diumenge, 13 de febrer de 2011

La humiliació - Philip Roth


Roth, Philip. La humiliació.
Barcelona: La Magrana, 2010





The Humbling

Traducció de Xavier Pàmies
Col·lecció Les ales esteses, 283



>> Què en diu la contraportada...
Per a Simon Axler, tot s'ha acabat. El protagonista de la nova novel·la de Philip Roth és un dels actors més respectats d'Estats Units. Ha arribat a la seixantena i ha perdut la màgia, el talent, la seguretat en si mateix. Els seus Falstaff, Peer Gynt i Vània, els seus grans papers, «s'han convertit en fum». Quan torna a l'escenari se sent com un foll, com un idiota. La confiança en la seva força ha desaparegut; s'imagina que la gent es riu d'ell; ja no pot simular ser una altra persona. «Alguna cosa de fonamental s'ha evaporat.» La seva dona se n'ha anat, el públic l'ha abandonat, l'agent no el pot convèncer de tornar als teatres.

En aquest recompte corprenedor d'una fugida inexplicable i terrorífica, hi crema una segona trama sobre un desig sexual poc habitual, el consol per una vida privada tan arriscada i aberrant que no dóna tranquil·litat i satisfaccions sinó un final encara més fosc i espantós. En el seu llarg viatge cap a la nit, explicat amb la urgència, bravura i gravetat inimitables de Roth, Axler va sent despullat de tots les forces pels quals una persona es convenç de la seva solidesa -el talent, l'amor, el sexe, l'esperança, l'energia, la reputació.

>> Com comença...
Havia perdut la màgia. Li havia fugit l’empenta. No havia fracassat mai a l’escenari, tot el que hi havia fet li havia sortit reeixit i amb força, i de cop i volta aquella desgràcia: no podia actuar. Entrar en escena va passar a ser un turment. En lloc d’estar convençut que brodaria el paper, sabia que no se’n sortiria. Li va passar tres vegades seguides, i l’última vegada no va interessar a ningú, no hi va anar ningú. No arribava al públic. Se li havia acabat el talent.

>> Moments...
(Pàg. 16)
(...) ¿Què li havia minat la confiança, aquesta vegada? ¿Què feia en aquella habitació de clínica? Havia cobrat vida una paròdia de si mateix. ¿Com havia pogut passar? ¿Era simplement el pas del temps, portador de la decadència i la ruïna? ¿Era una manifestació de l’edat?

(Pàg. 40)
A les pel·lícules, la gent no para de matar gent, però la raó per la qual fan totes aquestes pel·lícules és que el 99,9 per cent dels espectadors són incapaços de fer-ho. I si costa tant matar algú, algú que tens moltes raons per matar-lo, bé ha de constar molt arribar a matar-se un mateix.

(Pàg. 50)
- (...) Per què em vas venir a visitar aquesta tarda?
- Per veure si estaves amb ningú.
- I ¿què vas pensar quan ho vas veure?
- Vaig pensar: “Podria estar amb mi”.
- Ja ho tenies plantejat, doncs?
- No és qüestió de planejar-ho o no; és qüestió de perseguir el que vols. I també –va afegir- de no perseguir el que ja no vols.

(Pàg. 56)
-(...) Ens han plantat a tots dos, Simon –va dir ella-. Tu estaves ensorrat i la teva dona et va abandonar perquè t’espavilessis tot sol. A mi la Priscilla m’ha traït; no només m’ha deixat, sinó que també ha deixat el cos que jo estimava per convertir-se en un home amb bigoti que es diu Jack. Si ens va malament, que sigui per culpa nostra, no per culpa d’ells ni del teu passat o el meu.

(Pàg. 97)
Quan un home té dues dones alhora a la seva disposició, no és infreqüent que una de les dones se senti relegada, tant si és amb raó com sense, i acabi plorant en un racó de l’habitació. Per com anava de moment la cosa, qui semblava que acabaria plorant en un racó era ell.

(Pàg. 111)
El camí d’una persona està sembrat de parany, i la Pegeen havia sigut l’últim. En Simon hi havia caigut de quatre grapes i hi havia quedat atrapat i esclavitzat. Era inevitable que la cosa acabés d’aquella manera, però ell havia sigut l’últim a adonar-se’n. ¿Inversemblant? No; previsible. Després de tot aquells temps ¿el deixava? Segur que no havia sigut tant temps per a ella com per a ell. Tot el que el seduïa d’ella havia desaparegut, i, en l’estona que ella havia necessitat per dir “S’ha acabat”, ell havia quedat condemnat al seu cau amb els sis bastonets, sol i sense ganes de viure.


2 comentaris:

  1. Hola, escric el missatge aquí perquè no sabia com fer-t'ho arribar, he escrit un comentari en el meu bloc on hi apareix Lleixes, si et plau mira'l i si vols que l'elimini ho faré.
    http://quaderndemots.blogspot.com/search/label/lleixes

    Fins aviat
    (si no em dius res entendré que el puc deixar penjat)

    ResponElimina
  2. et volia deixar el meu correu i m'he oblidat

    quaderndemots@gmail.com

    fins aviat

    ResponElimina