dilluns, 2 de novembre de 2009

Winesburg, Ohio - Sherwood Anderson


Anderson, Sherwood. Winesburg, Ohio
Barcelona: Viena Edicions, 2009






Winesburg, Ohio
Traducció de Francesc Parcerisas


>> Què en diu la contraportada...
Del llit estant, un escriptor vell mata les hores contemplant tot el que passa sota la finestra de la seva habitació, al carrer principal de Winesburg. I aparentment no sembla que hi passi gran cosa, perquè Winesburg no és res més que un poblet polsegós de l’Oest americà.
Però, és clar, hi ha la gent, principalment grangers i botiguers, i també uns quants metges, un banquer, un vicari presbiterià i una mestra que cada nit llegeix al llit, nua, fins que agafa el són... I també hi ha els secrets confessats sota els efectes de l’alcohol, els rumors que es confirmen al cap d’uns mesos, i el que ningí no diu, però que l’escriptor sap reconèixer en un gest imperceptible... Winesburg, Ohio és tot això i molt més: és un extraordinari retaule de personatges inoblidables que fan un viatge sense retorn a l’epicentre mateix de les seves vides, allà on han intentat amagar tota la veritat.

>> Com comença...
L’escriptor, un home vell amb un bigoti blanc, tenia problemes per ficar-se al llit. Les finestres de la casa on vivia eren altes i ell volia contemplar els arbres quan es despertava al matí. Un fuster li va arreglar el llit perquè quedés al mateix nivell de la finestra.
Tot allò va provocar un enrenou considerable. El fuster, que havia servit com a soldat a la Guerra Civil, es presentà a la cambra de l’escriptor i s’assegué per proposar-li de construir una plataforma que servís per aixecar el llit. L’escriptor tenia cigars i el fuster fumava.
(El llibre del grotesc)

>> Moments...
(Pàg. 14)
El que feia grotesca la gent eren les veritats. El vell tenia una teoria força desenvolupada respecte de tot això. Creia que en el moment en què algú arrabassava una de les veritats per quedar-se-la, i l’anomenava la seva veritat, i intentava de viure la vida d’acord amb ella, aleshores esdevenia grotesc i la veritat que abraçava es convertia en falsedat.
(El llibre del grotesc)

(Pàg. 49)
- (...) La idea és molt senzilla, tant que si no t’hi fixes una mica podries oblidar-te’n per sempre. En essència és això: que al món tothom és Jesucrist i que tots acaben crucificats. Això és el que pretenc explicar. No te n’oblidis pas. Passi el que passi, sobretot no et permetis oblidar-ho
(El filòsof)

(Pàg. 61)
(...) era un home que no encaixava en aquella època ni en aquell lloc, i això el feia patir i feia patir als altres. Mai no aconseguí obtenir de la vida el que volia, i és que no sabia el que volia.
(Santedat. Una història en quatre parts)

(Pàg. 65)
Avui, un granger que s’escalfa palplantat davant de l’estufa de la botiga del poble té el cap reblert de paraules d’altres homes. Els diaris i les revistes li han omplert el cap com un globus. Aquella ignorància antiga i brutal, que també posseïa una mena de bella innocència infantil, ha desaparegut per sempre més.
(Santedat. Una història en quatre parts)

(Pàg. 74)

Encara creia que, en qualsevol moment Déu podia manifestar-se enmig dels vents o dels núvols, però ja no exigia aquest reconeixement. Ara resava per obtenir-lo. De tant en tant més aviat tenia dubtes i li semblava que Déu havia abandonat el món. Lamentava que el destí no l’hagués fet viure en una època més senzilla i bondadosa, quan, per la crida de qualsevol núvol estrany al cel, els homes deixaven les terres i la llar i es dirigien al desconegut per crear nous llinatges.
(Santedat. Una història en quatre parts)

(Pàg. 75)

D’una manera imprecisa, s’adonava que aquella atmosfera dels llocs i dels temps antics que sempre havia cultivat a la seva imaginació era diferent i molt distant d’allò que els altres tenien al cap. L’inici de l’edat més materialista en la història del món, en la qual hi hauria guerres sense patriotisme, la gent s’oblidaria de Déu i només prestaria atenció a les regles morals, i el desig de poder substituiria el desig de servir i la bellesa quedaria relegada en un tres i no res davant la terrible cursa de la humanitat per posseir coses; tot això se li feia present a en Jesse, l’home de Déu, com es feia present a la resta dels homes.
(Santedat. Una història en quatre parts)

(Pàg. 81)
S’havia obert camí al món sense haver après res dels llibres, però estava convençut que, si hagués disposat de llibres, les coses li haurien anat molt millor.
(Santedat. Una història en quatre parts)

(Pàg. 100)
- (...) Entesos, apunta això. Se’m va acudir l’altre dia. Posem per cas, la decadència. A veure ¿què és la decadència? És un foc. Crema la fusta i altres coses. ¿Oi que no hi havies pensat mai? És clar que no. Aquesta vorera mateixa i aquest magatzem de pinsos, i els arbres que hi ha allà baix al carrer... tots estan encesos. Tot crema. Ja veus, la decadència sempre està en acció. No para mai. L’aigua i la pintura no la poden aturar. Si una cosa és de ferro, ¿aleshores què? Doncs es rovella. Això també és una manera de cremar. Tot el món està en flames. Comença els articles al diari d’aquesta manera. Posa-ho amb lletres ben grosses: ¡ El món en flames! Ja veuràs com la gent s’ho mira. (...)
(Un home d’idees)

(Pàg. 107)
S’exaltava i deia coses que no hauria volgut dir, i l’Alice, traïda pel desig de tenir alguna cosa bella en la seva vida, que era força esquifida, també s’exaltava. Tota la crosta exterior de la seva vida, tota la seva reserva i la seva timidesa, s’esparracava i es lliurava a les emocions de l’amor.
(Aventura)

(Pàg. 112)
Mentre albirava tota aquella extensió de terra, alguna cosa, potser la idea que la vida mai no s’atura com ens demostra la successió de les estacions, va fer que repassés els anys transcorreguts. Amb una esgarrifor de temença, s’adonà que la belles ai la frescor de la joventut ja l’havien abandonada. Per primer cop, va tenir la sensació d’haver estat enganyada.
(Aventura)

(Pàg. 126)
Per a ella, aquell home sensible i una mica infantil que s’havia fet estimar per tothom, havia estat desafortunat, un home massa extraordinari per a la vida de cada dia.
(El pensador)

(Pàg. 145)
- No he perdut la fe. Això ho puc dir ben alt. Però he anat a parar a un lloc on la meva fe no es podrà concretar –va declarar amb una veu ronca. Clavà amb duresa l’esguard en la nena i començà a adreçar a ella, prescindint totalment del pare-. Aquesta dona vindrà –va dir, i ara la veu era precisa i anhelant-. I jo me l’he perduda, ¿ho entens? NO ha vingut en el meu temps. Potser tu ets la dona. Seria molt propi del destí que em permetés estar davant d’ella una vegada, en un vespre com aquest, quan jo ha m’he destruït amb la beguda i ella encara només és una nena.
(Tandy)

(Pàg. 145)
-(...) És la qualitat de ser forta per ser estimada. És una cosa que els homes necessiten trobar en les dones, però no troben.
(Tandy)

(Pàg. 163)
- (...) Si de debò vols ser escriptor, has de deixar de jugar amb les paraules –li explicà-. Seria millor que abandonessis la idea d’escriure fins que no estiguis més ben preparat. Ara és el moment de viure. No vull espantar-te, però et voldria fer veure com n’és, d’important, el que vols aconseguir. No pots ser només un venedor de paraules. El que cal aprendre és allò que la gent pensa, no el que diu.
(La mestra)

(Pàg. 169)
Tothom sap com és un artista que xerra. Al llarg de tota la història del món que coneixem, els artistes sempre s’han reunit a les seves cambres per xerrar. Parlen d’art i ho fan d’una manera apassionada, gairebé malaltissa. Ho consideren molt més important del que en realitat és.
(Solitud)

(Pàg. 215)
Mai no es feia veure. Aquesta va ser una qualitat que l’ajudà a sortir-se’n. De manera força curiosa, sempre es quedava a l’ombra projectada per la paret de la vida, i estava fet per quedar-s’hi.
(La beguda)

>> Altres han dit...
LLunàtic, Ariadna al laberint grotesc, Lectures de l'Espolsada


>> Enllaços:
Sherwood Anderson, com deuria de ser Winesburg?, i on podria estar?, Oh senyor!, Novel·la seminal, el sentit de la vida, per no perdre's, costumisme?, tot crema, Grant Wood, altres s'hi van inspirar
:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada