dimecres, 23 de febrer de 2011

Nocturns - Kazuo Ishiguro


Ishiguro, Kazuo. Nocturns.
Barcelona: Empúries, 2010





Nocturnes

Traducció d’Albert Torrescasana
Col·lecció Anagrama-Empúries, 76





>> Què en diu la contraportada...
Un dels escriptors més cèlebres dels nostres temps ens presenta el seu primer cicle de novel·les breus: cinc històries que es poden llegir com a estudis i variacions sobre uns quants temes, o com un concert que els esposa en el primer moviment, els combina en els següents i els resol en l’últim. Totes cinc utilitzen elements que són habituals en l’autor: la confrontació de les promeses
de la joventut i els desenganys del temps, el meravellós i decebedor misteri de l’altre, els finals ambigus i sense catarsi. I la música, que sempre ha estat íntimament relacionada amb la vida i obra de l’autor. I per damunt de tot percebem un fort sentit del desarrelament en els personatges, que sempre estan de pas.

Kazuo Ishiguro, japonès nacionalitzat britànic i vinculat generacionalment per la crítica amb Ian McEwan, Martín Amis, Julian Barnes i Graham Swift, té alguns trets de l’extraterritorialitat de què parlava George Steiner. És particularment sensible a la forma d’expressar-se dels personatges, segons el seu país d’origen i el seu medi social.

>> Com comença...
El matí que vaig veure en Tony Gardner assegut entre els turistes, aquí, a Venècia, tot just començava a arribar la primavera. Havíem passat la primera setmana sencera a l’aire lliure de la plaça –tot un alleujament, deixeu-m’ho dir, després de totes aquelles hores resclosides actuant al fons del cafè i barrant el pas als clients que volien pujar per l’escala-. Aquell matí feia una bona brisa, i el tendal nou s’agitava al nostre voltant; malgrat això, nosaltres ens sentíem una mica més frescos i desperts, i m’imagino que ho plasmàvem en la música.

>> Moments...
(Pàg.27)
- (...) Les persones que acabem de veure, posem per cas. Si t’hi haguessis acostat i els haguessis dit: “Ei, sabeu qui és en Tony Gardner?”, potser n’hi hauria hagut algunes, la majoria fins i tot, que haurien dit que sí. Qui ho sap? Però, tenint en compte com hem passat, encara que m’haguessin reconegut, creus que s’haurien emocionat? A mi em sembla que no. No haurien deixat anar la forquilla ni haurien interromput el seu sopar romàntic a la llum de les espelmes. Per què ho haurien de fer? Només sóc un crooner del passat.
(Crooner) 

(Pàg. 51)
(...) També vaig valorar la possibilitat d’anar-me’n al Brasil, fins i tot vaig llegir uns quants llibres sobre la cultura del país i vaig enviar uns quants currículums. Però, per les raons que fossin, no vaig arribar mai tan lluny. El sud d’Itàlia, una temporada curta a Portugal i altre cop Espanya. I llavors, tot d’un plegat t’adones que tens quaranta-set anys i que les persones amb qui vas començar fa temps que van ser substituïdes per una generació que xafardeja sobre altres temes, que pren altres drogues i que escolta una altra música.
(Come rain or come shine) 

(Pàg. 59)
- (...) Només en tinc quaranta-set...
- Què vols dir, que només en tens quaranta-set? –L’Emily havia alçat la veu d’una manera exagerada, considerant que estava asseguda al meu costat.- Només quaranta-set. És aquest només el que t’està arruïnant la vida, Raymond. Només, només, només... Només faig el que puc. Només quaranta-set. D’aquí a poc només en tindràs seixanta-set i només faràs que donar voltes per trobar un sostre de merda!
(Come rain or come shine) 

(Pàg. 61)
- (...) L’Emily sempre deia que creia en mi, te’n recordes, Ray? Ho va dir durant anys i panys. “Crec en tu, Charlie, pots arribar on vulguis, et sobra talent”. Fa tres o quatre anys encara m’ho deia. Saps fins a quin punt et pot arribar a collar, això? Me’n sortia prou bé, jo. Encara ara. Estic la mar de bé. Però ella es pensava que estava destinat a ser... jo què collons sé? President del món o qui sap què! Però només sóc un paio normal i corrent que se’n surt prou bé. Però ella no ho veu. I això és el quid de la qüestió, el que ho ha espatllat tot.
(Come rain or come shine) 

(Pàg. 103)
El fet que compongués les meves pròpies cançons els representava un problema. No me’n sabia avenir. Em posava a tocar en un d’aquells pisos llardosos davant d’un públic de cares apàtiques i, quan acabava, després d’un silenci que podia durar quinze o trenta segons, n’hi havia un que em preguntava amb posat recelós: “De qui era aquesta?”. I quan contestava que era meva, veies que s’abaixava el teló. Hi havia arronsades d’espatlles, negacions amb el cap i intercanvis de somriures maliciosos, i tot seguit em deixaven anar el discurset de rebuig.
Quan la situació es va repetir per enèsima vegada, vaig perdre els nervis i els vaig engegar: “És que no ho entenc. Que potser voleu passar-vos la vida sent un grup de versions? I encara que fos així, d’on us penseu que surten aquestes cançons? Exacte, ho heu endevinat. Les escriu algú!”.
Però el paio a qui m’adreçava em va dedicar una mirada buida i em va replicar:
- No t’ofenguis, home. El problema és que hi ha pallussos que es dediquen a escriure cançons.
L’estupidesa d’aquesta opinió, que semblava que abracés tota l’escena londinenca, va ser clau per convence’m que em movia en un ambient que, si no estava podrit de soca-rel, com a mínim era molt superficial i gens autèntic, i que aquell fenomen era sense cap mena de dubte un reflex del que afectava la indústria musical fins a les esferes més altes.
(Malvern Hills)

(Pàg. 141)
- (...) N’hi ha cap que tingui un so tan personal com el teu? No. Tenen la teva tendresa? La teva visió? Tenen nin tan sols la meitat de la tècnica que tens tu? No. Però, com que fan bona fila, se’ls obren les portes.
- Però, i en Billy Fogel? –li vaig dir-. És lleig com un pecat i li va força bé.
- En Billy és lleig, tens raó. Però és sexy, el típic lleig malvat. En canvi, tu, Steve, tu ets... Diguem que ets el lleig ensopit i perdedor. Lleig i defectuós. Escolta’m, no has pensat mai a fer-te algun retoc? Estètic, vull dir...
(Nocturn)

(Pàg. 143)
(...) Tinc el doble de talent que els músics d’aquesta ciutat. Però sembla que això no compta gaire. Tot depèn de la imatge, del màrqueting, de l’espai que ocupes a les revistes i als programes de televisió, de les festes a les quals assisteixes i dels àpats que comparteixes amb les persones adequades. Tot plegat em feia fàstic. Jo era músic. Per què havia de participar en aquest joc?
(Nocturn)

>> Altres n'han dit...
Nosaltres llegimL'amabilitat dels desconeguts, Anotacions literàries, Cafè de Gualta, Timeout BCNLa tormenta en un vaso, ABC,

>> Enllaços:
Kazuo Ishiguro, què en diu l'autor del seu llibre, l'estructura del llibrel'art de capturar la música amb les paraules, l'esvaïment dels somnis com a tema, I fall in love too easily (Chet Baker), CroonersGreat American SongbookCome rain or come shine (Ray Charles)paisatges inspiradors, sempre ens quedarà el Chateau Marmont.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada