divendres, 27 d’agost de 2010

Com em vaig convertir en un estúpid - Martin Page

.
Page, Martin. Com em vaig convertir en un estúpid
Barcelona: La Campana, 2002





Comment je suis devenu stupide
Traducció de Josep M. Espinàs
Colecció Humor i sàtira, 29


>> Què en diu la contraportada...
¿És possible, i desitjable, adormir la intel·ligència per integrar-se millor en una societat on els estúpids són feliços? Antoine, el jove i lúcid protagonista d’aquesta novel·la, cansat de ser desgraciat i de sentir-se sol, decideix cretinitzar-se. Martin Page narra amb una irresistible eficàcia satírica aquest procés, que comença per estovar-se el cervell amb l’alcohol. Fracàs: a la primera cervesa, Antoine cau en un coma etílic. Ni un curset d’aspirants al suïcidi, ni la immobilització davant el televisor menjant hamburgueses resolen el problema. Antoine troba feina en una financera, pensant que fent-se ric potser s’estupiditzarà, i gràcies a cometre un error informàtic és considerat un geni de les inversions. Es compra un loft, un porsche vermell. Però... No és pas estúpid qui vol.

>> Com comença...
Antoine sempre havia pensat que tenia l’edat dels gossos. Quan tenia set anys, se sentia fatigat com un home de quaranta-nou: als onze, tenia les desil·lusions d’un vell de setanta-set anys. Ara, als vint-i-cinc, amb el desig d’una vida més agradable, Antoine havia près la decissió de cobrir el seu cervell amb el sudari de l’estupidesa.

>> Moments...
(Pàg. 9)
La intel·ligència et fa desgraciat, solitari, pobre, mentre que l’emmascarament de la intel·ligència ofereix una immortalitat de pàgina de diari i l’admiració dels qui es creuen el que llegeixen.

(Pàg. 17)
Tenia pocs amics, perquè patia aquella mena d’insociabilitat que neix d’un excés de tolerància i de comprensió. Els seus gustos sense limitacions, excèntrics, el bandejaven dels grups que es basaven en la desgana. Desconfiava de l’anatomia rancuniosa de les multituds, i era sobretot la seva curiositat i una passió que ignorava fronteres i clans que el feia un apàtrida en el seu propi país.

(Pàg. 32)
(...) Si vols saber la meva opinió, això de citar és massa fàcil, perquè hi ha tants grans escriptors que han dit tantes coses que no caldria mai exposar una opinió personal.

(Pàg. 33)
(...) Ja no tinc prou força per ser jo, ja no tinc el coratge ni les ganes de tenir el que se’n diu una personalitat. La personalitat és un luxe que em costa car. Vull ser un espectre banal. Ja en tinc prou de la meva llibertat de pensar, de tots els meus coneixements, de la meva satiritzada consciència!

(Pàg. 39)
Ser alcohòlic havia estat la seva última ambició d’integració social, matar-se era l’últim mitjà que veia per participar al món.

(Pàg. 59)
- (...) Hi ha censura contra el suïcidi. Política, religiosa, social, i també natural, perquè a la senyora Natura no li agrada que ens prenguem llibertats amb ella, ens vol tenir lligats fins al final, vol ser ella qui decideixi, i no nosaltres. Qui decideix la mort de les persones? Hem delegat aquesta suprema llibertat a les malalties, als accidents, als crims. D’això en diuen atzar. Però és fals. Aquest atzar és la subtil voluntat de la societat que, de mica en mica, ens enverina amb la contaminació, ens massacra amb guerres i accidents...Així, la societat decideix la data de la nostra mort a través de la qualitat de l’alimentació, la perillositat del nostre medi ambient quotidià, les nostres condicions de treball i de vida. No triem pas viure, no triem la nostra llengua, el nostre país, la nostra època, els nostres gustos, no triem pas la nostra vida. (...)

(Pàg. 61)
(...) Si sou aquí, vosaltres, és que també teniu càncers orgànics o càncers a l’ànima, tumors sentimentals, leucèmies amoroses i metàstasis socials que us devoren.

(Pàg. 75)
”(...) Ser curiós, aspirar a comprendre la natura i els humans, descobrir les arts, hauria de ser la tendència de tothom. Però si això es produís, amb l’organització actual del treball, el món deixaria de voltar, simplement perquè allò demana temps i posa en marxa l’esperit crític. No treballaria ningú.”

(Pàg. 82)
”(...) Però podem admetre una cosa: conèixer les grans obres, aprofitar-se del seu esperit, llegir textos de genis, si no és segur que et faci intel·ligent, el risc és molt més alt. Naturalment, hi ha gent que ha llegit Freud, Plató, que sap discursejar sobre els quarks i distingir un falcó pelegrí d’un xoriguer, i que són uns imbècils. De tota manera, i en potència, quan entra en contacte amb molts estímuls i viu en una atmosfera enriquidora, la intel·ligència troba un terreny favorable per desenvolupar-se, exactament el que passa amb una malaltia. Perquè la intel·ligència és una malaltia.”

(Pàg. 116)
El gran problema d’Antoine va ser descobrir les mines meravelloses que, entre roques i mineral, amagaven els diamants de l’estupidesa. Assenyalar amb el dit alguns cretins, la imbecil·litat ambiental generalitzada, això era fàcil, però gairebé sempre era el camuflatge d’un judici de valor. Dir que el futbol, els jocs televisats, els mitjans de comunicació són intrínsecament estúpids, això seria simple. Pero Antoine tenia clar que l’estupidesa consistia més en la manera de fer les coses o de valorar-les que no pas en les coses mateixes. (Pàg. 141)Antoine va fer amics de consum, envasats, amics de sèrie, que no dubtarien a no ajudar-lo en cas que tingués un problema.

(Pàg. 160)
(...) Maquiavel va dir coses sobre la política que poden semblar cíniques, però no deixer de ser certes. Nosaltres som els Maquiavel de l’amor. No dic que la gent estimi pels diners, pel color dels cabell, per la mida del pit, però les estadístiques ens demostren que això té una influència decisiva. La professió, la musculatura, l’alçada, el color dels ulls, la nacionalitat, la marca de cereals que es tria per esmorzar... No es pot imaginar la quantitat de factors que compten. Sap que les rosses tenen un vint-i-quatre per cent més de relacions sexuals que les morenes? En l’amor i en el sexe hi ha veritats, i sap què li dic? Que aquestes veritats no afecten ningú, perquè tothom està convençut que la seva petita història és especial.

(Pàg. 191)
- A mi no em convidaven a les festes.
- A mi tampoc. Els feia por, perquè jo deia el que pensava, i pensava molt malament dels meus companys. Detestava gairebé tothom. Era genial. Però ara, ara que han descobert que nosaltres som fantàstics, voldrien convidar-nos a les festes d’adults, i fer com si no hagués passat res, com si tot estigués oblidat. Però no, nosaltres no hi anirem.
- O només per robar dolços i ampolles d’Orangina.
- I donar a tota aquesta gent cops al cap, amb un bat de bèisbol –va dir Clémence, imitant el gest.
- I els rematarem amb pals de golf, és més elegant.
- Amb classe, amb gràcia!.

(Pàg. 192)
- Per què no hauríem de tenir el dret de criticar, de trobar que la gent és estúpida i curta, frenant-nos amb l’excusa que semblaríem amargats i envejosos? Tothom actua com si tots fóssim iguals, com si tots fóssim rics, educats, poderosos, blancs, joves, guapos, mascles, feliços, plens de salut, amb un gran cotxe... Però això no és cert. Per tant, tinc el dret de cridar, d’estar de mal humor, de no somriure sempre i beatíficament, de donar la meva opinió quan veig coses anormals i injustes, fins i tot d’insultar la gent. Tinc el dret de protestar.- D’acord, però és molt cansat... Potser és millor fer altres coses, no?- Tens raó –va concedir Clémence-. És idiota gastar energia en bestieses que no valen la pena. Val més que reservem les nostres forces per divertir-nos (...)

>> Altres n'han dit...
Hooked on books, Bookslut, The complete review,

>> Enllaços:
Martin Page, coma etilic, suicidi, cinisme, Estulticia?, estupidesa? Iatrogenia !!! , vostè està físicament i mentalment bé?,
Jean Renoir, Spinoza, els perills de la ciència, Cuina islandesa,
aprengui a ser un yuppie liberal, Danny Brillant, Flaubert, Deixebles de l'estupidesa, debats sobre la idiotesa, We often suck
.

1 comentari:

  1. Hostia! Aquest me'l van regalar anys enrere per Nadal. Sempre he pensat que es tractava d'una indirecta...
    És entretingut.

    ResponElimina