Lleixes

"(...)  ¿Has estimat de debò algú?, va murmurar Pessoa. He estimat de debò algú, va contestar Campos en veu baixa. Llavors t’absolc, va dir Pessoa, t’absolc, em pensava que en tota la vida només havies estimat la teoria.(...)" Tabucchi, Antonio. Somnis de somnis / Els tres últims dies de Fernando Pessoa. Barcelona: Edicions 62, 1996 Sogni di sogni / I Tre ultimi giorni di Fernando Pessoa.  Traducció de Jordi Cornudella Col·lecció El Balancí, 290 >> Què en diu la contraportada... Els vint personatges que somien a Somnis de somnis, de Dèdal, Ovidi i Apoleu a Pessoa, Maiakovski i Garcia Lorca, passant per Rabelais, Goya o Debussy, són tots ells artistes, amb l’excepció de Sigmunt Freud. A diferència d’aquest últim, Antonio Tabucchi no interpreta els somnis dels altres, sinó que exposa en un seguit de narracions concises i reveladores els hipotètics recorreguts nocturns dels seus esperits. Així, l’obra, la vida i la imaginació de cadascun dels pe...

"Des que existeix intel·ligència, tota la vida és impossible." Pessoa, Fernando. L'educació de l'estoic. Barcelona: Quaderns Crema, 2003 A educaçao do estóco. Traducció d'Antoni Ibàñez Col·lecció Biblioteca Mínima, 131   i è    Què en diu la contraportada... Del bagul que Fernando Pessoa va llegar a la posteritat —d’on surten els papers manuscrits o mecanografiats, signats per diferents personatges, que conformen bona part de la seva obra— va sorgir un misteriós quadern de tapes negres atribuït al Baró de Teive, que començava amb una decidida afirmació de voluntat suïcida i que anava encapçalat pel subtítol «la impossibilitat de fer art superior». Més que un manual teòric o una guia de consells pràctics per a la vida —o per a la mort—, L’educació de l’estoic és una crònica personal de tot un camí voluntariosament disposat: l’exercici de la raó i les seves armes per erradicar el dolor i, consegüentment, l’abdicació —lúcida, implacable, irònica— d...

"(...) yo soy del tamaño de lo que veo y no del tamaño de mi altura." Pessoa, Fernando. Un disfraz equivocado. Antología poética. Madrid: Nordica, 2015 Traducció de Martín López-Vega. Il·lustracions d'Adolfo Serra Col·lecció Nórdicalibros :::   Què en diu la contraportada... Nadie nació tantas veces como Fernando Pessoa: en Lisboa el 13 de junio de 1888, en abril de 1889 de nuevo en Lisboa y en Tavira el 15 de octubre de 1890, entre otras. Fernando Pessoa nació cuantas veces quiso, ventrílocuo de sí mismo, empeñado en dar no solo voz sino vida completa (por más que para él poca vida había fuera de la escritura) a todas las voces que le habitaban. Quiso llevar cada matiz, cada contradicción de su alma, hasta el extremo, y para ello creó su interna multitud, su hermandad de heterónimos. Escribió los poemas de todos ellos, publicó solo cuatro libros en vida y unos cuantos poemas en revistas, y amontonó todo lo demás en un baúl que se haría famoso; ...

"Les injustícies de la Natura, rai: no hi podem fer res. Ara bé, les de la societat i les de les seves convencions, aquestes ¿per què no evitar-les?"   Pessoa, Fernando. El banquer anarquista. Barcelona: Quaderns Crema, 2002 O Banqueiro Anarquista.  Traducció de Manuel Guerrero Col.lecció Biblioteca Mínima, 118 >> Què en diu la contraportada... El present relat, «faula dialèctica» -en paraules del mateix Pessoa- on un banquer anarquista per convicció construeix discursivament un pamflet irònic i incendiari contra la societat burgesa i la divinització dels diners, és un dels textos més populars i brillants de l'autor. Traduït a les més diverses llengües, continua sorprenent i fascinant els lectors per l'enginy paradoxal i el cinisme d'insuperable actualitat que traspuen els mots del cèlebre banquer. «Hi ha, doncs, una cosa evident…... En l'estat social present no és possible un grup d'homes, per ben intencionats que siguin, per preocu...

Pessoa, Fernando. L’hora del diable i altres ficcions Barcelona: Proa, 2000 Traducció d’Albert Mestres Col·lecció A tot vent, 385 >> Què en diu la contraportada... Vet aquí què passaria si el diable es decidís a donar la seva versió de l’univers; o si un gurmet extravagant es proposés fer el sopar més original del món; o si un filòsofs s’esvaís a força d’especular amb el temps i l’espai: o si un detectiu portés la lògica de Sherlock Holmes fins a fer-ne l’única aventura possible. Vet aquí una faula sense moral o la millor pintura per al cotxe. >> Com comença... Sortien del tèrminus, i, en arribar al carrer, ella va veure amb sorpresa que estava al mateix carrer on vivia, a poques passes de casa. Va aturar-se. Després va tombar-se enrere, per expressar aquesta sorpresa al company; però darrere seu no venia ningú. Hi havia el carrer, lunar i desert, i no hi havia cap edifici que pogués ser o semblar ser un tèrminus d’estació de tren. (L’hora del diable) >> Moments... (P...

"Es difícil tener convicciones precisas cuando se habla de las razones del corazón, sostiene Pereira." Tabucchi, Antonio. Sostiene Pereira. Barcelona:  RBA, 1995 Una testimonianza . Traducció de Carlos Gumpert i Xavier González. Col·lecció Narrativa de hoy è   Què en diu la contraportada... Con gran maestría narrativa, Antonio Tabucchi nos cuenta la historia de Pereira, un viejo y sensible periodista en la Lisboa de 1938, en plena dictadura de Salazar. è   Com comença... Sostiene Pereira que le conoció un día de verano. Una magnífica jornada veraniega, soleada y aireada, y Lisboa resplandecía. Parece que Pereira se hallaba en la redacción, sin saber qué hacer, el director estaba de vacaciones, él se encontraba en el aprieto de organizar la página cultura, porque el Lisboa contaba ya con una página cultural, y se la habían encomendado a él. Y él, Pereira, reflexionaba sobre la muerte. è   Moments... (Pàg. 31) (...) se puso a escribir "Se cu...