dimecres, 7 d’abril de 2010

Marxem, papà. Aquí no ens hi volen - Inma Monsó


Monsó, Inma. Marxem, papà. Aquí no ens hi volen
Barcelona: La Magrana, 2004











Col·lecció: Les Ales Esteses, 167

>> Què en diu la contraportada...
La fascinant activitat d’observat i ser observat és el fil conductor d’aquestes cinc narracions. A personatges obsedits o rosegats per l’enveja es contraposen d’altres amorals i despreocupats que són com un bàlsam que alleugereix la pesantor i la duresa de la vida: A "Exactitud", la Clàudia està capficada amb la percepció de la pròpia identitat i la manera de delimitar-la. A "La finestra", la Lisa i l’Adrissa s’observen sense saber-ho ignorants que allò que veu l’una és l’altra cara d’allò que veu l’altra. A "Marxem, papà. Aquí no ens hi volen", en Bolo Biosca vol ser observat amb enveja i provocat aquest pecat capital és la seva màxima prioritat a la vida. A "Viciós", un hipocondríac recalcitrant viu obsedit per qualsevol signe que alteri la seva integritat física. A "Tímid", un nen incapaç de pronunciar "Bon dia" veu com se li escapa la darrera oportunitat de saludar i intueix que aquesta anècdota configurarà un destí que el condemnarà per sempre a decidir-se quan ja ha perdut l’oportunitat. Personatges, en definitiva, que inspiren en el lector la imperiosa necessitat de vigilar-los de molt a prop.

>> Com comença...
- Doncs aquí tampoc no hi és –va dir ell, deixant de cavar i recolzant l’aixada al tronc de l’arbre mentre s’eixugava la suor-. ¿Què et sembla si continuem demà?La Mif va baixar bruscament dels núvols:- D’acord –va dir. Fins llavors havia estat distreta en consideracions estètiques sobre la manera com el pleniluni feia refulgir amb idéntica lluïssor el front suat d’en Cots i el metall de l’aixada en moviment, i ara va observar amb atenció els forats negres i els corresponents monticles que envoltaven el majestuós oliver dels Biosca, i va afegir-: Déu n’hi do... No saps com t’ho agraeixo, ¿eh? Si no fos per tu... jo tota sola i de nit no ho hauria pas intentat.
(MARXEM PAPA. AQUÍ NO ENS HI VOLEN)

>> Moments...
(Pàg. 10)
En Bolo Biosca no havia fet mai res per ser estimat, ni tampoc no tenia aptituds naturals per ser-ho sense fer res. Com a conseqüència, no l’estimava ningú. Això a ell li importava molt poc, perquè no solia prodigar cap afecte sincer, cosa que mantenia la situació en un perfecte equilibri desafectiu.
(MARXEM PAPA. AQUÍ NO ENS HI VOLEN)

(Pàg. 15)
- ¿Què tens en contra de l’esforç?
- ¿Jo? Rees! Reconec que la història dels homes és la història dels seus esforços, i de fet no em desagrada l’esforç mentre no l’hagi de fer jo. Però de vegades no puc evitar pensar en la quantitat de brètols que s’esforcen amb devoció per assolir ambicions d’allò més ridícul...
(MARXEM, PAPA. AQUÍ NO ENS HI VOLEN)

(Pàg. 28)
Només pot ser objecte d’enveja el que no es desitja de debò, el que es desitja falsament, per persona interposada, per publicitat interposada. Havia estat víctima del convenciment que l’enveja existia i feia patir, i ara s’adonava que ni existia ni feia patir. Perquè, o bé el que desitges t’agrada i llavors no pots sentir més que admiració, o bé no t’agrada i llavors sents menyspreu.
(MARXEM PAPA. AQUÍ NO ENS HI VOLEN)

(Pàg. 36)
- (...) Vejam, hi ha les coses que m’agraden i que m’agrada que m’agradin, les que no m’agrada que m’agradin, i les que m’agradaria que m’agradessin però no m’agraden –va sospirar sonorament abans de continuar-: Per acabar hi ha les que no m’agraden i ja m’està bé que no m’agradin. ¿M’entens?
- No ho sé.
- Doncs és ben senzill, són quatre classes de coses. Quatre –va dir, mostrant-li una mà estesa amb el polze encongit.
- Bé, jo sóc més conformista, segurament. Vull dir que si una cosa m’agrada, com ara per exemple una pel·lícula o un llibre o una persona, doncs ho accepto sense protestar.
(EXACTITUD)

(Pàg. 46)
Aquesta era una de les imatges de la felicitat per a en Bart. Sentir el murmuri llunyà dels clients del taulell, la dringadisa de les màquines escurabutxaques, el soroll deliciós de les closques mossegades que li garantia el silenci verbal de la seva estimada.
(EXACTITUD)

(Pàg. 69)
(...) no només era el gerent o els clients que deien sovint la paraula car (cinoma), sinó que també els grups de turistes tenien, com és natural, la malignitat de preguntar constantment pel seu autocar (cinoma); això si no preguntaven per l’habitació cent cinc (fart) o demanaven pel bar (capassos) o em demanaven un diari (gor mortis)... Tot, tot el que deien era horrible i a sobre sempre ho demanaven sisplau (tòpsia).
(VICIÓS)

>> Enllaços:


,


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada