dimecres, 10 d’agost de 2011

L'afer Curilov - Irène Némirovsky


Némirovsky, Irène. L’afer Curilov.
Barcelona: La Magrana RBA, 2010





L’Affaire Couriloff
Traducció de Lourdes Bigorra
Colecció Les ales esteses, 286





>> Què en diu la contraportada...
Léon M... ha rebut l'ordre d'executar Valeri Alexàndrovitx Curilov, ministre d'Ensenyament del tsar Nicolau II. Però els seus caps volen esperar el moment oportú: l'atemptat ha de significar un cop mortal per al règim imperial. Sota la falsa identitat de Marcel Legrand, metge suïs, el jove terrorista entra al servei de Curilov. Els dies del ministre, malalt d'un càncer de fetge, estan comptats. Però a Léon M... tampoc li resulta senzill assassinar un home que inspira més pietat que no pas odi.

Novel·la terrible, fresc vitriòlic d'una Rússia en què la corrupció i el complot són quotidians, faula desencantada i cínica sobre la vanitat del poder, L'afer Curilov és una obra de la qual se surt estremut i ferit. Qui ha escrit més bé sobre la soledat i la desesperança que l'autora d'El ball i de David Golder?


>> Com comença...
A la terrassa deserta d’un cafè de Niça, dos homes s’havien assegut atrets per la flama d’un petit braser encès.
Era un crepuscle de tardor que semblava fred per a aquella part del món. “Un cel de París”, va dir una dona en passar, mentre assenyalava els núvols grocs empaitats pel vent. Al cap de pocs instants, la pluja va començar a caure enfosquint encara més el carrer buit, on els llums encara no brillaven; unes gotes van travessar en alguns indrets el tendal replè d’aigua, estès per damunt del cafè.
Els dos homes –León M... i el que l’havia seguit, que havia entrat rere seu i que, des de llavors, el mirava d’amagat i semblava que feia un esforç de memòria per reconeixe’l- es van inclinar, tots dos amb un mateix moviment, cap al braser encès.

>> Moments...
(Pàg.22)
Una autobiografia...? Vanitat... Val més que algunes coses les recordi per a mi sol, com abans, a les presons d’estat quan escrivíem en aquells quaderns que ens toleraven però que ens treien per destruir-los a mesura que s’anaven omplint de relats i de records.

(Pàg. 27)
El poder, la il·lusió d’influir en destins humans, intoxica tant com el fum, com el vi. Quan no se’n té, se sent un patiment sorprenent, un malestar dolorós.

 (Pàg. 66)
- (...) S’han acabat els bons temps, amic meu...
Ell va sospirar amb un posat confús i neguitós:
- La vida és curta.
- Ja és prou llarga tal com és. El que passa de pressa és la joventut...

(Pàg. 89)
-(...) De la mateixa manera, Polònia.... Trepitjar els morts amb les peülles dels cavalls no els podia fer cap mal, estarà d’acord amb mi; a més, inspirant d’aquella manera una por salutífera, vaig tallar en sec la insurrecció i de passada vaig salvar vides humanes. Com més gran em faig, més valoro la vida humana... i menys allò que s’ha acordat de denominar “idees” –va continuar amb un to somiador-. En una paraula, vaig actuar amb lògica. Això és el que els homes no poden perdonar.
- Jo tinc confiança en el judici de la posterioritat –va murmurar Curilov-. Rússia oblidarà els meus enemics, però a mi no m’oblidarà. Tot plegat és dur, tot plegat és difícil –va repetir sospirant-. Es diu que la sang s’ha de saber vessar, i és veritat...

(Pàg. 92)
(...) A la vida, estic sol, Alexandre Alexàndrovitx, tots nosaltres estem sols. Com més amunt estem situats, més completa és la nostra solitud.

(Pàg. 93)
Cadascú té les seves febleses, la naturalesa humana és incomprensible. Ni tan sols no es pot dir amb certesa si un home és bo o és dolent, si és beneit o intel·ligent. No hi ha ni un sol home bo que no hagi comès en la seva vida una acció cruel, ni un sol de dolent que no hagi tingut un gest de bondat, ni un home intel·ligent que no hagi fet mai ximpleries, ni un d’estúpid que no hagi actuat mai amb intel·ligència! D’altra banda, això dóna a la vida la seva diversitat, el seu caràcter imprevisible...Encara em diverteix...

(Pàg. 111)
Feia temps que la barba rebel se li havia començat a emblanquinar. Els tons grogosos de la pell, les ulleres violetes que li enfonsaven profundament les òrbites i les dues primes nafres que li rosegaven les aletes del nas revelaven el progrés de la malaltia. S’aprimava, es fonia, la carn groga i pesant semblava desplomada com un vestit que ha esdevingut massa ample. Però només es veia així quan estava despullat; un cop vestit, l’uniforme i les condecoracions repartides pel pit li componien una mena d’il·lusòria cuirassa.

(Pàg. 120)
Recordo que escoltava amb atenció i, de sobte, vaig tirar el cap enrere, vaig mirar el cel, el golf tranquil, i vaig sentir un delit extraordinari de tenir una vida plàcida, burgesa, insignificant, lluny de totes les coses del món...

(Pàg. 130)
(....) quan jo era comissari especial, interrogava els sospitosos que em portaven davant meu a cabassos i que eren executats a l’alba. Recordo els seus rostres pàl·lids, la claror de la nit que queia sobre els seus trets, les seves mirades fixes en les meves. Alguns estaven tant cansats que semblaven indiferents a tot, responien les preguntes amb un riure sorneguer i cansat. Ben pocs defensaven la seva vida. Es deixaven conduir i massacrar sense dir res. Un revolució es converteix en un gran escorxador! Val la pena...? Res no val la pena de res, és cert, i la vida no val més que la resta.

(Pàg. 149)
- Els homes, els homes –repetia Curilov-, els ministres, els prínceps, tots plegats, un colla de titelles!. El poder real és en mans de bojos o de criatures que ni tant sols no saben reconèixer quan el tenen, i la resta dels mortals persegueix una ombra...!

(Pàg. 163)
- Valerian Alexàndrovitx, no li sembla terrible? Sap perfectament que la seva activitat ha causat la mort d’éssers innocents i que encara en causarà. Jo no sóc un home d’estat. M’agradaria saber si això li ha impedit mai dormir.
Es va quedar callat. Com que el sol ja s’havia post, no li veia els trets del rostre. Tanmateix, com que el mirava de molt a prop, amb una atenció apassionada, vaig distingir el moviment que va fer inclinant el cap a un costat. Així semblava un bloc de pedra fosca.
- Qualsevol activitat i qualsevol lluita engendren la mort. Si som damunt d’aquesta Terra, és per actuar i destruir. Però quan s’obeeix uns mòbils superiors...
Es va interrompre i, de sobte –em sembla que era aquesta franquesa, aquells llampecs de sinceritat, allò que el feia tan atractiu i tan irritant-, va dir amb una veu diferent, amb una inflexió de tristor i tendresa:
- La vida no fa de bon viure...

>> Altres n'han dit...
Ojos de PapelLa Finestra Digital, Strange Library, Algo más que librosAutobiografia lectora, Cosas.comLa Jornada Jalisco, Complete Review

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada