dissabte, 6 d’agost de 2011

Noi, ¿Has vist la mare amagada entre les ombres? - Julià de Jòdar


De Jòdar, Julià. Noi, ¿Has vist la mare amagada entre les ombres?
Barcelona: Proa, 2008





Colecció A Tot Vent, 495



>> Què en diu la contraportada...
Després de la mort de la seva mare, el narrador busseja en el seus records i redacta una mena de confessió autobiogràfica. Tot llegint l’epopeia íntima i despietada d’aquest antiheroi, el lector es preguntarà inútilment: ¿es tracta d’un psicòpata, d’un cínic o d’un mentider compulsiu? Potser és un home radicalment sincer. Julià de Jòdar ha escrit un relat fragmentari de la vida contemporània, un text intens, sense sentimentalisme ni autocompassió, amb la barreja justa de lirisme i d’humor per atrapar-nos des de les primeres línies.

>> Com comença...
A l’alba, l’aire preservat de la matinada és el començament de la vida mateixa i el cel convida a fer-se amb ell. La mar es mostra tan disponible que conté tots els viatges possibles –per no dir els impossibles. He entrevist aquest paisatge una sola vegada, quan estava a punt de partir d’aquí –un d’aquells dies llangorosos, com quan eres petit i queies mort de cansament i et prenien en braços i l’ànima s’abandonava al cos pels abismes inabastables de la son.

>> Moments...
(Pàg. 23)
No m’agrada banyar-me a la platja. L’oncle petit i els seus amics em van llançar a l’aigua perquè aprengués a nedar. Em va semblar que arribava al fons del mar i que hi veia dofins com els que duien estampats a les veles els patins a vela del club de natació. Em vaig empassar aigua i em van treure amb molta gresca.
En vaig dir indefensió.
Callava tant que, sempre que obria la boca, era per ficar la pota. Ofès potser per algun comentari meu, que havia ferit la seva animeta delicada, un pinxo del barri em va amenaçar. Davant del ganàpia, l’oncle mitjà es va fer l’orni i jo em vaig sentir com un arbre tendre a mercè de l’huracà.
En vaig dir feblesa.
Tenia poca traça amb les mans. Volia tancar una llauna de prunes i no hi havia manera. Una dona experta em va dir com calia fer-ho. Vaig seguir el consell, amb la mala gana de qui està acostumat a treure bones notes de llatí i es pensa que ja ho sap tot. L’oncle gran em va reprendre en públic i la dona va somriure, llunyana i satisfeta. Humiliat, vaig odiar les parelles ben avingudes.
En vaig dir insuficiència.
Contra feblesa, indefensió i insuficiència, vaig decidir usar les pròpies forces per fer-me a mi mateix, posant-hi silenci, astúcia i constància.

(Pàg. 47)
L’avi es devia morir dolgut que jo no l’hagués estimat prou. Quan em petonejava, la boca li pudia a vi agre i picadura, jo em tirava enrere, el vell es queixava: “Este crio no me quiere...”
De tornada a escola, vaig començar una carta: “Querido yayo...” però no vaig poder continuar –les paraules no servien de res, no hi havia res a dir. Però jo recordava vivament aquella figura alta i prima, amb boina i espardenyes, de mans tremoloses i esguard fugitiu. La comparava amb la fotografia de l’armilla i el barret, el rellotge d’or i els botins de pell llustrosa –la del senyor pròsper. I vaig plorar, per primer cop, la ruïna del vell i el seu casal.

(Pàg. 65)
Presoners del passat, no vam saber fer néixer la Gràcia entre nosaltres. Selenga buscava la felicitat jugant a la loteria –jo portava sempre el mateix número. Selenga volia un home per a totes les estacions –jo era home d’hivern. Jo volia Selenga de filla –ella va pecar amb mi. El nostre plaer havia sigut breu, de tràmit, mesclat amb un dolor punyent. Ara, l’amor se m’havia engolfat al cervell i no li podia oferir el consol dels cossos. De vegades, els homes fan molta pena.

(Pàg. 98)
Per arribar-te a dir Ningú has de fer un llarg camí d’aprenentatge; al principi, dubtes que alguna vegada hagis sigut; al mig, coves el temor de no ser; al final, saps que mai no seràs.

(Pàg. 106)
La meva mare va deixar tots els seus béns a instituts religiosos i convents de monges. Guardar el secret que m’havia demanat al llit de mort va ser premonitori. Em va fer venir al món despullat i despullat volia que me n’anés. No comptava amb el meu odi, rèdit de tota una vida de prodigalitat amorosa sense avís de recepció.

(Pàg. 149)
Vas tastar massa d’hora l’estranyesa de venir al món. De ser fill d’aquell home i d’aquella dona fotografiats al carrer quan s’havien promès –“En recuerdo del dia que partiste de esta...”-, que un dia van tenir la pensada d’unir-se –potser bestialment o potser amorosament- per donar-te –a tu, no pas a un altre- la vida –un accident, els danys del qual s’havien de pagar a terminis.
Perquè la vida era el temps que et concedien per satisfer l’import dels danys causats – la vida no s’acabava fins que no havies pagat l’últim rebut, igual que els grans s’havien de morir per poder deixar de pagar el rebut dels morts. Havies comprat la mà al dimoni i ja no la podies traspassar a ningú.
I els primers i principals creditors eren els pares, que es consideraven víctimes primordials d’aquell accident. Eren ells, que podien reclamar-te el deute en qualsevol moment i fer-te tornar al no-res, si no el podies satisfer. L’amor dels pares era per interès: havies de fer front a la quota establerta perquè ells poguessin tenir nous accidents, engendrar nous deutors, sentir-se nous perjudicats, exigir nous pagaments. Davant d’aquells usurers, que eren els pares, l’arribada d’un nou deutor no creava solidaritat amb els anteriors deutors, sinó expectatives de rebaixes, demandes de moratòries, peticions de descomptes –lluites fratricides ferotges i secretes, en benefici propi i contra el deutor-germà rival.
Per alleugerir la càrrega, et vas fer pragmàtic.
Vas pagar el deute.
Vas ignorar els rivals.
Vas esdevenir un descastat.
Escoltaries Tannhäuser als inferns.

>> Altres n'han dit...
AvuiSense parèntesis,

>> Enllaços:
Julià de Jòdarmalsons, l'obra llegida pel seu autor, l'estructura de l'obra, novel·la episòdica de fantasmeshermetisme? barbaritats?,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada