Joc d'atzar - Slawomir Mrozek

.
Mrozek, Slawomir. Joc d’atzar.
Barcelona: Quaderns Crema, 2001









A collection of thirty-four short stories
Traduït per Bozena Zaboklicka I Francesc Miravitlles
Col·lecció Biblioteca Mínima, 96



>> Què en diu la contraportada...
Mrozek és un dels clàssics contemporanis venerats a Polònia. Autor teatral d’extraordinari prestigi i narrador àcid, despietat i fora del comú, els seus textos es mouen entre l’absurd més esgarrifós i una intel·ligència i perspicàcia doloroses a força de lucidesa. Enemic de les obvietats i observador minuciós de la vida quotidiana, els seus contes se’ns apareixen avui com l’escuma d’un somriure lleugerament trist i vagament malenconiós, veu d’una modernitat irreductible i desencantada.

>> Com comença...
Vaig decidir començar una nova vida. Categòricament i inapel·lablement. Només quedava una qüestió per decidir: ¿a partir de quan?
La resposta no oferia cap dubte: “A partir de demà.”
En despertar l’endemà vaig constatar que un cop més era “avui” igual que “ahir”. Com que havia de començar una nova vida a partir de demà, no la podia començar avui.
(UNA NOVA VIDA)

>>Moments...
(Pàg. 21)
- Senyors! –va exclamar el jutge-. Calma! Aquests somnis no són nostres, ja que són uns somnis tèrbols, equívocs i estúpids, i nosaltres som gent culta, mundana, i de cap manera podem tenir somnis així. Deuen ser els somnis dels passatgers que han viatjat en aquest compartiment abans que nosaltres i que eren gent de poca categoria. Al cap i a la fi cada nit sis persones somien alguna cosa aquí, els ferrocarrils transporten individus de tota mena i després aquests somnis s’enganxen a la gent decent.
(SOMNIS)

(Pàg. 27)
Estàvem asseguts al jardí prenent un aperitiu abans de dinar. La conversa es va decantar cap al tema del racisme.
- Des del punt de vista teològic –va argumentar P., un conegut predicador-, el racisme no existeix, ja tots descendim d’Adam i Eva.De sobte es va sentir una remor entre els parterres i alguna cosa es va esmunyir entre la gespa acuradament tallada.
- ¿Què ha estat això? –vaig preguntar.
- Una serp.
-¿I no creu, reverend pare, que ha insinuat un somriure una mica estrany?
- No –va respondre breument el teòleg.
(AL JARDÍ)

(Pàg. 34)
I tot hauria anat bé si no s’hagués enfonsat el balcó. Ja que estava podrit. Abans aguantava, perquè només hi pujava el governador, però quan va arribar la democràcia es va enfonsar.
(EL PROGRÉS I LA TRADICIÓ)

(Pàg. 45)
Quan el cocodril va entrar al meu dormitori vaig pensar que tampoc calia exagerar. No em refereixo al cocodril sinó a mi mateix. Ja que el primer impuls va ser agafar el telèfon, i marcar els tres números d’urgències: policia, bombers i ambulància. Però justament aquesta reacció em va semblar exagerada. Com que sóc europeu educat en l’esperit cartesià, sento repulsió pels extremismes, penso d’una manera racional i no caic en impulsos de cap mena sense haver-los analitzant prèviament.
(UN EUROPEU)

(Pàg. 49)
Ara la casa es tornaria a convertir en la Casa Parroquial.
Però primer calia purificar-la de les miasmes comunistes. L’encarregat de ruixar va ser el senyor bisbe en persona, que es va desplaçar expressament per a la cerimonia. Ja amb les primeres gotes alguna cosa va fer un xiscle a sota terra i el materialisme dialèctic va sortir corrent d’un forat, va saltar per la finestra al jardí i es va amagar entre la bardissa.
(EXORCISMES)

(Pàg. 63)
Un bon dia, passejant per la vora d’un riu vaig veure un escolta que s’estava ofegant. Conec el lloc, no és fondo, així que vaig decidir salvar-lo quan s’hi reunís una mica de públic. Vaig seure en un banc a esperar. L’escolta cridava d’allò més, de manera que al cap de poc s’hi va aplegar un nombrós grup de gent.
Vaig esperar una mica més perquè el públic estigués al complet, aleshores em vaig aixecar, em vaig acostar a l’aigua i encoratjat pels crits d’admiració vaig començar a treure’m lentament la sabata esquerra. El públic em va aplaudir. Ja estava en mitjons quan em vaig adonar que un pocavergonya també es disposava a despullar-se. Em vaig enfurismar.
(UN HEROI)

(Pàg. 78)
- (...) És a dir que vostè identifica els reglaments amb el destí?
- ¿Amb què?
- Amb el destí, amb la providència. Els reglaments eliminen l’arbitrarietat, és a dir l’atzar, és a dir el caos, de manera que són una manifestació del destí, la veu de la providència.
- Ho diu d’una manera estranya.
- Dic el mateix que vostè, només que faig servir paraules diferents. Vostè diu: ordre, jo dic: destí; vostè diu: desordre, jo dic: caos: però en el fons és el mateix. Així que els reglaments contenen alguna cosa divina.
(EL MISANTROP)

(Pàg. 85)
Vaig decidir vendre l’ànima al diable. L’ànima és el més valuós que té l’home, de manera que esperava fer un negoci colossal.
El diable que es va presentar a la cita em va decebre. Les peülles de plàstic, la cua arrencada i llagada amb una corda, la pell descolorida i rosegada per les arnes, les banyes petitetes, poc desenvolupades. ¿Quant podia donar un desgraciat així per la meva inapreciable ànima?
- ¿Segur que vostè és el diable? –vaig preguntar.
- Sí, ¿per què ho dubta?
- M’esperava el Príncep de les Tenebres i vostè és, no ho sé, una cosa així com un bunyol.
- A tal ànima, tal diable –va contestar-. Anem per feina.
(EL SOCI)
>> Altres n'han dit...

.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli