Cartes perdudes


Carta a Helene De Witt
Carta a Helene Hanff
Carta a Joan Margarit
Carta a Pierre Lemaitre



Carta a Joan Margarit

lleixes.blogspot.com
4 juny 2015 


Benvolgut sr. Margarit,


Permeti’m confessar-li que no sóc lector de poesia. Bé, diguem-ne que no en sóc un lector experimentat i que tampoc tinc coneixements sobre la sintaxi ni el formalisme poètic. Malgrat tot, de tant en tant, intento apropar-me al món dels versos i de les rimes, ja sigui per alleugerir-me de la prosa, ja sigui com a pulsió íntima.

Dit això, li faig saber que la lectura de “Càlcul d’estructures”, el primer llibre que llegeixo de vostè, m’ha deixat, ras i curt, sense alè. Garratibat. Esmaperdut. Cada pàgina que passava, cada vers que llegia, m’han ocasionat un sotrac emocional important. Penso que el que vostè mateix diu en l’epíleg –sobre el que és la poesia, sobre el què hauria de ser-, és completamente cert. I la seva obra, cregui’m, és poesia pura. Sí, poesia pura i dura, si m’ho permet.

Perquè també penso amb els mecanismes interns que l’han portat a crear aquests poemas meravellosos. Bàsicament el dolor, el records els miratges del passat que es van ENTEL.lant rera la boirina del temps,….

Penso que “Càlcul d’estructures” és un exercici poètic colpidor. I ho és per partida doble: tant pel lector, que queda encissat pel tractament magistral del pas del temps, de l’esdevenir de la vellesa i de la propera arribada de la Mort (vella coneguda) , com també pel propi autor, que hi reflexiona d’una manera molt lúcida M’equivoco sr. Margarit?.

Cordialment,
Lleixes.


Carta a Helene Hanff

lleixes.blogspot.com
26 gen. 2014 


Benvolguda sra. Hanff

Em plau comunicar-li que recentment he acabat de llegir el seu llibre 88, Charing Cross Road.
Perdoni que hagi tardat més de 25 anys en llegir-lo. Hi ha molts llibres que es mereixen ser descoberts, i en canvi el nostre dia a dia ens proporciona molt poques hores per esmerçar en la lectura pausada i reflexiva que requereixen.

Potser li agradarà saber que vaig arribar al seu llibre mitjançant les múltiples recomanacions positives que vaig trobar a la Xarxa (una entelèquia tecnològica dels nostres dies, a vegades paradís, sovint caos infernal) desprès de llegir La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey  (llibre a dos mans de Shaffer i Barrows que comparteix amb el seu tant la forma com, salvant les distàncies, la temàtica).

A vegades succeeix que, malgrat l’esperit crític del lector, les expectatives creades abans d’iniciar la lectura d’un text creen una engany intel·lectual que pot portar al lector a adoptar i lloar l’obra seguint el mainstream. Servidor, un cop llegit el seu llibre, discrepa de l’entusiasme que la majoria d’aquestes recomanacions a la Xarxa transmeten. Trobo que, restringit pel propi format epistolar al que vostè va voler ser fidel, el seu és un llibre amb trampa.

Primer: el seu llibre és una trampa snob. Permeti’m explicar-li. La nostra condició humana és dèbil i sovint el narcisisme ens devora el poc seny que la natura ens atorga. Així, qui més qui menys i en qualsevol àmbit, a tothom agrada considerar-se sempre en un status més elevat al qual realment pertany: ens creiem més rics del que som; ens creiem més alts del que som; més simpàtics o més educats del que realment els altres ens perceben. Per això, no és estrany que el seu llibre desperti la complicitat de molts lectors que, per un simple procediment de projecció, arrossegats per la passió (és lícit considerar la passió lectora com un instint irracional?.) i per la necessitat d’identificació amb un referent més elevat, adopten el seu llibre com un ideal amb el que s’identifiquen: l’amor a la literatura i al llibre com a objecte cultural. Aquesta complicitat (anhel d’intel·lectualitat en una època òrfena d’humanisme i en la que l’educació –i la cultura- pateix d’una estandardització de continguts oficials que rebutgen qualsevol mirada al passat que no sigui políticament correcte o que no tingui un rendiment pràctic en els nostres dies), aquesta complicitat doncs, juntament amb l’erudició que es desprèn de les seves cartes (del seu llibre) actua com a fort component de projecció i de identificació per a molts lectors. Un ideal romàntic, una aspiració, si m’ho permet.
En definitiva, el que li vinc a dir, volguda sra. Hanff és que el seu llibre, en mans dels lectors apassionats, perd el component emocional privat (de vostè i només de vostè) i passa a ser un pretext (un constructo) per defensar una  pseudo-intel·lectualitat (una mena d’idolatria d’un, diguem-ne, club exclusiu de lectors).

Segon: el seu llibre també és una trampa fetitxista. No sé si vostè preua més el contingut que el continent. Tot i haver llegit les seves cartes, aquest punt no em queda clar. La bibliofília que es destil·la de les mateixes també és un sentiment que sovint el més comú dels lectors ha experimentat en algun moment. Malgrat que la literatura (la bona literatura) hauria de tenir el mateix efecte tant si està impresa en paper bíblia com si ho està en un paper verjurat, vostè sembla que li confereix una gran importància al llibre com a objecte: tacte, olor, vista,... tot val per enamorar-se’n. D’aquí a la banalització hi ha un marge molt petit. Crec que estarà amb mi que, per exemple, el valor dels textos de les Cartes a un jove poeta i Cartes a una amiga veneciana, tots dos de Rilke, o els que formen les cartes de Pobre Gente de Dostoievski són molt més elevat que no pas l’enquadernació o l’acabat que circumstancialment algun editor li vulgui donar.

Volguda sra. Hanff. De cap manera és intenció meva que aquestes lletres que li adreço puguin ser considerades com un desmèrit cap al seu llibre. Altrament, he llegit també en algun racó de la Xarxa que la decisió de convertir les cartes en un llibre fou idea del seu editor i no tant seva. Segurament d’aquí sorgeixen tots aquests grinyols i desajustos que alguns detectem en la lectura del llibre.

I sí, també hi ha un tercer component. I aquest m’afecta personalment. És un reconeixement de la meva limitació per arribar al nivell de la seva gran erudició que mostra en les lletres que adreçava a Frank Doel i a la resta de persones de la llibreria. Segurament per alguns lectors d’aquestes senzilles línies, aquesta frustració serà considerada com el veritable motor desencadenat dels meus retrets. Però actualment, volguda senyora, l’educació que rebem no ens permet d’arribar a conèixer la gran majoria dels llibres pels quals vostè es deleix i d’altra banda, malgrat els tinguéssim a les nostres mans, aventuro que no sabríem ni interpretar-los i segons el cas, ni tant sols llegir-los adequadament tenint en compte el context en que van ser escrits.

Però no tot el que li vull dir ha de ser negatiu. Si que m’ha agradat molt l’aire sorneguer que es desprèn d’alguns passatges en que colla fort al sr. Doel. No sé si es deu a una forma de ser seva o respon a la idiosincràsia nord-americana. En tot cas, no és important saber-ho i és un factor amè que introdueix la ironia com a recurs alleugeridor en les seves cartes. Només cal gaudir-ho.

Acabo aquesta carta dient-li que la relació epistolar que vostè detalla i narra en el seu llibre amb la bona gent de Mark&CO és digna d’enveja. De segur que seria molt difícil de repetir en l’actualitat, en una societat dominada per la despersonalització que els nous mitjans de comunicació ens han portat, i també i sobretot per la mandra de dedicar una estona (i un esforç) a escriure i a entendre’ns.

Cordialment,
Lleixes

P.D. Allà on estigui, espero pugui saludar de part meva al sr. Doel i la resta de membres de Mark&Co. Si necessita alguna caixa de carn o d’ous en pols, no dubti a demanar-ho.




Carta a Pierre Lemaitre

lleixes.blogspot.com
22 nov. 2014




Benvolgut Senyor Lemaitre,

Permeti’m que li adreci unes quantes paraules al respecte del seu llibre “Nos vemos allí arriba” un cop he finalitzat la seva lectura.

El primer que li puc dir és que la lectura del seu llibre m’ha abocat a una situació dialèctica: d’una banda, la intensitat i la intriga m’ha provocat un delit i una impaciència per seguir la història, per conèixer què passa... Aquest neguit provoca que, malgrat la més que notable extensió de l’obra, aquesta es pugui llegir d’una manera intensa però ràpida. I això, per un lector que s’ha d’enfrontar a un determinat i important volum de pàgines, és molt d’agrair i segurament un tret a favor per recomanar-ne la seva lectura a d’altres futurs lectors.

Però d’altra banda, i perdoni la meva franquesa, l’avorriment també s’ha apoderat de mi en determinats  passatges de la novel·la: l’hospitalització inicial o els episodis de consum de drogues i els posteriors deliris, tant a la modesta residència dels dos soldats com els episodis a l’hotel Lutetia, contribueixen al meu parer a fer caure el ritme de la novel·la. Algú potser dirà que són moments necessaris per a la construcció dels personatges, però si aquesta és la seva finalitat, personalment crec del tot desmesurada la quantitat de pàgines que se’ls dedica davant el pobre resultat que ofereixen.

Anem a pams i no em mal interpreti; la seva és una història digne, molt digne. L’he fruit molt (i potser això és la única finalitat que hem de demanar-li a qualsevol obra, oi?) però no és una obra memorable. La historia polièdrica que vostè ha bastit és captivadora i original. L’artefacte literari que la sustenta, ben trenat i pautat de forma racional, ajuda al lector a sentir-se atret per la historia i a submergir-lo en els avatars dels diferents personatges i en el mainstream argumental d’una forma ràpida i atractiva. I segurament aquest, al meu parer, és justament l’origen del principal “però” que goso traslladar-li: tot l’aparell argumental desenvolupat durant tantes pàgines, muntat de manera minuciosa, amb un detallisme gairebé preciosista, acaba tenint una definició sobtada, un final brusc, breu,... Permeti’m fins i tot, que el titlli d’un final simple, previsible, ximple i forçat, gens a l'alçada de les pàgines precedents.

Sembla com si en el moment d’escriure aquest final li pesessin molt les més de 400 pàgines precedents i volgués donar per acabada la història quan abans.

Així mateix, aquesta sensació agredolça que flota durant tota la lectura de l’obra, es reforçada en part per la brillant presentació dels tres personatges principals sobre els quals bascula tot l’argument: els dos soldats i l’oficial. Si bé als capítols inicials brillen per la seva marcada personalitat i descripció de les seves pors i alegries, l’interès que immediatament desperten es van dissolent al mateix ritme que anem avançant en l’obra. Això es nota sobretot en el soldat Maurillard, que passa de ser la clau de volta a l’inici de la història, a gairebé un personatge secundari, fluix, al final de la mateixa.

En canvi si que m’han agradat força les seves trampes argumentals al llarg de tot el llibre: aquelles morts que no són morts, la lluita de revenges i retrets entre el personatge del capità i el seu sogre, o el tir de gràcia del funcionari Merlin (gran personatge al que se li dona un petit protagonisme a l’obra).

Tornant en temes estilístics, també la opció que com autor ha triat, d’interpel·lar directament al lector en determinats moments, fa que es creï un vincle força especial amb el seu text.

En definitiva, senyor Lemaitre, em trec el barret davant de la seva obra que trobo atractiva, llaminera i addictiva però que, malauradament, s'anirà diluint en la meva memòria i es perdrà en la nebulosa dels records, sense deixar cap empremta memorable.

Espero poder gaudir en el futur d'alguna de les seves altres i nombroses novel·les. L'atzar té la darrera paraula.


Rebi una salutació cordial
Lleixes




Carta a Helen DeWitt


lleixes.blogspot.com

15 dec. 2014



Benvolguda Sr. DeWitt

Acabo de finalitzar la lectura de la seva novel·la L'últim samurai.
Li confesso que no tenia prèviament cap in put del seu llibre. Vaig arribar-hi per casualitat (la força motora de l’univers suposo...). El títol, però també el tamany del volum, l’enquadernació, la coberta, van cridar-me l’atenció i van forçar-me a triar justament el seu llibre de la lleixa (per tant, si li sembla bé, reconeguem també el mèrit de l’editorial catalana).

Respecte el llibre, la primera i més important sensació que em ve al cap és que m’he sentit petit, molt petit, davant el desplegament d’erudició que vostè trasllada al llibre des de la primera pàgina i fins a la darrera.

Malgrat aquesta desigual relació (autor-lector) i al desconeixement en molts dels temes, matèries i llengües que tenen cert protagonisme en l’argument, el llibre m’ha deixat molt bona impressió i molts bons moments. I el que és millor, també molts estímuls. Justament per aquest fet, trobo que el seu llibre és diferent de la resta.

Perquè també, i un cop amb el llibre a casa, des d’un primer moment ja saps que no et trobes amb un llibre típic, sotmès a la gràcia (creativitat) i professionalitat (estil) de l’autor. No es pensi que amb això vull dir res de dolent,... tot el contrari. Des del primer rengló un és conscient que s’enfronta amb un text que, a banda de l’argument,  requereix d'un esforç intel·lectual important.  De fet, ja m’havia trobat en aquestes circumstàncies en d’altres ocasions; per exemple amb El secuestro de George Perec o amb Del Infierno de Giorgio Manganelli, llibres que et proposen una lectura difícil però a la vegada també, una recompensa intel·lectual. El seu llibre també ho ha fet, encara que per camins diferents: si la dificultat de les dues obres citades abans reposa en l’exercici d’una forma estilistica diferencial i sorprenent , la seva obra, Sra. De Witt proposa una increible quantitat de continguts molt especialitzats i diferents entre ells, però que tenen un gran sentit en l’argument i en el dia a dia de la mare i el fill protagonistes.

Per tot plegat, rebi l’enhorabona per aquest llibre. És una joia d’aquelles que costen tant de trobar i que et fa replantejar bona part de la literatura que normalment consumim.

Rebi les meves salutacions cordials.
Lleixes.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli