Ricard III - William Shakespeare
"(...) No juris pel futur, que ja l’has embrutat
abans d’hora amb les culpes del passat."
Shakespeare,
William. Ricard III.
Tarragona: Arola Editors, 2017.
Richard III. Traducció de Joan Sellent.
Col.lecció Textos a part / Teatre contemporani, 194
::: Què en diu l’editorial...
Ricard III, el rei més controvertit entre tots els grans personatges creats pel monstre de Stratford, protagonitza aquest magnètic viatge al fons de l’ànima humana i al dolor que poden causar les dificultats d’acceptar la pròpia identitat. Un periple colpidor, amb una teatralitat explosiva hereva dels grans retaules dramàtics medievals.
L’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques, que amb el seu afany insaciable de poder arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra fins que s’acabarà trobant atrapat en el remolí dels seus propis buits, disposat a oferir tot el regne per un simple cavall que li permeti continuar la seva lluita.
::: Com comença...
ACTE PRIMER
Escena I
Entra RicaRd, duc de Gloster, tot sol.
RICARD:
Ara l’hivern del nostre deshonor
s’ha convertit en gloriós estiu
amb aquest sol de York, i tots els núvols
que havien enfosquit la nostra casa
jeuen colgats al fons de l’oceà.
Ara lluïm al front corones de victòria,
les nostres armes masegades
decoren monuments, els tocs que abans
cridaven al combat ara anuncien
jocs i festes, i el ritme truculent
dels tambors ha cedit a la delicia
dels balls i l’harmonia. El rostre fosc
i arrugat de la guerra s’ha endolcit,
i, en comptes de muntar corsers armats
per espantar les ànimes d’horribles adversaris
ara el guerrer cavalca dins la cambra
d’una dama, gronxat pel sensual llaüt.
::: Moments...
(Pàg. 27)
RICARD:
És la vostra bellesa qui va ser la causa
d’aquell efecte; és la vostra bellesa
la que, mentre dormia, va temptar-me
a provocar la mort del món sencer
per una sola hora de repòs
damunt la vostra dolça sina.)
(Pàg. 35)
RICARD:
Sol, resplendeix!... Fins que m’hagi comprat
un mirall que em retorni la meva ombra!
(Pàg. 40)
RICARD:
Quines coses... aquest món
s’ha tornat tan
pervers que l’ocellot
més insignificant
busca les preses
on l’àguila no
gosa ni enfilar-se.
Des que els
plebeus s’han convertit en nobles,
més d’un noble
se’ns ha tornat plebeu...
(Pàg 47)
MARGARIDA:
(...) Que els teus dies feliços es morin molt abans
que et moris tu, i que després
de moltes llargues hores de dolor,
se t’endugui la mort sense ser mare,
ni esposa,
ni reina d’Anglaterra!
(Pàg. 50)
MARGARIDA:
Calleu, senyor marquès impertinent,
que el títol que tot just heu estrenat
no té vigència, encara!
Si coneguéssiu, aprenents de
nobles,
la desgràcia de perdre la
noblesa...
Qui puja més amunt és qui més rep
els cops de vent, i si trontolla
i cau,
es fa a miques.
(Pàg. 60)
BRAKENBURY:
La pena trenca el temps i desfigura
les hores del descans:
la nit es torna dia, i el migdia nit.
Només els títols donen glòria als prínceps:
honors externs per una angoixa interna;
imaginem qui sap quines grandeses,
quan ells viuen sovint aclaparats,
i entre els seus títols i el plebeu anònim
hi ha només una sola diferència,
que és la fama exterior...
(Pàg. 97)
DUQUESSA:
Oh dies maleïts, hostils i turbulents!
¿Quants dies com vosaltres han hagut
de contemplar els meus ulls? Al meu marit,
la corona li va costar la vida,
i la sort dels meus fills ha anat amunt i avall,
mentre jo m’alegrava o bé plorava
pels seus guanys i fracassos;
i, un cop han accedit al tron
i liquidat els conflictes interns,
els vencedors mateixos es fan la guerra entre ells,
sang contra sang, germà contra germà!
Oh violència delirant, atura ja
la teva maleïda perversió,
o fes que em mori, per no veure més mort!
(Pàg. 154)
RICARD:
M’he de casar amb la filla del meu germà
si no vull que el meu regne
s’aguanti sobre vidre trencadís.
Matar d’entrada els seus germans, després
casar-me amb ella... no és segur
que amb això tingui el guany assegurat...
però ja estic tan xop de sang
que un pecat sempre n’arrossega un altre.
En aquests ulls no hi viuen llàgrimes de pena.
(Pàg. 167)
RICARD:
(...)Vine, que sé per experiència
que el diàleg poruc és el servent
més pesant del retard, i que el retard,
a ritme de tortuga, condueix
a la pura impotència. Per tant,
que em doni ales la ferotge promptitud,
missatgera de Júpiter i ambaixadora
d’un rei! Recluta gent: el meu diàleg
és al camp de batalla! Cal ser ràpid
quan els traïdors empenyen!
(Pàg. 170)
MARGARIDA:
Tenies també un
Clarence,
i el va matar un Ricard. De la gossera
del teu ventre ha sortit un gos malèfic
que ens va caçant a tots fins a la mort:
aquest mastí, que abans de tenir ulls
ja tenia queixals, per enfonsar-los
al coll de les ovelles i llepar
a seva tendra sang;
aquest tirà suprem d’aquesta terra,
que regna sobre els ulls
enrogits de plorar de tantes ànimes;
aquest horrible destructor
del que Déu va crear, tu el vas parir
i ens el vas deixar anar per empaitar-nos
fins a la tomba. Oh, Déu recte,
imparcial i just, com t’agraeixo
que aquest gos sanguinari s’alimenti
dels cadells de la seva pròpia mare
i la faci companya del dolor dels altres!
(Pàg. 174)
REINA:
No, espera’t!
Tu que ets experta en malediccions,
queda’t aquí un moment i ensenya’m
a maleir els meus enemics!
MARGARIDA:
Passa les nits en blanc i dejuna de dia;
compara la felicitat que ha mort
amb les desgràcies vives. Imagina’t
els teus fills més encantadors del que eren,
i el qui els va assassinar més repugnant del que és.
Magnificar la pèrdua fa més vil
qui va causar-la,
i recordant això aprendràs a maleir.
REINA:
Els meus mots són opacs: fes-los brillar amb els teus.
(Pàg. 181)
RICARD:
La força del destí és inevitable.
REINA:
I sobretot quan el destí deriva
de rebutjar la gràcia. Els meus infants
es mereixien una mort més justa,
si la gràcia de Déu t’hagués dotat
d’una vida més justa.
RICARD:
Parleu com si jo hagués matat els meus nebots.
REINA:
Sí, els teus nebots! Als qui el seu oncle els va robar
el consol, el reialme, la família,
la llibertat, la vida. Fos qui fos
el qui va lacerar els seus tendres cors,
és el teu cap qui va guiar indirectament
la seva mà. No tinc cap dubte
que el punyal assassí estava esmussat
fins que no el va esmolar el teu cor de pedra
per poder recrear-se en les entranyes
dels meus anyells. Si no fos que la pena
es domestica a força de gastar-la,
la meva llengua no pronunciaria
el nom dels meus dos fills al teu davant
fins que les meves ungles
no haguessin ancorat en els teus ulls,
i jo, en aquesta cala de la mort
desesperada, com una pobra barca
sense aparell ni veles, no m’hagués fet a miques
contra el teu pit rocós.]
(Pàg. 190)
RICARD:
Juro per...
REINA:
No, no pots jurar
per res:
Sant Jordi, profanat, ja no conserva
el seu honor; la garrotera, bruta,
ja no té cap virtut cavalleresca;
la corona, usurpada, ja ha perdut
la dignitat reial; si vols jurar
i ser creïble, jura per alguna cosa
que no hagis ultratjat.
RICARD:
Juro per mi...
REINA::
Tu t’has fet mal a tu mateix.
RICARD:
Juro pel món...
REINA:
El món és ple
de les teves maldats.
RICARD:
Per la mort del meu pare...
REINA:
Aquesta mort
l’ha deshonrat la teva vida.
RICARD:
Doncs per Déu!
REINA:
El que més has
ultratjat (...).
(Pàg. 192)
REINA:
(...) No juris pel futur, que ja l’has embrutat
abans d’hora amb les culpes del passat.
(Pàg. 204)
BUCKINGHAM:
(...) El mal engendra mal, la culpa engendra càstig.
(Pàg. 213)
ESPECTRE DEL PRÍNCEP EDUARD:
(A Ricard.)
Demà jo seré un pes per la teva ànima.
Recorda com em vas apunyalar
quan començava a viure, a Tewkesbury.
Desespera’t i mor!
(A Richmond.)
Alegra’t, Richmond:
les ànimes dels prínceps ultratjats
lluitaran en nom teu. Rep el confort,
Richmond, del fill del rei Enric.
(Pàg. 217)
RICARD:
(...)¿De què tinc por,
si aquí no hi ha ningú? Tinc por de mi?
Ricard s’estima a si mateix, i jo sóc jo.
Hi ha aquí algun assassí? No... sí: sóc jo.
Doncs fuig! Però de qui? De mi mateix?
Per quin motiu, si no és per venjar-me?
Prò venjar-me de qui? De mi mateix?
No, jo m’estimo!... I per què? ¿Per algun bé
que jo m’he fet a mi mateix?
No, no... tot al contrari: jo m’odio
pels odiosos actes que he comès.
Sóc malvat... no, menteixo: jo no ho sóc.
Estúpid! Parla bé de tu mateix...
no, estúpid, no! No t’afalaguis.
La meva consciència té mil llengües,
i cada llengua té una història diferent,
i cada història em culpa: de perjuri,
perjuri en el seu grau més elevat;
de crims, de crims en el seu grau més cru;
pecats diversos, cadascun en el seu grau,
s’amunteguen davant del tribunal
i criden tots: «Culpable, és culpable!»
Em desesperaré. Cap ésser viu m’estima,
i, si moro, ningú em compadirà.
¿Per què haurien de fer-ho, si ni jo mateix
no trobo compassió per mi mateix?
Diria que les ànimes de tots
els que he matat eren aquí,
dins de la meva tenda, i cadascuna
amenaçava de fer caure la venjança
demà sobre el meu cap.
(Pàg. 221)
RICHMOND:
(...)En veritat, senyors,
un homicida i un tirà sanguinari,
promogut per la sang i amb sang entronitzat,
que no va plànyer res per ser el que és ara
i va matar els que l’hi havien ajudat.
Un roc vulgar i fals amb aparença
de pedra preciosa per la resplendor
del tron anglès on s’ha incrustat,
i que ha estat sempre l’enemic de Déu.
Si lluiteu, doncs, contra el seu enemic,
Déu, com és de justícia, vetllarà
per vosaltres, els seus soldats;
si us esforceu per derrocar un tirà,
quan l’hàgiu mort podreu dormir tranquils;
si combateu els enemics d’aquest país,
ell recompensarà amb escreix el vostre esforç.
Si lluiteu en defensa de les vostres dones,
us rebran amb els braços ben oberts
quan torneu vencedors. Si protegiu
contra l’espasa els vostres fills,
els fills dels vostres fills, quan sigueu vells,
us pagaran el deute. En nom de Déu, per tant,
i de tots aquests drets, alceu els estendards
i aneu desembeinant la impacient espasa!
(Pàg. 224)
RICARD:
(...) No us deixeu espantar per la remor
dels vostres somnis, que la consciència
és cosa de covards, i concebuda
per tenir intimidats els homes forts.
Nosaltres no tenim més consciència
que la força dels braços, ni més llei
que la de les espases.
En marxa, doncs: unim-nos tots
en una audaç barreja, tant si és
per anar al cel com per anar a l’infern.
(Pàg. 227)
RICARD:
Un cavall! Un cavall! El meu reialme
per un cavall!
CATESBY:
Jo us el duré,
senyor;
retireu-vos.
RICARD:
Esclau! Jo m’he
jugat la vida
a un cop de daus, i he de seguir temptant
l’atzar. És com si al camp hi hagués sis Richmonds:
n’he mort cinc, però ell encara és viu.
Un cavall! Un cavall! El meu reialme
per un cavall!
::: Què en penso...
La lectura de Ricard III és una experiència única. Us ho asseguro. Shakespeare, amb la creació d’un dels personatges més sinistres però a la vegada més carismàtics de la història de la literatura, aconsegueix una intensitat gairebé insuperable.
En aquesta tragèdia el llenguatge és vibrant, dinàmic i del tot suggerent. El lector es veu sadollat per un conjunt de monòlegs i rèpliques i contrarèpliques que –finíssimes però escruixidores- doten a l’obra d’una intensitat punyent i apuntalen un clímax sublim.
Però el llenguatge també és una baula més per dissenyar la figura de l’antiheroi. És el punt de partida per atribuir al protagonista principal el do de la paraula que el caracteritza i a partir del que esdevé capaç de manipular, seduir, enganyar o coartar.
Shakespeare completa el dibuix de Ricard pintant-nos d’una forma diligent la personalitat d’un rei alienat, completament enfollit pel desig de poder. El detall genial, l’excel·lència de l’obra, és -malgrat la negror que nia al cor del personatge- el carisma que Ricard acaba exercint al seu voltant.
És d’aquesta manera com Ricard III es constitueix en una nèmesi de l’heroi clàssic. La malvestat, l’arrogància, l’egoisme i la vanitat són els components nuclears d’un personatge loquaç a la vegada que cruel i sanguinari. Un personatge en cerca d’un destí que esdevé fatal.
És des d’aquest punt de vista que l’obra sembla tenir més una voluntat moral que no pas històrica. També hi ha qui apunta que Shakespeare, amb Ricard III, va subratllar una sèrie d’atributs (potser de forma exagerada) justament per alertar als seus coetanis del moment polític en que es trobaven i de les amenaces que podrien venir.
La lectura és fàcil i ràpida. De seguida et submergeix en la trama. Sobretot a l’inici pot portar una mica de confusió en desconèixer el rol dels diferents personatges, però no patiu, això no limita el seu gaudi.
Aquesta és una lectura que sí o sí has d’incloure en el teu bagatge lector.
::: Enllaços:
William Shakespeare, Ricard III, l'home i el rei, l'altre protagonista: el llenguatge, una força primitiva, la fi dels Plantagenet.
::: Llegeix-lo:
Català (pdf)
Espanyol (pdf)
Anglès (multiformat)
Anglès (facsímil: Boston: D.C. Heath & Co, publishers,1896)
Angles (facsímil: Londres: E.S. Boot,1877)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada