Cinema Panopticum - Thomas Ott

 

Ott, Thomas. Cinema Panopticum.

Barcelona: Ediciones La Cúpula, 2023 

::: Què en diu la contraportada...
Thomas Ott descorre el telón de su barraca de feria y nos invita a internarnos en la oscuridad de la psique humana con un ramillete de relatos que basculan entre la broma macabra y el más absoluto de los espantos.

::: Com comença...


::: Moments...
(Pàg. 18)

(Pàg. 34)




(Pàg. 44)

(Pàg. 62)

(Pàg. 69)

(Pàg. 80)



(Pàg. 87)



(Pàg. 96)

::: Què en penso...
Cinema Panopticum de Thomas Ott és, abans que res, una història sobre la mirada: sobre la fascinació que sentim davant allò que ens incomoda i l’atracció estranya que ens desperta el malson. Ott no busca espantar el lector amb el terror, sinó induir una angúnia que neix de forçar la lògica d’allò narrat.

A Cinema Panopticum, Ott construeix un relat circular que comença amb un personatge que només busca una estona de diversió i acaba convertint-lo —i convertint-nos— en part d’un engranatge de mirades encadenades. No hi ha crítica moralista, però sí una metàfora poderosa: allò que mirem, allò que ens mira i allò que no podem deixar de mirar encara que ens inquieti. Aquesta fascinació propera al malson recorre tota l’obra i es veu enfortida pel fet que Ott no dibuixa ni traça: rasca. Cada vinyeta sembla fruit d’una lluita amb la superfície, com si excavés el món que ens vol mostrar. El blanc no és llum, és incisió; el negre no és ombra, és matèria. Tot plegat crea una mirada expressionista, de traç imprecís i dramàtic, que no busca embellir sinó desestabilitzar. El lector no llegeix les històries: les travessa. El voyeurisme que hi batega no és un tema secundari, sinó el cor conceptual del llibre. La protagonista mira les històries, però ella també és mirada per les màquines, i alhora el lector mira la nena; sense oblidar que Ott també té la mirada clavada en el lector a l’hora de transformar el seu concepte, la seva idea del món, en un seguit d’històries angunioses.

Ningú és innocent en aquest joc. Tots participem d’una cadena de mirades que es retroalimenten i converteixen Cinema Panopticum en un autèntic dispositiu narratiu: un mecanisme que no només explica històries, sinó que posa en escena la manera com les consumim. El panòptic del títol no és només una referència arquitectònica, sinó una metàfora de la nostra experiència contemporània: mirar és sempre ser mirat, i la pantalla és un espai on la innocència es dissol.

A Cinema Panopticum, Ott no treballa el terror en el sentit clàssic. El que hi ha és una combinació molt particular de temàtica bizarra, de freakisme, de fatalisme i, sobretot, un toc de surrealitat. Les històries semblen somnis, però somnis que funcionen amb una lògica interna implacable. No hi ha escapament, no hi ha redempció, només la constatació que el món és un lloc lleugerament desajustat i que aquest desajustament pot engolir-te en qualsevol moment. Aquesta estructura temàtica es veu reforçada per una arquitectura formal d’una precisió gairebé musical. Ott organitza el llibre com un metrònom visual: les pàgines d’una sola vinyeta obren l’espai i situen la mirada, mentre que les pàgines de quatre vinyetes fan avançar el mecanisme narratiu. Aquest ritme constant, gairebé hipnòtic, marca el batec del malson i convida a una lectura ràpida que, tanmateix, recompensa la mirada lenta: no perquè sigui difícil, sinó perquè cada pas per les seves pàgines revela un detall, una ombra, un gest que havia quedat ocult en la primera travessa.

Les diferents històries que conformen el llibre no són simples episodis independents, sinó capes d’un mateix malson. Variacions d’un mateix impuls: la necessitat d’entrar en allò que ens inquieta, de veure allò que no hauríem de veure. Quan el lector finalitza la lectura, el relat circular es completa i el lector entén que no ha passat per quatre històries, sinó per una sola experiència fragmentada. Una experiència que no busca explicar res, sinó deixar-te en un estat de desassossec fascinant, com si haguessis travessat un somni del qual no acabes de despertar.

Cinema Panopticum és, en definitiva, una obra que no es pot llegir només com un relat gràfic. És un ritual visual que et captura i et retorna a tu mateix com a espectador. Una experiència singular dins el món del còmic, una immersió en una estètica única que no vol agradar, sinó inquietar. I, sobretot, un recordatori que la mirada —la nostra, la de la nena protagonista, la de les màquines— és sempre un acte carregat de conseqüències.

:::Altres n'han dit...
La Estación de Nieblas, La comicteca (M.Rodrigo), 365 cómics al año, Crónicas literarias, Historias rasantes (R. Sanchís), Cuchitril literario, Momentum saga, Fancueva (S.Benítez), Sceneario, Gli Stati Generali (G. Baldaccini), Forrest From The Trees.

::: Enllaços:
Thomas Ott, perfil temàtic de l'autor, una aproximació acadèmica a la proposta gràfica d'Ott, estudi comparat, la tècnica de l'esgrafiat.