No era la meva lletra - Jordi Arbonès
Barcelona: Proa, 2000
Col·lecció: Beta, 52
>> Què en diu la contraportada...
No era la meva lletra transcorre per un camí de ronda on hi ha miradors sobre la vida d’uns personatges per als quals el món no té sentit sense l’expressió escrita. Es tracta d’un grup de desesperats amb la mirada perplexa, protagonistes d’una línia trencada per vint-i-nou narracions. Hi trobareu, des de l’escriptor que ha plagiat una novel·la, amb la qual triomfa i accedeix als cercles de la moda, fins a altres que s’enamoren del seu clònic o dormen amb el doble.
Amb un estil esmolat i humorístic, Jordi Arbonès aconsegueix, a No era la meva lletra, recollir en un sol llibre les misèries, les virtuts i els deliris de molts d’aquells que amb l’escriptura han creat un món paral·lel, inquietant i massa sovint inútil.
>> Com comença...
Ho havia sentit dir alguna vegada: “M’he trobat amb el meu doble”. I ho deien amb angoixa. I és lògic, perquè a ningú no li agrada trobar-se amb algú que se li assembla, i quan es dóna el cas, és molt probable que el cap en comenci a maquinar alguna per fer-lo desaparèixer. Un doble és enutjós –no té res a veure, però, amb el cas dels bessons: els bessons estan fets d’una pasta comuna que accepten, amb més o menys entusiasme, des de la infantesa. Ara bé, un doble pot arribar a ser insuportable –sobretot si s’hi coincideix sovint.
(Em vaig enamorar del meu clònic)
>> Moments...
(Pàg. 27)
Moltes vegades, la culpa de tot, la mort de moltes coses –l’esquerdament de les relacions-, la tenen fets ínfims, vulgars fins i tot. I massa sovint, quan es cau sota la punyent pressió que exerceixen les vulgaritats sobre la vida quotidiana, s’acaba perdent el món de vista.
(No era la meva puta)
(Pàg. 50)
L’ambició li formiguejava a la punta de tots els membres. L’ambició era com un gosset d’aigües que, després de remullar-se en una piscina, li estigués llepant la cara amb tendresa. Feia cròniques i poesies, més endavant vindrien les novel·les i els llibres il·lustrats; faria el que calgués per destacar, per sobreeixir de l’escuma dels mediocres.
(L’entrevista)
(Pàg. 74)
Era una altra època, en què el món de la literatura no estava tan comercialitzat com ara i la gent escrivia més aviat per distreure’s –pel gaudi de fer-ho- i no pas per una ambició mercantil; tot i així, es van fer un bon nombre d’obres mestres. Efectivament, la gent d’abans era capaç de fer genialitats passant-s’ho bé.
(Tanquen la llibreria)
(Pàg. 79)
Tot això ho vaig dir al jutge i, com que no em va voler escoltar –hi ha algú més menyspreable que aquell que no escolta?-, vaig haver de pagar per allò que no devia, i per aquesta raó estic ressentit amb la societat, amb la seva part més hipòcrita i injusta. Sempre he estat de dretes, de bon tarannà, però de dretes, i mai no he fet mal a ningú, i no perquè no n’hagi tingut ganes, sinó perquè la meva religió no m’ho permet. Estic orgullós de la meva trajectòria vital, perquè sempre he complert els meus drets i les meves obligacions. M’agrada viure en un món assentat en uns bons fonaments i, després del que m’ha passat, malauradament, ja no hi puc creure.
Un altre, en aquesta situació ignominiosa que m’ha dut al pitjor dels desenganys, s’hauria fet d’esquerres, però jo, no, perquè per a mi les fidelitats ideològiques són sagrades i indestructibles. I qui m’ho ha agraït? Ningú.
(Va tenir un gos)
(Pàg. 106)
Assentat en una incipient maduresa, m’adono que la vida fa massa voltes per poder-ho abastat tot, que tota la literatura del món no és suficient per aclarir una senzilla incògnita no resolta de la infantesa, que de vegades val la pena refugiar-se en la humilitat i arraconar les empreses mastodòntiques –genials- i agafar-se el temps que calgui per endinsar-se en la senda que havíem menystingut i que mai no havíem seguit. Viure tan de pressa m’ha fet immune a les lliçons de la vida.
(Mama, aquell senyor ensenya el penis!)
(Pàg. 117)
El que em va sorprendre és que el dimoni no ronca. Ni ronca ni t’estira les mantes ni es vol apropiar tot el llit ni res de res; el dimoni, quan dorm, és molt educat. I és que fa temps que penso que l’educació no és patrimoni de cap classe social (...).
(Vaig dormir amb el dimoni, i a l’hora d’esmorzar no hi havia croissants)
(Pàg. 130)
És evident que quan t’estàs fent un nom, o bé ha el tens i el vols mantenir, l’ideal és tenir molts enemics. Els enemics són indispensables, he vist claríssim que són el fonament a partir del qual pots arribar a construir la teva obra, i com més en tens, més gran i espectacular acaba sent aquesta.
(El crític)
(Pàg. 151)
I quan va decidir adormir-se, en comptes d’enumerar ovelles mentalment –tal com fem la gent civilitzada-, comptava fills de puta, entre els quals, per descomptat, ell no s’incloïa (...).
(Ningú no vol saber el perquè)
(Pàg. 155)
(...) tenia un pla: escriure la seva primera novel·la, una novel·la de viatges que començaria a la Bodeguita del Medio i continuaria pel Malecón, per l’inmens oceà, pels efluvis de Conrad i els deliris de Lowry. Per la senda dels mestres, i dels seus cors ferits, tacats per la malaltia de l’impossible, per la felicitat inabastable i la fugida cap a l’exotisme del no-res.
(A l’Havana, amb la Cristina)
>> Enllaços:
Jordi Arbonès
.
doncs pinta molt bé...
ResponElimina