diumenge, 20 de maig de 2012

Llauners - Paul Harding



"Què se n’ha fet dels vaixells en miniatura construïts amb escorça de bedoll i fulles caigudes, posats a surar en una aigua freda i transparent com l’aire? Quantes flotes diminutes han sigut empeses cap al centre de les llacunes o enviades rierols avall, carregades de tresors com aglans, plomes negres o pregadéus desconcertats?"


Harding, Paul. Llauners
Barcelona: Ediciones de 1984, 2012

Tinkers. Traducció de Maria Iniesta
Col·lecció Mirmanda



>> Què en diu la contraportada...
En George Washington Crosby jeu al llit esperant la mort. Confinat a la sala d’estar i acompanyat dels seus familiars, comença a patir al·lucinacions. Veu com el pis de dalt li cau a sobre, amb l’armadura de pi inacabada i les canonades per connectar. Parracs d’abrics vells, capses de jocs de taula i de puzzles oblidats, joguines trencades, bosses plenes de fotografies familiars, eines rovellades i mecanismes de llautó de rellotges antics. Restes de tota una vida. Amb la teulada ensorrada, apareix el cel blau. Els núvols s’aturen, es queden quiets un instant, i llavors també li cauen al cap en picat, seguits de les estrelles, fins que la negra nit el cobreix com si fos un sudari. Havia estat un rellotger metòdic i ara, alliberat de les restriccions habituals del temps i de la memòria, pot reconstruir el seu passat i reunir-se per fi amb el seu pare epilèptic, que menava un carro ambulant i feia una mica de tot per guanyar-se la vida. En aquest viatge de retorn a les meravelles i al dolor d’una infantesa pobra en una regió remota de Maine, George Washington Crosby recupera el món natural, alhora inspirador i amenaçador, que forma part d’ell. Corprenedora i lligada a la vida, Llauners és una meditació elegíaca sobre l’amor, la pèrdua i la bellesa ferotge de la natura.

>> Com comença...
En George Washington Crosby va començar a tenir al·lucinacions vuit dies abans de morir. Des del llit d’hospital que havien llogat i instal·lat al bell mig de la sala de la casa, veia insectes que entraven i sortien corrents d’esquerdes imaginàries en el guix del sostre. Els batents de les finestres, abans ben encaixats i amb vidres, ara ballaven balders damunts dels marcs. La següent ventada una mica forta els tombaria tots i els faria caure al damunt dels caps dels seus familiars, que estaven asseguts als sofàs de tres i dues places i a les cadires de la cuina que la seva dona havia portat perquè tothom estigués còmode. L’allau de batents de finestra se’ls enduria tots de la sala, als seus néts de Kansas, als d’Atlanta i als de Seattle, i a la seva germana de Florida, i ell es quedaria aïllat al llit en un fossat de vidres trencats. El pol·len, els pardals, la pluja i els intrèpids esquirols que s’havia passat mitja vida intentant mantenir allunyats de les menjadores per als moixons, envairien la casa.

>> Moments...
(Pàg. 20)
En el moment de morir, en George Crosby recordava moltes coses, però en un ordre que no podia controlar. Contemplar la seva vida, recordar tot el que sempre s’havia imaginat que devia fer un home al final, era presencia una massa en moviment, com les rajoles d’un mosaic que giressin i s’arremolinessin per retratar, sempre en franges de colors reconeixibles, elements familiars, unitats moleculars, corrents íntims però ara també independents de la seva voluntat, que li mostraven una visió diferent de si mateix cada vegada que intentava fer alguna valoració.

(Pàg. 72)
Els teus matins s’omplen de mal de cor perquè, encara que no hi estiguem a gust, aquest món és l’únic que tenim, perquè és nostre però s’hi ha de lluitar; perquè, per tant, l`únic que realment podem dir que és nostre és la lluita. Però val més això que res, no?

(Pàg. 78)
Què se n’ha fet dels vaixells en miniatura construïts amb escorça de bedoll i fulles caigudes, posats a surar en una aigua freda i transparent com l’aire? Quantes flotes diminutes han sigut empeses cap al centre de les llacunes o enviades rierols avall, carregades de tresors com aglans, plomes negres o pregadéus desconcertats? Cal apuntar aquestes petites obres d’artesania boscana a la mateixa llista que els bucs de ferro que solquen els oceans, perquè unes i altres són improvisacions sorgides dels somnis dels homes i totes s’enfonsaran, sigui pel setge dels mars o pel vent de la tardor.

(Pàg. 109)
De sobte es va adonar que si el que volia era fugir, aquell no era el lloc on havia d’anar. Marxar volia dir marxar. Ell mai no havia anat gaire lluny. La Revolució Francesa, Fort Sumter o l’Imperi Romà, allò sí que era lluny.

(Pàg. 118)
”(...) Tot està fet per desaparèixer; el més meravellós de tot és que encara no ho hagi fet. No”, va pensar, “ per començar, el més meravellós de tot és que hagi arribat a ser fet. Què perdura més enllà d’aquest cataclisme de creació i destrucció?”.

(Pàg. 122)
”(...) Un moviment del cap, un pas més a l’esquerra o més a la dreta, i ja passem de llestos, decents i lleials als altres a ser uns idiotes presumptuosos? La llum canvia, parpellegem i veiem el món des d’una perspectiva nova, amb la més mínima de les diferències, però ja tot ha canviat infinitament: si el sol toca un plat de cereals barats, llavors sóc un llauner; si resulta que la lluna és un ou que brilla en el seu niu d’arbres sense fulla, sóc un poeta (...)”

(Pàg. 131)
I era com si això, el fet de trobar-se allà on no tocava, no fes sinó confirmar-li que el seu destí era el de desaparèixer; i per això en aquelles visites per sorpresa, encara que no l’arribava a veure, sí que notava la seva perplexitat, el seu desconcert, com la consternació que sents quan en somnis retrobes el germà que havies oblidat que tenies o recordes de cop i volta la criatura que has deixat enrere al vessant de la muntanya fa hores, perquè, no saps com, estaves distret i havies arribat a creure en una vida diferent i el xoc que et provoquen aquests records, aquests retrobaments inesperats, prové tant de l’aflicció per haver faltat als teus deures com de la consternació d’haver arribat a creure tan profundament i tan de pressa en alguna altra cosa. I aquest altre món que primer somniaves sempre és millor, si no real, perquè en ell no has deixat plantada la teva estimada, no has abandonat el teu fill, no has girat l’esquena al teu germà. El món s’allunyava del meu pare de la mateixa manera que ell s’allunyava de nosaltres. Ens vam convertir en el seu somni.

(Pàg. 134)
El pare sofria una humiliació terrible i jo no podia fer res per canviar-ho. Que ell i la mare haguessin de lliurar una batalla a les fosques per aconseguir ficar-li la roba em va semblar furtiu i espantós. Amb tot, però, pensar en creuar la sala i obrir les persianes perquè hi entrés la llum i es vessés damunt d’ells, apagada, crua, encara em sembla pitjor, com si el mínim que se li pogués oferir al pare fos el dret a ensorrar-se a les fosques.

(Pàg. 154)
Era una persona jove –no era una criatura, ni tampoc un adolescent, però era molt més jove que ell, que ja tenia vuitanta anys, si més no de cos. Aquella persona transmetia la sensació que tenia segles, però tots simultàniament: tenia centenars d’anys, els uns sobreposats als altres, com si d’una sola vegada experimentés un nombre infinit de temps diferents.

>> Altres n'han dit...
Hotel dilluns, Dr. Read Good, Reseñando, BookaliaEl País,

>> Enllaços:
Paul Harding, l'autor s'explicaestructurant els temes, atemporalitat..., ...i transcendentalismeno és la història, és la forma, els camins de l'èxit són inescrutablesllibre valent

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada