La panerola - Ian McEwan

 

 

"(...) Tant si aquelles coses havien passat com si no, prou que haurien pogut passar, haurien pogut passar fàcilment, segur que haurien passat. Havien passat!"

McEwan, Ian. La panerola.
Barcelona: Anagrama, 2020

The Cockroach. Traducció de Ricard Vela
Col·lecció Llibres Anagrama, 68

::: Què en diu la contraportada…
Ian McEwan presenta una sàtira corrosiva de l’Anglaterra del Brexit i l’Europa dels populismes. L’arrencada de la novel·la és una reelaboració del famosíssim començament de La metamorfosi de Kafka. Però aquí s’inverteixen els termes i ens trobem amb una panerola que, un bon dia, quan es desperta, descobreix que s’ha convertit en un ésser humà enorme, concretament el primer ministre del Regne Unit, anomenat Jim Sams. I no és l’única panerola transformada en polític.

El primer ministre invoca el poble per situar-se per sobre de tot i de tothom: l’oposició, els dissidents del seu propi partit i fins i tot el Parlament i les normes més elementals de la democràcia. El seu projecte estrella passa per posar en pràctica una absurda teoria econòmica anomenada «reversalisme» i canviar així la direcció del flux dels diners, de manera que cal pagar per treballar i es reben diners quan es compra. Una fórmula màgica que suposadament ho solucionarà tot.

McEwan recorre a Kafka per retratar una realitat que té molt de kafkiana, però el gran referent d’aquesta sàtira és Jonathan Swift, un dels mestres en l’art de servir-se de l’humor per posar en evidència l’estultícia i combatre-la. Des de la perplexitat i la indignació, McEwan ha escrit un llibre d’emergència, contundent i divertit, que denuncia l’alarmant degradació de la classe política. 

::: Com comença...
Aquell matí, en Jim Sams, llest però de cap manera profund, es va despertar d’un son agitat per descobrir que s’havia transformat en una criatura gegantina.

::: Moments...
(Pàg. 44)
Sempre n’hi ha que dubten davant de la porta oberta d’una gàbia. Deixem que s’humiliïn en la captivitat que han triat, esclaus d’un ordre corrupte i desacreditat, amb l’únic consol dels seus esquemes i els seus diagrames circulars, la seva racionalitat àrida  la seva llastimosa pusil·lanimitat.

(Pàg. 68)
Mentre es girava per veure’l marxar, en Jim es va sentir sorprès de com era possible sentir tanta alegria i tant odi al mateix temps. El cor humà, i ara en tenia un per a ell sol, era una cosa meravellosa.

(Pàg. 99)
(...) I en aquell moment de maquinació se sentia summament segur de si mateix, completament sensible al gaudi de la política en la seva màxima expressió, que era perseguir els objectius a qualsevol preu.  

(Pàg. 100)
No hi havia res més alliberador que una seqüència de mentides ben trenada. Així que era per allò que la gent escrivia.

(Pàg. 108) 
Com més llegia la seva pròpia obra i n’admirava la composició, més convincent li semblava. L’hi havia de reconèixer a la Jane. Quines mentides més cruels, despietades i inhumanes. Quin insult a les víctimes reals del poder masculí. I es preguntava si ell hauria gosat mai posar el seu nom en aquell article. Emmarcada i limitada a aquelles pàgines, la notícia generava la seva pròpia veritat, una mica de la manera que ell s’imaginava que un reactor nuclear produïa la seva pròpia escalfor. Tant si aquelles coses havien passat com si no, prou que haurien pogut passar, haurien pogut passar fàcilment, segur que haurien passat. Havien passat!

(Pàg. 110)
- (...) Ets tu qui hi està al darrere.
El primer ministre va arronsar les espatlles.
- Tu vas filtrar coses al Telegraph
- Allò nostre era veritat. Però això altre!
- Això altre ara ja és veritat, Benedict (...)

(Pàg. 113)
De debò que acabaria passant? La mare de tots els parlaments no podia fer que aquella nació recuperés el seny?

(Pàg. 114)
Com podia una nació fer-se allò a si mateixa? Era tràgic. Era ridícul. Segur que els grecs havien tingut una paraula per descriure allò, actuar voluntàriament contra els interessos propis. Sí que la tenien. Akrasia. Perfecte. La paraula va començar a circular.

(Pàg. 130)
Darrerament, durant aquests últims dos-cents mil anys, hem conviscut amb els humans i hem descobert el seu gust particular per aquesta foscor, amb la qual n o estan tan completament compromesos com nosaltres. Però sempre que els ha dominat, nosaltres hem prosperat. Allà on ells han abraçat la pobresa, la brutícia i la misèria, nosaltres ens hem fet més forts. I per mitjans tortuosos, i moltes proves i errors, hem arribat a descobrir les condicions prèvies d’aquesta perdició humana. La guerra i l’escalfament global, sens dubte, i, en temps de pau, les jerarquies inamovibles, la concentració de la riquesa, la superstició profunda, les males llengües, la divisió i la desconfiança en la ciència, la intel·ligència, els estrangers i la cooperació social. Ja coneixeu la llista.

(Pàg. 132)
“(...) Aquests últims mesos heu treballat molt en la nostra missió. Us felicito i us ho agraeixo. Com deveu haver descobert, ser un Homo sapiens sapiens no és fàcil, ka que els seus desitjos contradiuen sovint la seva intel·ligència (...).

::: Què en penso...
La panerola de Ian McEwan és producte d'una època. Una faula política, fruit literari del Brexit. La premissa és enginyosa: una panerola es desperta convertida en primer ministre del Regne Unit. Kafka revisitat a l'inrevés.

Però mirem-la de la vora…

La idea de McEwan sembla bona en les deu primeres pàgines. Després, amb un autor més interessat a intervenir en el debat polític que no pas a construir una novel·la, la cosa perd molt de tremp. La seva sàtira desplega una mala llet considerable contra el Brexit, el populisme, els mitjans de comunicació i la facilitat amb què les societats modernes transformen les mitges veritats en dogmes compartits. Però, més enllà d'aquesta càrrega crítica, hi ha poca substància narrativa i, com a novel·la, no és capaç de trobar el camí correcte.

I és que la novel·la funciona com un mecanisme d'una sola peça. El lector descodifica ràpidament que el Brexit és la clau interpretativa de tot el relat i, a partir d'aquí, gairebé no queda cap altra capa per explorar. Els escarabats són els populistes, la seva proposta socioeconòmica és un absurd que reflecteix l'absurd que McEwan veu en la desafecció europea a Anglaterra. Els líders polítics són insectes que McEwan presenta com a oportunistes, populistes, manipuladors i engañosos, tot actuant contra els interessos de la societat que governen. La metàfora queda exposada molt aviat i l'obra no fa gaire cosa més que insistir-hi.

Això acaba debilitant tant la càrrega simbòlica com la narrativa. No hi ha gaire misteri a La panerola, ni ambigüitat, ni espai per a la interpretació. Un cop entesa la broma, la novel·la té poc més a oferir. Fins i tot l'argument sembla avançar de manera disfuncional, sense arribar a convertir la premissa kafkiana en una estructura narrativa consolidada. Allà on l'autor txec transformava una metàfora en misteri i en psicologia, l’anglès la converteix (només) en una consigna política.

La sensació final és que McEwan escriu La panerola des de la urgència. Pesa més la indignació que la curiositat, més la necessitat de condemnar que la voluntat d'entendre. Per això La panerola aporta poques idees noves sobre el Brexit i cap perspectiva especialment reveladora.

No se'n salva res, doncs, de La panerola? Potser, i dic potser, dues coses: la reflexió sobre el paper dels mitjans de comunicació és la primera; la instrumentalització de la veritat en benefici de les necessitats polítiques del moment. I la segona, el retrat crític que fa, amb molta ironia, sobre la desapareció dels grans estadistes i la seva substitució per uns personatges sense carrera, sense moralitat i sense criteri. Però, en fi, fins i tot aquests dos temes ja formen part d'un repertori molt conegut de la literatura i del pensament contemporanis. Per tant, novetat zero.

M’atreviria a afirmar que, llegida avui, La panerola interessa només com a document històric. Ni la trama, ni bona part de la seva crítica han resistit especialment bé el pas del temps. Només conserva valor com a testimoni de la necessitat que van sentir molts intel·lectuals britànics de posicionar-se davant del Brexit. Perquè amb La panerola McEwan escull bàndol, renuncia al matís i transforma la ficció en pamflet, més interessat a intervenir en el debat que no pas a construir literatura.

El resultat de tot plegat és una mena d'article d'opinió escrit amb l'habilitat verbal d'un gran novel·lista però una mica llarg, estrambòtic i avorrit. La panerola de Ian McEwan acaba demostrant que l'articulisme polític i la narració literària no són exactament el mateix.

::: Altres n'han dit...
El Biblionauta (E.Cotes), Llegir.cat (A.Muñoz), El Temps (A. Milian), Regina Irae (M.C. Mendoza), Leer es vivir dos veces, Weedge, La antigua Biblos, La vuelta al mundo, El baul de Xandris, Culturamas (G. Gonzalo), Revista Otra Parte (A. Lorca), El Cultural (D. Garner), Motherbooker blog, Collected Miscelany, Bookmunch, L'Alterité (E. Toutain),
 
::: Enllaços:
Ian McEwan, la sàtira política en la literatura, l'impacte del Brèxit en l'art.