La història immortal - Isak Dinesen

Dinesen, Isak. La història immortal.

Barcelona: Viena Edicions, 2009

Den uødelige historie / Ringen
Traducció de Maria Rossich
Colecció El cercle de Viena


>> Què en diu la contraportada...
En el Canton de final del segle XIX, el senyor Clay, un vell comerciant de te que ha aconseguit aplegar una enorme fortuna, vol fer alguna cosa que li permeti exhibir al món que encara pot aconseguir tot allò que es proposi. L’heroïcitat que vol dur a terme per demostrar el seu poder és convertir en realitat una història que va sentir explicar en un vaixell mercant i que, segons sembla, per força ha de ser inventada.

La historia és la següent: una nit, un ancià s’apropa a un jove mariner que acaba
de desembarcar i li demana si vol guanyar-se unes guinees; en respondre ell que n’estaria encantat, el vell el convida a casa seva, li ofereix un esplèndid sopar i li diu que, per guanyar-se el sou promès, ha de passar la nit amb la seva jove i bonica esposa, de la qual ell no ha pogut aconseguir un hereu.

Obsessionat a recrear la història amb tota fidelitat, el senyor Clay no s’adona que
ha posat en marxa un mecanisme de conseqüències imprevisibles. Perquè ningú no pot encarrilar el destí dels altres per pròpia conveniència, amb l’únic objecte d’obtenir un plaer secret movent-ne els fils invisibles.

>> Com comença...
Als anys seixanta del segle passat vivia a Canton un comerciant de te molt ric que es deia senyor Clay. Era un home vell, alt, sec i reservat. Tenia una casa molt bonica i un carruatge elegant on seia rígid i encarcarat, i tot sol.
Entre els altres europeus de Canton el senyor Clay tenia fama de ser un home dur que només sentia afecte pels diners. La gent s’estimava més mantenir-se’n a distància. No és que se’n sabés res de dolent en concret, sinó que s’havia guanyat aquesta reputació per l’aspecte, la veu i la manera de fer. Però de tota manera per la ciutat corrien unes quantes històries que s’havien explicat moltes vegades i que reforçaven aquesta imatge que la gent en tenia. Una de les històries era aquesta.

>> Moments...
(Pâg. 17)
Només es delia per una cosa, si és que en podem dir delit: una necessitat fanàtica de seguretat i que el deixessin en pau. La naturalesa d’aquest sentiment s’assemblava a l’enyorança o a l’instint que fa que el colom torni al seu colomar. La seva ànima se sostenia entorn d’un únic requisit: poder entrar a la seva habitació i tancar la porta amb la certesa que ningú no hi entrava amb ell i que ningú no obriria la porta per molestar-lo.

(Pàg. 32)
- (...) No m’agraden les fantasies, no m’agraden les profecies. És insensat i indecent dedicar-se a coses irreals. A mi m’agraden els fets. M’asseguraré que aquesta fantasia sigui un fet.

(Pàg. 45)
- A vostè deu ser impossible insultar-lo, ni esforçant-s’hi molt, oi?
L’Elishama va reflexionar sobre aquest comentari.
- Sí –va respondre-, és impossible. Per què hauria de sentir-me insultat?
- I si jo li digués que ja sap on és la porta –va dir ella-, se n’aniria i prou?
- Si, me n’aniria –va dir l’Elishama-. Això és casa seva. Però després vostè pensaria en el motiu pel qual m’hauria fet fora. La gent se sent insultada quan algú els diu el que ells mateixos pensent. Però per què els seus pensaments no haurien de ser prou bons perquè els digui una altra persona?

(Pàg. 49)
El seu primer amant havia estat un capità de la marina mercant anglès que, quan ella tenia quinze anys, l’havia convençuda perquè fugís amb ell al Japó, que acabava d’obrir-se al comerç internacional. La primera nit que la parella va passar al Japó va haver-hi un terratremol. Al voltant del seu hotelet pertot arreu s’esquedaven i s’ensorraven cases, i més de cent persones van morir. Aquella nit, la Virginie havia viscut el moment més important de la seva vida. El tro rugent del cel anava dirigit personalment contra ella, la terra s’estremia i tremolava per la pèrdua de la seva innocència, els potents cops de mar es planyien per la caiguada de la Virginie! Només els frívols (entre els quals hi havia el seu amant) ignoraven en aquell moment la llei de causa i efecte, i no comprenien l’autèntic abast de la seva perdició.

(Pàg. 71)
En la profunditat de la seva ment fosca i hermètica es movien idees i percepcions, i fins i tot emocions, que mai no havien estat expressades, i que mai no s’expressarien a cap altra persona que al noi sense nom que seia a la taula, el convidat de la casa per a una únic anit. A poc a poc, l’Elishama es va adonar que el valor d’una comèdia es troba en el fet que permet dir la veritat.

(Pàg. 74)
- (...) Sento una repugnància innata pels fluids corporals. No m’agrada veure sang, no bec llet, per a mi la suor és tan repulsiva com les llàgrimes. L’essència d’un home, els seus ossos, s’hi dilueixen. Així mateix, en aquestes relacions entre persones que la gent anomena camaraderia, amistat o amor, l’essència d’un home s’hi dilueix fins al moll de l’os. Em vaig desfer d’un soci que tenia perquè no volia permetre-li convertir-se en el meu amic i diluir-me en l’amistat. Però l’or, jove mariner, és sòlid. És dur i no es dilueix. L’or – va repetir, amb l’ombra d’un somriure a la cara- és l’espinada d’una persona.

(Pàg. 88)
- (...) De la mateixa manera –va continuar-, com us he dit, totes les persones són titelles en una mà més forta que la seva. Així, com us he dit, els pobres són titelles a les mans dels rics, i els beneits de la Terra a les mans dels més intel·ligents. Ballen, i deixen de ballar, seguint les mans que en mouen els fils.
"Quan jo me’n vagi –va acabar-, i vosaltres us quedeu sols i penseu que l’únic que feu és obeir la vostra sang jove, no estareu fent altra cosa que el que ho he volgut que féssiu (...)".

>> Altres n'han dit...
Nausica, Ucronies,

>> Enllaços:
Isak Dinesen, el nòbel que no va ser, nabab, Canton, la metròpoli invasora, Profeta Isaïes, el te, master of puppets, llegendes dels homes de mar, una altra cara del ciutadà Kane.
.