L'hora del diable i altres ficcions - Fernando Pessoa

Pessoa, Fernando. L’hora del diable i altres ficcions
Barcelona: Proa, 2000


















Traducció d’Albert Mestres
Col·lecció A tot vent, 385


>> Què en diu la contraportada...
Vet aquí què passaria si el diable es decidís a donar la seva versió de l’univers; o si un gurmet extravagant es proposés fer el sopar més original del món; o si un filòsofs s’esvaís a força d’especular amb el temps i l’espai: o si un detectiu portés la lògica de Sherlock Holmes fins a fer-ne l’única aventura possible. Vet aquí una faula sense moral o la millor pintura per al cotxe.

>> Com comença...
Sortien del tèrminus, i, en arribar al carrer, ella va veure amb sorpresa que estava al mateix carrer on vivia, a poques passes de casa. Va aturar-se. Després va tombar-se enrere, per expressar aquesta sorpresa al company; però darrere seu no venia ningú. Hi havia el carrer, lunar i desert, i no hi havia cap edifici que pogués ser o semblar ser un tèrminus d’estació de tren.
(L’hora del diable)

>> Moments...
(Pàg. 14)
Dato del principi del món, i des de llavors he estat sempre un ironista. Ara, com deu saber, tots els ironistes són inofensius, excepte si volen fer servir la ironia per insinuar alguna veritat. Ara ja no he pretès mai dir la veritat a ningú –en part perquè no serveix de res, i en part perquè no la conec. El meu germà gran, Déu totpoderós, crec que tampoc no la sap. Això, tanmateix, són qüestions de família.
(L’hora del diable)

(Pàg. 15)
Estigui, doncs, tranquil·la. Corrompo, és cert, perquè faig imaginar. Però Déu és pitjor –en un sentit, almenys, perquè va crear el cos corruptible, que és molt menys estètic. Els somnis, com a mínim, no es podreixen. Passen. Més aviat, ¿oi?
(L’hora del diable)

(Pàg. 17)
- Mai no he tingut infància, ni adolescència, ni per tant edat viril a la qual arribar. Sóc el negatiu absolut, l’encarnació del no-res. El que es desitja i no es pot obtenir, el que se somia perquè no pot existir: en això està el meu regne nul i aquí s’assenta el tron que no em va ser donat.(...)
(L’hora del diable)

(Pàg. 18)
El principi de la ciència és saber que ignorem. El món, que és el lloc on som; la carn, que és el que som; el Diable, que és el que desitgem: aquests tres, a l’Hora Alta, ens van matar el Mestre que havíem de ser. I aquell secret que ell tenia, perquè ens convertíssim en ell, aquest secret es va perdre.
(L’hora del diable)

(Pàg. 19)
- Senyora, totes les religions són verdaderes, per oposades que semblin. Són símbols diferents de la mateixa realitat, són com la mateixa frase dita en diverses llengües; de manera que els que estan dient la mateixa cosa no s’entenen els uns als altres (...)
(L’hora del diable)

(Pàg. 22)
- (...) Però jo no sóc el que es pensen. Les Esglésies m’abominen. Els creients tremolen al meu nom. Però tinc, vulguin o no, un paper al món. No sóc el revoltat contra Déu, ni l’esperit que nega. Sóc el Déu de la Imaginació, perdut perquè no creo (...) El que creo queda dins l’ànima –no te lloc ni posició al món.
(L’hora del diable)

(Pàg. 60)
(...) La ignorància que el professor Boro tenia del futurisme va ser l’única benzina per a la taca de la seva realitat moderna. ¿Però hi ha cap professor de cap Universitat d’Europa que segueixi de prop els moviments de l’art contemporani?
(Crònica decorativa)

(Pàg. 62)
(...) ¿Com, d’altra banda, fotografiar el Japó i els japonesos? La primera cosa que real que té el Japó és el fet d’estar sempre lluny de nosaltres, estiguem on estiguem. No s’hi pot anar, ni ells poden venir fins a nosaltres. Concedeixo, si se m’hi obliga, que existeixin un Tòquio i un Yokohama. Però això no és al Japó,, és només a l’Extrem Orient.
(Crònica decorativa)

(Pàg. 77)
Perquè un home sigui distintivament i absolutament moral, ha de ser una mica estúpid. Perquè un home pugui ser absolutament intel·lectual, ha de ser una mica immoral.
(Barao de Teive: Textos)

(Pàg. 78)
L’escrúpol és la mort de l’acció. Pensar en la sensibilitat aliena és estar segur de no actuar. No hi ha acció, per petita que sigui –i com més important, més cert és això-, que no fereixi una altra ànima, que no faci mal a algú, que no contingui elements de què, si tinguéssim cor, no ens hauríem de penedir.
(Barao de Teive: Textos)

(Pàg. 85)
- El sentiment i la voluntat –continua el Profesor Serzedas- són els resultats materials del fet que l’individu estigui limitat com a pensament. Com el rovell ataca el ferro inusat, així el sentiment i la voluntat són les conseqüències naturals de ser cada un de nosaltres un pensament limitat.
(El vencedor del temps – contes de Pero Botelho-)

(Pàg. 99)
La idea, el pensament és el que en nosaltres hi ha de més absolut, de més tendint a l’absolut...Concebre fortament una cosa és crear-la...
(El vencedor del temps – contes de Pero Botelho-)

(Pàg. 100)
Totes les teories, per absurdes que siguin, caben en l’autèntic intel·lectualisme –com a veritats i errors.
(El vencedor del temps – contes de Pero Botelho-)

(Pàg. 163)
La guerra és un estat de bogeria col·lectiva, però en els seus resultats sobre l’individu, difereix de la borratxera. La borratxera el dissipa, la guerra el torna anormalment lúcid, per una abolició de les inhibicions morals. El soldat és un possés: funciona en ell, i a través d’ell, una personalitat diferent, sense llei ni moral. El soldat és un possés o un intoxicat, o una d’aquelles drogues que donen una claredat factícia a l’esperit, una lucidesa que no ha de tenir davant la profusió de la realitat.
(El cas Vargas)

>> Enllaços:
Fernando Pessoa, ironistes, Diable, cabalá, teosofía, mèdiums, quí és el doctor Quaresma?, pessoas,
histeroepilepsia
.