dimecres, 2 de febrer de 2011

L'home intranquil - Kiko Amat


Amat, Kiko. L’home intranquil.
Barcelona: Columna, 2010 






Col·lecció Clàssica, 851







>> Què en diu la contraportada...
A l’estiu tota cuca viu; menys una. N’hi ha una que no viu, a l’estiu, i passa les hores mossegant-se els punys i pregant perquè arribi l’apocalipsi termonuclear: el protagonista d’aquest llibre, Kiko Amat (que també n’és l’autor). Un neuròtic melancòlic, maníac, histèric i ictèric a qui sorprenem en trenta-cinc dies d’agost en família amb els patidors de la seva demència: la seva dona, Taronja, i el seu fill de deu mesos.


L’home intranquil gira entorn dels odis ferotges i els amors gegants d’un adult, pare per sorpresa i misantrop vocacional, atrapat en entre la resignació davant la seva imparable decadència física i la convicció absoluta que la raça humana va de mal en pitjor. A mig camí entre la crònica i la ficció, L’home intranquil ens presenta un protagonista indignat amb raó –com un Bill Hicks en banyador– que no pot evitar renegar dels pares perfectes, els turistes, la televisió, els guapos, l’estupidesa, la ignorància, la dreta, la música infecta i una llarga llista de coses que fereixen la seva racional irracionalitat. A ell s’enfronta la Taronja sarcàstica, que li ofereix àcidament les dosis de realitat, i humiliació hilarant que tot psicòtic embogit necessita per no passar-se gran part del temps a comissaria.

>> Com comença... 
- Odio els turistes. Els afusellaria a tots.
Dic això i amago panxa. Amago panxa perquè acaben d’arribar a la platja sis noies adolescents, que no em veuen. Per elles, la gent que té més de vint-i-cinc anys és invisible. Els que en tenim més de trenta-cinc tornem a ser visibles, però només per a propòsits mofatoris.

>> Moments...
(Pàg.14)
- (...) No sé de què em parles. –giro cua per anar-me a banyar. Mai em fa por enfonsar-me, perquè tinc la gepa d’odi ben inflada. És com si dugués uns flotadors, de fet. Uns flotadors fets de ressentiment, rancúnia i neurosi.

(Pàg. 17)
Amagat al darrera de les ulleres de rude boy miro els pits d’una holandesa que fa bots amb una raqueta a la vora de l’aigua. Boing boing. Moki moki. Un reguitzell d’onomatopeies rebotatives s’acumulen al meu cap.
- Pensava que odiaves els turistes –diu la Taronja, sense aixecar la vista d’El País.
- Prioritzo l’odi cap als grassos bigotuts i amb barret mexicà (...)

(Pàg. 19)
El que jo crec és això: per comptar com a membre de facto de la raça humana t’han d’haver fotut fora de tres o quatre llocs (feines, agrupacions, corals, esbarts o grupets d’espiritisme) i has de tenir quatre o cinc enemics de carn i os. Jo en tinc força més, d’enemics, i amb ells s’ha establert una relació complexa i íntima que ve de lluny. Tinc tants enemics, que alguns no saben que ho són. Van ingressar en el club inadvertidament: per un desaire, un menyspreu, una paraula de més, un gest condescendent, una correcció on no tocava. I després de l’afront, van continuar amb la seva vida plàcidament, sense saber que havien desfermat el flagell del Senyor, i que qui entra al Meu Llibre de Greuges no en surt mai. Gairebé mai, vaja. M’han de fer un regal molt gros.
O xupar-me-la.

(Pàg. 35) 
Els embussos de trànsit em fan posar Galactus, cruel i destructor, aniquilador de galàxies. Veig les cares còncaves d’aquesta constel·lació d’imbècils que ens empresona sota un sol venjatiu, veig aquests cagarros sobre rodes tocant insistentment els clàxons dels seus pànzers 4x4, i vull sang. Sang humana.

(Pàg. 37)
En llegir novel·les sempre em salto en diagonal, com un alfil desquiciat, els fragments amb somnis, els trossos de sexe gràfic, les escenes on surten animals de companyia i les descripcions de paisatges o obres d’art. Somnis, Sexe, Paisatges, Art i Animals Domèstics: vet aquí els cinc ingredients de la novel·la més espantosa que s’hauria escrit mai. I si hi afegim una mica de metaliteratura i estructura postmoderna, i fem que l’escrigui una argentina i...

(Pàg. 52) 
El que ets es determina pel que veus al teu voltant, més que pel que arrossegues al teu ADN. I si el que veus al teu voltant des que tenies ús de raó és un ximpanzé humanoide amb roba esportiva que escup a terra, t’encoratja a apallissar els altres (o ho ignora quan ho fas; el resultat és el mateix), que crida pel carrer i tracta malament els cambrers i es passa el dia jugant a la Play i li fot crits a la teva mare.... Tan estrany serà que t’hi tornis, com ell?

(Pàg. 69) 
La barretina que surt és reactiva, m’ha dit el meu psiquiatre. Només apareix si la forcen des de l’exterior, com un cranc ermità enganyat per emergir. I me’n ressento. No és una postura natural: són les urpes de tigre,, que s’han de retractar per poder seguir caminant tranquil i digne. Són unes ungles que només treuen el cap quan sento els crit de caça neandertals de l’altra banda de la frontera. És l’insult infantil que algú t’obliga a contestar quan et llança un primer insult que encara ho és més (“¡Espejito!”). La bajanada espectacular i cruel que deixes anar en una discussió conjugal, com una mina farcida de metralla, per guanyar sigui com sigui, a qualsevol preu.
I després d’haver-ho fet, després d’haver entrat a matar, la única cosa que queda és la vergonya.

(Pàg 70) 
(...) també hi ha un reguitzell de coses que em posen autènticament frenètic d’odi dement. Com la petitesa, el puritanisme, la religiositat, la mentalitat de petit botiguer de botiga petita de poble petit (“Small town, small minded”, cantaven els Lambrettas), mirar-se el melic, el victimisme, la branca reaccionària, la immobilitat i Convergència i Unió sencera, més que res al món.
On em deixa, doncs, tot plegat? Fora de la trinxera i amb les natges a l’aire, com sempre ha estat.

(Pàg. 82)
Déu del cel: que autènticament decrèpit que sóc. Quan vaig començar a envellir? Ho recordo com una cosa d’un dia per l’altre, com si m’hagués anat a dormir amb la meva joventut cofoia i terça i plena de vida i m’hagués llevat al matí amb aquesta cara de Gollum rebregat.

(Pàg. 114)
- (...) Som a l’era del cartó pedra. Del decorat de western d’Almeria –dic, tornant-li el nen a la meva dona per sobre de la taula-. Molt paper i poc regal. Això és l’era de la falsedat: amics digitals, converses virtuals, bars ficticis, pobresa afectada. És tot una pintura trompe l’oeil. Però al darrere: res!

(Pàg. 123)
Odiar mola.
Odiar és com estimar, però a l’inrevés. És l’àngel caigut. És el revers perfecte d’un sentiment molt popular. L’odi està molt mal vist, però és –en justa mesura- la mar de saludable, perfectament raonable i, a més, in-e-vi-ta-ble.
Mireu al vostre voltant: imbècils. Imbècils i més imbècils amuntegant-se davant de consoles i partits d’esport i aparells de televisió, a parcs d’atraccions i a les carreteres, a programes de ball i a tertúlies sobre celebritats. És un món imbècil, no m’ho negueu. Tu i jo som els únics sensats; patètics i escagarrinats, malversats i adolorits, ridículs i plens de deformitats, però això sí: sensats. Com no odiar la resta de la gent? (...)

>> Altres n'han dit...
Pop Fiction, Onsipe, Mis historiasNosaltres llegim, Leido, vivido, visto, tejido

>> Enllaços:
Kiko Amatla gènesi de l'odi del llibrenovel·la o crònica?ell mateix ens ho explicaexperiència d'autortecnicismes varis,  metaliteraturaGalactushistrionismeBill Hicks"Pares Perfectes"Gentrificació"Vacances mentals" va dir un dia Mose Allisonbarretina blossom.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada