L'acrobàcia aèria de Confuci - Dai Sijie
Sijie, Dai.
L’acrobàcia aèria de Confuci.
Barcelona: Edicions 62, 2011
Barcelona: Edicions 62, 2011
L’acrobatie aérienne de Confucius
Traducció de Anna
Casassas
Col.lecció El
Balancí, 647
>> Què en
diu la contraportada...
La por obsessiva de la mort condueix l’emperador xinès a aparèixer acompanyat per quatre dobles tant en públic com en privat. Quatre dobles que no només són idèntics, sinó tan plenament mimètics que ni l’emperadriu ni les concubines i ni tant sols els ministres poden dir quin d’ells é el de debò. Així, no és estrany que Sa Majestat sigui coneguda amb el sobrenom de la Quinta Sobirana.
L’any 1521 l’emperador rep quatre animals exòtics com a trofeus per la victòria del seu exèrcit: una parella de rinoceronts, un elefant i una criatura muda i negra de cap a peus, excepte el blanc dels ulls. Aquest peculiar onsequi provoca una crisi imprevista en l’imperi xinès.
>> Com comença...
La por obsessiva de la mort condueix l’emperador xinès a aparèixer acompanyat per quatre dobles tant en públic com en privat. Quatre dobles que no només són idèntics, sinó tan plenament mimètics que ni l’emperadriu ni les concubines i ni tant sols els ministres poden dir quin d’ells é el de debò. Així, no és estrany que Sa Majestat sigui coneguda amb el sobrenom de la Quinta Sobirana.
L’any 1521 l’emperador rep quatre animals exòtics com a trofeus per la victòria del seu exèrcit: una parella de rinoceronts, un elefant i una criatura muda i negra de cap a peus, excepte el blanc dels ulls. Aquest peculiar onsequi provoca una crisi imprevista en l’imperi xinès.
>> Com comença...
PRÒLEG
- El dia que els meus dobles aconsegueixin imitar-me el pensament –va preguntar un dia l’emperador a un endeví-, finalment podré conèixer la pua?
L’endeví:
- Majestat, no ho crec. El dia que això passi, us convertireu en un doble dels vostres dobles.
- El dia que els meus dobles aconsegueixin imitar-me el pensament –va preguntar un dia l’emperador a un endeví-, finalment podré conèixer la pua?
L’endeví:
- Majestat, no ho crec. El dia que això passi, us convertireu en un doble dels vostres dobles.
>>
Moments...
(Pàg. 30)
Una llunyana
tarda d’estiu. A la porta d’un pavelló, un nen de tres o quatre anys mira com
la pluja pica les teules envernissades del teulat de la muralla, que brillen
com l’or. Al pati es formen llacs i, a les escales, cascades. Tot d’un plegat,
el xàfec passa. El nen surt del pavelló, baixa els graons, travessa el pati,
entra per una porta, i de cop dues masses gegantines sorgeixen de la boira. La
pell rugosa els resplendeix. En la gràcia pura de la llum s’aturen, sacsegen el
cap feixuc i de les orelles els cauen gotes d’aigua, mentre es piquen suaument
les espatlles amb la trompa, abans de desaparèixer en la blancor de
l’atmosfera.
(Pàg. 34)
Quan tenia dotze
anys, havia arribat davant la porta del palau. Després d’haver dit adéu als
seus pares, sense vessar cap llàgrima, havia pujat en un palanquí portat per
quatre dones, que havia entrat dins del clos majestuós d’una profunditat
insondable, i hi havia desaparegut per sempre. A partir d’aquell moment, havia
entrat a forma part de les Dones del Palau, que aquell any van arribar a ser
tres mil. Aquell mateix any van necessitar dos-cents cinquanta taüts.
(Pàg. 66)
El jove emperador
havia reconegut l’au a l’acte, un ocell del paradís maragda, que als artesans
els servia per realitzar els plomells que a la seva mare li agradava tant
posar-se al cap. La malaurada víctima, que jeia a terra, s’havia debatut una
bona estona entre les urpes del grifó, davant els ulls meravellats de Sa
Majestat: havia començat a sortir-li sang de la cresta groga, després se li
havia tacat la gola ataronjada, amb vores negres, li havien caigut unes quantes
plomes d’un verd metàl·lic, la llarga cua rogenca amb ratlles negres i reflexos
vermells havia estat arrossegada per la pols. Assegut al llit, a la seva
habitació encimbellada, havia assaborit amb una crueltat innocent cada cop de
bec i cada esquinç, que li havien proporcionat un plaer i una diversió que cap
home no coneixia.
(Pàg. 75)
Per a la majoria
de mortals, homes o dones, soldats d’ofici o amazones de peus embenats, matar
és un acte expeditiu, a penes uns segons, de vegades menys, d’una pura
brutalitat, sense matisos, que no mereix cap mena de preparació, ni instructors
especials. Si sabem viure, també sabem matar. No serveix de res voler saber-ho
tot de la víctima.
(Pàg. 78)
Tot d’una va
experimentar un plaer tan vell com el món, el de ser un altre.
(Pàg. 118)
LA TIGRESSA: Tu
no contemples mai res a part de tu mateix, Narcís de Vida?
EL TIGRE: No. Quan un estima la vida, quan és la vida mateixa, acciona i reacciona, però no contempla res, llevat del seu propi reflex.
EL TIGRE: No. Quan un estima la vida, quan és la vida mateixa, acciona i reacciona, però no contempla res, llevat del seu propi reflex.
(Pàg. 177)
Jo vull ser
venerat de viu, encara que només sigui per les prostitutes, igual que el déu
protector del seu ofici, i que el meu culte es perpetuï després de mort.
>> Altres n'han dit...
Nosaltres llegim, Ensenyar llengua a l'alumnat no romànic,
>> Enllaços:
Nosaltres llegim, Ensenyar llengua a l'alumnat no romànic,
>> Enllaços:
Ho sent, però aquest no el llegiré. Normalment recomanes coses molt interessants, però aquest no m'acaba d'atreure.
ResponElimina...i farà bé Josep, farà bé.
ResponElimina