, i estan preocupats. Aparentment, creuen que t’han assassinat. Per què no els envies cap notícia?
- És que no en tinc.
- Doncs inventa-te’n alguna, per l’amor de Déu (...).

(Pàg. 219)
- (...) Vaig llegir els diaris amb molt d’interès. No és gens freqüent que s’equivoquin de mig a mig, que ni tan sols s’hi acostin una mica. Sé que la creença popular diu el contrari, però si un està ben informat, sovint és fàcil distingir l’embrió de la veritat, el petit gra de sorra de l’exactitud, com el nucli de la perla, a l’entorn del qual s’han dipositat, una darrere l’altre, una sèrie de delicades capes d’ornaments. En el cas que ens ocupa, per exemple, era cert que hi havia un agent rus que feia tripijocs per assumir el control del govern, i també era cert que Monsieur Giraud era un intermediari important. Però no era el rus. Els negocis i la política funcionen d’una manera molt simple, molt simple, però potser no tan simple com ens volen fer creure els seus col·legues.

>> Altres n'han dit...

>> Enllaços:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada