diumenge, 26 d’abril de 2009

La petita ciutat on es va aturar el temps - Bohumil Hrabal


Hrabal, Bohumil. La petita ciutat on es va atura el tempsBarcelona: Cercle de Lectors, 1996

Městečko, kde se zastavil čas
Traducció Monika Zgustová








>> Què en diu la contraportada...
El narrador d’aquesta deliciosa novel·la és un infant que de petit queda fascinat pel treball dels descarregadors del port, fins al punt que es farà tatuar com ells.
En el seu relat, s’esborra a ell mateix, però no pas la seva mirada ingènua i selectiva, capaç de captar aquells episodis a primer cop d’ull banals, però totalment descriptius, d’una família on l’oncle Pepin, entre cervesa i cervesa, esdevé l’heroi de gestes gairebé èpiques de tan ximples com poden arribar a ser, sempre acollit a casa els pares, malgrat que la mare rondini i que el pare estigui més capficat pels motors que per qualsevol altra cosa.
>> Com comença...
Amb un estil ple de gràcia i de profunditat, Hrabal ens fa entrar en el petit món d’aquell racó de Txecoslovàquia que fou i ja no és; en una història minúscula que amaga la Història amb majúscula.A la tornada de l'escola m'agradava baixar al desembarcador on hi havia ancorades les barcasses de sorra i les barques de les quals els descarregadors s'emportaven la sorra humida i la transportaven, carretó rera carretó, per uns taulons que feien de pont. Agafaven la sorra de piles enormes amb pales, i ho feien amb tanta gràcia i tanta lleugeresa que semblava com si agafessin núvols fluids i vaporosos que brillaven al sol, i és que cadascun d'aquells granets minúsculs reflectia tots els colors de l'arc iris.

>> Moments...
(Pàg. 27)
La meva mare era per mi inagafable, incopsable, em lliscava entre les mans , de manera que no m’atrevia a abraçar-la amb tendresa, m’hauria hagut de forçar massa; davant de la meva mare jo sempre m’enrojolava, com quan m’imaginava assegut amb Liduska Kprivová al costat dels matolls de llessamí, al vespre, olorant els seus cabells plens de rínxols.

(Pàg.43)
Ni al meu pare ni a la meva mare, a ningú de la nostra família, incloent-hi l'oncle Pepin, no li acabava de fer el pes quedar-se a casa. Ens posàvem nerviosos els uns als altres, ens fèiem mal mútuament de tant d'estimar-nos, de manera que ens enviàvem a pastar fang i cadascú preferia relacionar-se amb coses més que amb persones.
(Pàg. 80)(...) no havia vist una cosa tan bella a casa, frisava de desig d’entrar i ajudar-los, però vaig recordar l’oncle Pepin, embolicat amb bufandes i flassades i les seves botes xopes ficades en sacs i cordills, vaig pensar en tots els altres participants en l’acció de portar gel, i el somriure se’m va quedar glaçat als llavis, en aquell moment vaig començar a intuir algun món diferent del meu, i aquell món em va fer tremolar, i vaig començar a comprendre que el món tenia dues meitats, que estava trencat en dues meitats com la roba de sant Martí per l’espasa, i tanmateix les dues meitats convivien l’una al costat de l’altra (...)

(Pàg. 146)Però al pati de la fàbrica de cervesa ja ningú no li feia cas, ja no li demanaven feina, humilment, amb la gorra suada i arrugada a la mà; ara els obrers eren els amos, i ell, el capatàs, havia deixat d'existir per ells, era transparent, inexistent pels obrers que s'havien fet senyors.

(Pàg. 163)I en aquell moment gloriós el meu pare sentia que havia viscut tota la vida per a aquell instant precís, que haver estat comptable, després gerent i al final director general de la cerveseria havia estat un error, des del començament devia haver-se fet xòfer, el seu entusiame pels motors prenia ara una dimensió professiona, com algú que durant trenta anys escriu poemes i novel·les només per guardar-les en un calaix, un escriptor de diumenge a la tarda, que decidís plegar de sobte de la seva feina per dedicar-se de ple a la seva vocació.
(Pàg. 174)
(...) i és que l’antiga societat ja no tenia ni les forces ni el coratge de ressuscitar, de manera que deixava via lliure a l’època de grans cartells d’agitació política, al temps de grans reunions del partit, on s’aixecava el puny contra tot el que era antic; i els que vivien dels temps d’abans s’estaven a casa amb el seus records, muts i a la gàbia...
(Pàg. 184)
De manera que el meu pare va entrar al departament de paralítics, submergit en una profunda penombra que feia ressaltar encara més el dia radiant que es veia per la finestra; el meu pare s’agafava a la seva bossa, com tots els visitants s’agafaven a allò que portaven, com ara al barret, com si fos un cinturó salvavides.
(Pàg. 190)
I el meu pare s’alegrava quan veia que les làpides i els sepulcres es resistien, que calia fer servir cadenes, però fins i tot les cadenes es trencaven, però amb penes i treballs al final es va poder arrencar, desarrelar aquells passat, aquells temps antics, i el meu pare caminava i s’adonava que el seu temps també s’havia mort, no amb l’oncle Pepin, sinó amb aquells cementiri, i va sentir una mena de satisfacció davant del que veia.
>> Altres han dit...Mercenades



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada