divendres, 3 d’abril de 2009

L'analfabeta - Agota Kristof


Agota Kristof. L'analfabeta. Narració autobiogràfica
Barcelona: Laertes, 2005










L'ánalfabète. Récit autobiographique
Traducció de Montserrat Solé Serra

>> Què en diu la contraportada...
Onze capítols per onze moments de la vida d'Agota Kristof; de la nena que devora els llibres a Hongria, a l'escriptura de les primeres novel.les en francès. La infància feliç, la pobresa arran de la guerra, els anys de solitud a l'internat, la mort de Stalin, la llengua materna i les llengües enemigues -imposades- que són l'alemany i el rus, la fugida cap a Àustria i l'arribada a Lausanne, amb la seva criatura. No es tracta d'històries tristes, sinó més aviat colpidores. Una dona que supera amb esforç l'escull fet d'exili i de llengues estranyes, amb les quals ha de conviure. Les frases curtes, la paraula justa, una lucidesa constant, l'humor... El món d'Agota Kristof és ben present en aquesta narració autobiogràfica, així com en totes les seves altres novel·les.

>> Com comença...

Llegeixo. De manera gairebé malaltissa. Llegeixo tot el que em cau a les mans, tot el que tinc a la vista: diaris, llibres escolars, cartells, trossos de paper que trobo pel carrer, receptes de cuina, llibres infantils. Qualsevol cosa impresa. Tinc quatre anys. La guerra acaba de començar.

>> Moments...

(Pàg.16)
Les ganes d'escriure comencen més tard, quan els núvols de cotó fluix de la infància s'esquincen, quan arribaran els mals dies i arribaran els anys dels quals jo diria: "No m'agraden".
Quan, separada dels pares i dels germans, ingressaria a l'internat en una ciutat desconeguda, en què, per suportar el dolor de la separació, només em quedava una solució: escriure.

(Pàg. 21)
Anys cinquanta. A banda d'alguns privilegiats, tothom és pobre al nostre país. I alguns són encara més pobres que els altres.

(Pàg. 25)
Al principi, només hi havia una llengua. I els objectes, les coses, els sentiments, els colors, els somnis, les cartes, els llibres i els diaris... eren en aquesta llengua. Jo ni tan sols m'imaginava que pogués existir una altra llengua, que una persona pogués pronunciar una paraula que jo no entendria.

(Pàg. 29)
Març de 1953. Stalin ha mort. Ho sabem des d'ahir al vespre. La tristesa és obligatòria a l'internat.

(Pàg. 40)
Com hauria estat la meva vida si no me n'hagués anat del meu país? Més dura, més pobra, em penso, però també menys solitària, menys esquinçada, i feliç, potser. L'únic que tinc clar és que jo hauria escrit igual, tan se val on i tan se val en quina llengua.

(Pàg. 43)
Com li podria explicar, sense ofendre'l, i amb les poques paraules que sé en francès, que el seu bonic país no és altra cosa que un desert per a nosaltres, els refugiats, un desert que hem de travessar per arribar al que anomenen "la integració", "l'assimilació?".

(Pàg. 45)
Com es torna algú escriptor?
D'entrada, cal escriure, és clar. Després, cal continuar escrivint, Fins i tot quan el que s'escriu no interessa a ningú. Fins i tot quen es té la impressió que el que s'escriu no interessarà mai a ningú. Fins i tot quan els manscrits s'amunteguen als calaixos i els deixes oblidats per escriure'n d'altres.

>> Altres han dit...
La Segona Perifèira, Xavier Montanyà (Vilaweb)

>> Enllaços
Agota Kristof, novel·a breu, el llibre no val res, motiu d'amistat, petites meravelles, Stalin, estafa comunista?, què és un escriptor?(1), què és un escriptor?(2), hongria 1956, els motius de la rebel·lió, el racó de la memòria, politiques d'immigracio




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada