La font sagrada - Henry James

 

"¿(...) Hi ha una espècie de ceguesa consensuada, general i amable? Sí..., en conec alguns casos. La popularitat protegeix i santifica..., té l’efecte d’aconseguir que un món ple de bona fe accedeixi a no veure-hi."

 

 

 

James, Henry. La font sagrada.
Martorell:Adesiara Editorial, 2016

The Sacred Fount. Traducció d’Alfred Sargatal.
Col·lecció  D’ací i d’allà, 48.

::: Què en diu la contraportada…
Entre els aristocràtics convidats a una mansió en plena natura, ens trobem una dona abans poc agraciada que sembla haver rejovenit d’una manera extraordinària —la qual cosa contrasta amb l’envelliment prematur del seu espòs, molt més jove que ella— i un home realment idiota que sembla haver adquirit, misteriosament, una intel·ligència captivadora. Gràcies a la ploma enginyosa de James, les converses ambigües, les insinuacions, els jocs de mirades i els flirteigs entre els convidats submergeixen el lector en el broll inescrutable de la font sagrada, que és l’única explicació possible d’aquests miracles.

::: Com comença...
Era una ocasió, em va semblar- la perspectiva d’una gran reunió-, per buscar per l’estació altres possibles amics, i fins i tot possibles enemics, que podia ser que hi anessin.

::: Moments...
(Pàg. 13)
- (...) la dificultat rau senzillament en el fet que si he vist com els guapos es tornaven lletjos i com els lletjos es tornaven guapos, i com els grassos s’aprimaven i els prims s’engreixaven, i com els baixos creixien i els alts s’empetitien;  si he vist fins i tot com els llestos, si més no quan així els havia afectuosament, es tornaven estúpids, no he vist mai, en canvi, ni una vegada en la vida, que els estúpids es tornessin intel·ligents.

(Pàg. 23)
Sí, estava sobre la pista..., d’això n’estava segur; però fins i tot estant-ne segur no hauria sabut com expressar el meu enigma amb paraules.

(Pàg. 29)
- ¿(...) On hi ha miracle més gran que disposar de la joventut dues vegades? És una segona alenada, una altra “tirada”..., que no és la mena de cosa que la vida sol regalar-nos.

(Pàg. 61)
- (...) l’èxit, en una indagació així, pot resultar més violent que no pas el fracàs. Dedicar-se a descobrir una relació que una dama té les seves raons per mantenir en secret...
- Al meu entendre es converteix, si ens atenim a l’evidència psicològica, no tan sols en una cosa inofensiva –em va interrompre tot seguit-, sinó en quelcom francament honorable.
Hi vaig pensar una mica.
- ¿Honorable per a qui?
- Doncs per a l’investigador. Basar-se en el tipus d’indicis que el joc té en compte quan es juga de manera correcta, basar-se només en els indicis psicològics, és una elevada aplicació de la intel·ligència. L’única cosa innoble és el “detectiu”, el forat al pany.

(Pàg. 73)
- ¿(...) Hi ha una espècie de ceguesa consensuada, general i amable? Sí..., en conec alguns casos. La popularitat protegeix i santifica..., té l’efecte d’aconseguir que un món ple de bona fe accedeixi a no veure-hi.

(Pàg. 111)
-¿(...) No li sembla que dir que està desconcertat és només una manera de dir que ella el fascina? Si fa no fa, aquesta és sempre la descripció, ¿oi?, de qualsevol relació absorbent amb una dama encantadora.

(Pàg. 112)
- (...) hi ha tantes maneres diferents de ser caçat...
- Per a un tipus com vostè. Però no per a un tipus com jo. Per a mi només n’hi ha una.
-¿Vol dir estar enamorat?
Ell ho va formular d’una manera una mica diferent.
-Bé, estar del tot complagut.
-Ah, aquesta és, sens dubte, la millor manera i la base més sòlida (...).

(Pàg. 131)
Ho havia desxifrat tot i ho havia fet encaixar; em sentia tan confiat moralment i tan triomfant intel·lectualment com m’he descrit amb franquesa aquí (...).

(Pàg. 136)
- (...) ell n’està enamorat, sens dubte, si es pren l’amor per trimestres, o per anys, com un iot o un estable –vaig continuar-. Però ¿no existeix també un estar enamorat per dies?

(Pàg. 143)
Existíem, tots nosaltres, per ser bells i feliços, per ser realment el que semblàvem, ja que la nostra aparença era tan exquisida; per ser ni més ni menys que això, per tal de no desacreditar amb neulits secrets i dubtes agressius el nostre elevat privilegi d’harmonia i de bon gust.  

(Pàg. 150)
La pràctica elevada d’aquesta intel·ligència –una pràctica que quedava restringida als dos cavallers que s’hi exercitàvem i que n’excloïa qualsevol altre- exigia i implicava, en el seu propi interès íntim, una certa diversió.

(Pàg. 159)
- (...) A un home no li agrada prou una dona, tret que li agradi massa.

(Pàg. 160)
- (...) Vostè pot dir que ho embolcalla tant com pot i que intenta daurar la píndola! Bé, sigui com sigui, desisteixi, en nom d’una vida tranquil·la, d’intentar ser providencial. Vostè no pot ser providencial i no ser un pesat. Una veritable providència sap; mentre que vostè –va dir Lady John, expressant-se amb tota claredat- ha d’esbrinar..., ha d’esbrinar preguntant fins i tot a “persones com jo”.  El seu discurs exquisit, d’altra banda, no em diu de cap manera el què.

(Pàg. 201)
(...) jo em trobava gairebé en plena possessió de la peça que necessitava perquè totes les meves altres peces encaixessin; i si encaixaven era a causa de l’especial bellesa del meu esquema, en virtut del qual el tot depenia en tanta mesura de cada part, i cada part garantia fins a tal punt el to.

(Pàg. 203)
(...) Jo representava la buida xerrameca del món vulgar, i ell..., oh, ell era tan seriós com conscient, i amb això n’hi havia prou.

(Pàg. 211)
La seva pregunta, mentrestant, degudament aplicada pel meu propi pensament, va aportar a aquest mateix pensament, com a resposta, un immens suggeriment, el qual, a més –també per a ell-, suposava, ara per ara, una resposta suficient.

(Pàg. 235)
- (...) es deixa enganyar per la seva exquisida imaginació; de tal manera que, amb l’art que té per presentar les coses, hom no sap on es troba..., i, si em permet que li ho digui, no crec que vostè ho sàpiga sempre. Per descomptat, no nego que vostè és terriblement intel·ligent. Però vostè aixeca –va recalcar amb una recança tan indulgent i una reticència tan palesa que durant uns quants segons es va contenir-, vostès aixeca castells de cartes.

(Pàg. 267)
(...) el turment particular del meu cas era que la llum, la satisfacció de la curiositat i la confirmació del triomf suposaven directament sacrificar el sentiment. No hi ha cap punt en el qual la meva seguretat, d’acord amb el mètode científic, pogués considerar-se  prou completa per no jutjar el sentiment una interferència i, per tant, un possible obstacle.

::: Què en penso...
En una passatge de La font sagrada, Henry James, l'autor, fa dir a un dels personatger:"El seu discurs exquisit, d’altra banda, no em diu de cap manera el què".  Justament aquesta és la sensació que s'apodera del lector des de la primera a la darrera pàgina de la novel·la. 

I és que La font sagrada és una anti-novel·la. Ens trobem per exemple amb la dificultat de l'estil ja a la primera frase, amb una prosa  farcida de subordinades, aclariments entre guions i llargària innecessària. La resta de la novel·la segueix el mateix patró.

Però és que a més a més, ni la trama, ni el missatge existeixen. El que explica la novel·la no desperta el mínim interès i en canvi sí -i molt- la impaciència d’un lector.

La galeria de personatges tampoc aporta res valuós. Anònims, poc desenvolupats, equívocs... mai els acabem de conèixer de veritat i sovint els confonem malgrat que deambulen al llarg de gairebé 300 pàgines al voltant del protagonista qui a la vegada és el narrador.

Aquest, un narrador en primera persona omniscient fins al punt de detallar fil per randa tots i cada un dels sentiments que qualsevol personatge experimenta, però de manera molt poc versemblant. Ni el que pensa ni el que diu s'aguanta per enlloc.

Tant per les converses que manté amb la resta de personatges, com per la frivolitat, vanitat  i l’egocentrisme que mostra al llarg de tota la novel·la posant la seva intel·ligència i el seu sentit de l'observació com a paradigma, sense entendre que el que ell valora altres ho consideren una problema mental.

Llavors... és això la novel·la? El relat ximple d'un boig, com diuen alguns ressenyistes?. Coincideixo més amb aquells que ho consideren una experimentació narrativa, una mena d'exercici d'estil. El que està clar és que no és cap novel·la gòtica de fantasmes ni de vampirs, com alguns estan entestats a dir.

La novel·la planteja una mena de cluedo elegant, però faux i del tot frívol. El misteri no és tal. Ara bé, l’habilitat de l’autor -no ho nego pas i segurament és l´únic punt a destacar- ho transforma en un misteri gairebé sobrenatural, sobretot en l'arrancada i en la primera part de la lectura.

Però ni així. La novel·la és estàtica. Els diàlegs no avancen amb lleugeresa, tot el contrari: requereixen constants explicacions per part del narrador per que es puguin entendre (la conversa final s'allarga durant tres capítols!!!!!);  els monòlegs interiors extensos i amb molt poca justificació, coarten el ritme; la trama no és versemblant i el joc d'ambigüitats que desplega l'autor desprèn una forta sensació de falsedat.

Sí, es tracta d'una lectura feixuga. Llargues descripcions d’emocions, sentiments  i de reflexions interiors, seguides de diàlegs eterns, sense interès, tot plegat salpebrat de metàfores, circumloquis i dobles significats. El lector té complicat tant el seguiment dels fets com la seva comprensió.

En resum, frívola, inversemblant, espessa, complexa, insubstancial. Apte només per a estudiosos de l'autor. Provoca més badalls que alegries. Més a prop d'un exercici d'estil divagant que d'una narració interessant.

(Però tampoc cal que em feu gaire cas. Una mala lectura la té tothom).

::: Altres n'han dit...
Marina Porras, Fabulantes (D. Fernández), El dardo en la palabra, Cicutadry (J.L.Alvarado), Mangialibri, SensCritique (Fatpooper).

::: Enllaços:
Henry James, és una novel·la sobre el fantàstic i paranormal?, ...No, no ho és, Sembla més aviat un joc literari...,  ...si voleu una boutade creativa o potser un mer foc d'artifici.

:::  Llegeix-lo:
Anglès (html)
Anglès (facsímil Londres: Methuen & Co, 1901)