dimecres, 12 d’octubre de 2011

Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants... - Mathias Enard

Enard, Mathias. Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants...
Barcelona: Columna, 2011








Parle-leur de batailles de rois et d'éléphants
Col·lecció Clásica, 885



>> Què en diu la contraportada...
El 13 de maig de 1506 Michelangelo Buonarroti, el gran artista del Renaixement, desembarca a Constantinoble. El soldà Baiazet II li ha encarregat el disseny d’un pont sobre el Corn d’Or, un projecte que ni el genial Leonardo da Vinci, el seu gran competidor, ha estat capaç d’enllestir. A Roma, Miquel Àngel ha deixat inacabada la construcció de la tomba de Juli II, el papa guerrer i mal pagador que li és hostil. 
A la màgica Constantinoble, Miquel Àngel descobrirà els plaers d’Orient: els perfums, les espècies, les arts, la llum, la música..., i s’endinsarà en aquest món desconegut i embriagador de la mà de Mesihi, el poeta de la cort, que li farà de guia i li explicarà els secrets d’una ciutat tan seductora com perillosa.

Com en un viatge sobre una catifa voladora, Mathias Enard condueix el lector cap a l’esplendor de mesquites, basars i danses hipnòtiques i descriu amb una precisió d’orfebre la trobada de l’home del Renaixement amb la bellesa del món otomà.

 >> Com comença...
La nit no es comunica amb el dia: s’hi crema. A l’alba la porten a la foguera. Junt amb la seva gent, els bevedors, els poetes, els amants. Som un poble de relegats, de condemnats a mort. No et conec. Conec el teu amic turc –és un dels nostres. A poc a poc desapareix del món, empasta per la foscor i els seus miratges –som germans. No sé quin dolor o quin plaer l’ha empès cap a nosaltres, cap a la pols d’estrella, potser l’opi, potser el vi, potser l’amor; potser alguna obscura ferida de l’ànima ben amagada en els replecs de la memòria.

>> Moments...
(Pàg. 32)
Deixa’t fer. Oblida la por, aprofita’t del que sóc, com tu, un tros de carn que no pertany a ningú sinó a Déu. Pren una mica de la meva bellesa, del perfum de la meva pell. Se t’ofereixen. No serà cap traïció, ni cap promesa; ni cap derrota, ni cap victòria.
A penes dues mans empresonant-se; com uns llavis que es premen sense unir-se mai.

(Pàg. 67)
Li agradava sobretot la ciutat, els antres sorollosos on bevien els genissers, l’activitat del port, l’accent dels estrangers.
I, per sobre de tot, el dibuix, la ferida negra de la tinta, la carícia aspra sobre el gra del paper.

(Pàg. 68)
Sé que els homes són nens que amaguen la desesperació en la còlera, la por en l’amor; que responen al buit construint castells i temples. S’aferren a relats, que empenyen davant seu com estendards: cadascun fa seva una història per vincular-se a la multitud que la comparteix. Se’ls conquereix parlant-los de batalles, de reis, d’elefants i d’éssers meravellosos; parlant-los de la felicitat que trobaran després de la mort, de la llum viva que ho presidia tot quan van néixer, dels àngels que aletegen al seu voltant, dels dimonis que els amenacen, i d’amor, de l’amor, aquesta promesa d’oblit i de sacietat. Parla’ls de tot això i t’estimaran; faran de tu l’igual d’un Déu.

(Pàg. 113)
El florentí s’asseu i s’agafa el cap entre les mans, apesarat.
Turcs o romans, els poderosos ens envileixen.
Déu meu tingueu pietat.

(Pàg. 114)
Tancat en el teu món, no veus sinó ombres, formes incompletes, territoris per conquerir. Cada dia t’empeny cap al següent sense que sàpigues habitar-lo veritablement.

(Pàg. 115)
La veritat és que no hi ha res més tret del sofriment i que intentem oblidar, en braços estranys, que aviat desapareixerem.
El teu pont perdurarà; potser adquirirà, amb el pas del temps, un sentit ben diferent del que té avui, de la mateixa manera que la gent veurà en el meu país desaparegut una cosa ben diferent del que era en realitat, i els nostres descendents hi superposaran els seus relats, els seus móns, els seus desigs. Res no ens pertany. Trobaran bellesa en batalles terribles, coratge en la covardia dels homes, tot farà part de la llegenda.

(Pàg. 131)
Com sempre que està a punt d’acabar un projecte, està content i trist; content d’haver acabat i trist que l’obra no sigui tan perfecta com seria si l’hagués creat Déu.

(Pàg. 133)
Sovint desitgem la repetició de les coses, anhelem reviure un moment esvanit, recuperar un gest mancat o una paraula no pronunciada; ens esforcem a retrobar els son atrapats a la gola, la carícia que no vam gosar fer, l’opressió al pit desapareguda per sempre.

>> Altres n'han dit...
Ronya MortisNosaltres llegim, Retalls de pensaments, Un món de mots, Papel en blanco, Sombras de neón,

>> Enllaços:
Mathias Enard, escriputura manieristael moment de la inspiraciónova generació francesa, millor la forma que el fons?, "frases sin olas y sin sal"novel·la històrica, novel·la biogràfica? no estúpids, no..., parlem de passió!!mentides innocents, el context,  Mesihi de Prístina
Baiazet IIMichelangelo, Papa Juli IIOccident vs Orient,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada