Història de dues ciutats - Charles Dickens

 

 

 

"Detestar els de dalt és l’homenatge involuntari dels de baix."

Dickens, Charles. Història de dues ciutats.
Barcelona: Club Editor, 2020

A Tale of Two Cities. Traducció de Núria Sales.
Col.lecció El Club dels Novel·listes




::: Com comença...
Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, l’era de la saviesa, l’era de l’estupidesa, l’època de la fe, l’època de la incredulitat, l’hora de la Llum, l’hora de la Tenebra, la primera de l’esperança, l’hivern de la desesperació, ho teníem tot davant nostre, no teníem res davant nostre, tots aniríem de dret al Cel, anàvem de dret a l’Infern –en resum, l’època era tan clavada el present que algunes de les seves autoritats més sorolloses insistien a definir-la, per a bé o per a mal, en termes exclusius de comparació superlativa.

::: Moments...
(Pàg. 25)
Un fet meravellós que mereix reflexió: cada ésser humà està fet de tal manera que constitueix un profund secret i misteri per a tot altre ésser humà.

(Pàg. 37)
(...) el mar feia el que volia, i el que volia era destruir. Rugia al poble i rugia als penya-segats, i rosegava la costa furiosament.

(Pàg. 53)
(...) la fosca era espessa i tenia per camarlencs el fred, la brutícia, la malaltia, la ignorància i la necessitat –nobles poderosos tots ells, però encara més el darrer.

(Pàg. 54)
Les criatures tenien cares d’ancians i veus greus. Joves i vells duien gravat a al cara, llaurat a cada solc dels anys i reverdit de bell nou el senyal de la Fam. Era omnipresent. La Fam sobreeixia dels edificis alts a les rampoines que penjaven de pals i cordes, s’hi incrustava amb palla i parracs i fusta i papers. Fam!, repetia cada porció de llenya que l’home serrava. La Fam guaitava de dalt de les xemeneies sense fum i bufava pels carrers bruts, sense rastre de freixura enmig de la brutícia ni de res que es pogués menjar. Era Fam el que resaven les lleixes buides del forner, inscrita en tota esquifida llesca de migrada reserva de pa dolent, a la xarcuteria en cada estofat de gos mort en veda. La Fam feia dringar els seus ossos descarnats entre les castanyes que es torraven al cilindre; la Fam s’esmicolava en les fosques partícules de patata, fregides en reticents gotes d’oli.

(Pàg. 63)
- (...) ¿És possible? – exclamà Mr Lorry.
- ¿És possible? –repetí Defarge amargament-. Sí. En bon món vivim, on això és possible i on moltes altres coses per l’estil són possibles, i no només possibles, sinó que passen... passen, miri!, sota aquest cel, cada dia. Llarga vida al Dimoni! Continuem.

(Pàg. 78)
(...) quant el pit palpitant i la forma tremolosa hagueren retrobat la calma que segueix tota tempesta –emblema de la humanitat, del repòs i el silenci en què la tempesta anomenada Vida ha de recaure per fi-, els dos homes s’avançaren per alçar pare i filla. Ell havia caigut a terra a poc a poc, i jeia exhaust i letàrgic.

(Pàg. 80)
Cap intel·ligència humana no hauria pogut llegir els misteris de la ment en la sorpresa astorada i buida d’aquella cara. Si sabia què passava, si es recordava de què li havien dit, si s’adonava que estava en llibertat, no hi havia manera d’esbrinar-ho.

(Pàg. 87)
La banca Tellson, prop de Temple Bar, era una casa antiquada ni que fos l’any 1780. Era molt petita, molt fosca, molt lletja i molt incòmoda. I antiquada, també, en l’atribut moral de constituir aquella petitesa, aquella foscor, aquella lletjor i aquella incomoditat motius d’orgull per als socis.

(Pàg. 89)
La mort és el remei amb què la Natura ho cura tot, ¿per què no els assumptes legals? Per tant, qui havia falsificat un bitllet de banc era executat; qui obria il·lícitament una carta era executat; qui birlava quaranta shillings i sis pennies era executat; qui manllevava un cavall a la porta de la Tellson era executat; qui fabricava d’estranquis un trist shilling era executat; els tres quarts dels implicats en falsificació de bitllets eren executats. No pas que això tingués ni la més mínima incidència en matèria de prevenció –més aviat al revés-, però feia net (pel que fa a aquest món) de cada cas particular i de totes les diligències que pogués causar. Tantes vides havia pres la Tellson, ni més ni menys que les cases més importants de l’època, que, si haguessin afilerat els caps tallats a Temple Bar en lloc de fer-los desaparèixer en privat, probablement haurien tret la poca llum que rebia la plata baixa.

(Pàg. 135)
- (...) Un darrer mot, Mr Darnay: ¿creu que estic begut?
- Crec que ha estat bevent, Mr Carton.
- ¿Creu? Vostè sap que he begut.
- Ja que ho he de reconèixer, ho sé del cert.
- Així, vostè també sap per què. Sóc un escarràs frustrat, Sir. No faig res per ningú al món i ningú al món fa res per mi.
- És molt de doldre. Hauria pogut utilitzar millor els seus talents.
- Potser sí, Mr. Darney, o potser ni. Que la seva sobrietat no l’embali, tanmateix; no se sap com pot acabar. Bona nit.

(Pàg. 153)
Mr Lorry sabia que Miss Pross era molt gelosa, però també sabia que, sota una aparença excèntrica, era un d’aquells ésser altruistes (tots són dones) que, per pur amor i admiració, es converteixen en esclaus voluntaris, de la joventut si l’han perduda, de la bellesa de què mai han fruït, de realitzacions que mai tingueren la sort de complir, de brillants esperances que mai no il·luminaren les seves tristes vides.

(Pàg. 168)
Monseigneur tenia una visió realment noble de la cosa pública en general, consistent en deixar fer. De la cosa pública en particular, Monseigneur en tenia una altra visió realment noble; tot havia de contribuir a augmentar el seu poder i omplir la seva butxaca. Dels seus plaers, generals i particulars, Monseigneur encara en tenia una altra visió realment noble: el món estava fet per a ells. El text del seu manament (alternant-ne només el genitiu, que no és gaire) diu: “La terra i tot el que conté són meus.”

(Pàg. 186)
Al punt més alt hi havia unes quantes tombes amb un gran Crist nou de trinca; era una pobra talla de fusta, feta per algun rústec inexpert, però reproduint la figura del viu –del que havia viscut, potser-, de manera que era terriblement eixuta i magra.
Al peu d’aquell dolorós emblema d’una desgràcia d’altre temps que no havia fet sinó créixer amb els segles sense assolir mai el pitjor, hi havia una dona agenollada.

(Pàg. 192)
(...) era una nit d’aquelles que s’aturen per estones, fins que deixen anar un llarg sospir i suspenen l’alè altre cop.

(Pàg. 197) 
- (...) L’hem reafirmada tant, la nostra posició, en altre temps i en èpoques modernes –digué el nebot, ombrívol-, que crec que el nostre nom és el més detestat de tot França.
- Això espero –digué l’oncle-. Detestar els de dalt és l’homenatge involuntari dels de baix.
- No hi ha –continuà el nebot en el to d’abans-, en tot el territori que ens rodeja, una sola cara que em miri sense la fosca indiferència de l’esclavatge i la por.
- Un compliment –diguè el Marquès – a la grandeur de la família, merescut per la manera com la família ha conservat la grandeur. Ah! –i prengué un altre pessic de rapè, i creua lleugerament les cames.

(Pàg. 210)
Ara bé, des del temps en què al Jardí d’Edèn sempre era estiu, fins a aquests en què gairebé sempre és hivern en baixes latituds, el món de tot home segueix invariable un camí –el camí de Charles Darnay: el d’un amor de dona.

(Pàg. 263)
Monsieur Defarge servia un vi que en el millor dels casos era molt aigualit, però aquesta vegada ho semblava més que mai. Un vi agre, a més a més, o agrejant, ja que semblava exercir una influència depriment en els ànims dels que en bevien. Cap vívida flama bàquica saltava dels raïms premuts de Monsieur Defarge, sinó unes brases moribundes que cremaven sota la cendra que enfosquia el caliu.

(Pàg. 282)
(...) França tota sencera jeia sota el cel nocturn, concentrada en una fina ratlla del gruix d’un cabell. Així dorm tot un món, amb les seves grandeses i petiteses, en una estrella titil·lant. Com el simple coneixement humà, pot partir un raig de llum i analitzar de què es compon, així intel·ligències més sublims poden llegir en la feble lluor tots els actes i pensaments, tots els vicis i virtuts de cadascun dels éssers responsables que hi viuen.

(Pàg. 342)
Tot pols i tot cor, a Saint-Antoine, estava enfebrat i acalorat. Tot ésser viu hi tenia vida per poc i embogia, apassionadament disposat a sacrificar-la.

(Pàg. 350)
El mar d’aigües negres ominoses, d’assalts destructors onada contra onada, insondablement pregon i de força encara desconeguda. El mar sense remordiments, de formes variables entre turbulències, veus venjatives i cares tan socarrades per la brasa del sofriment que cap engruna de pietat podia deixar-hi marca.

(Pàg. 363)
En totes direccions s’estenia un país arruïnat, on no es collia res més que desolació. Cada fulla verda, cada tija d’herba i espiga de cereal era tan revinclada i pobra com la miserable gent. Tot estava doblegat, abandonat, oprimit i trencat. Llars, tanques, bestiar, homes, dones, criatures i el sòl que els suportava, tot fet malbé.

(Pàg. 391) 
“Per l’amor del Cel, de la justícia, de la generositat, de l’honor del seu noble llinatge!” era el crit del pobre presoner que li permeté trobar forces per deixar enrere els éssers del món que més estimava, i es deixà endur pel corrent que l’arrossegaria fins a la Roca Magnètica.

(Pàg. 437)
Era objecte popular de bromes i acudits, era el millor remei pel mal de cap, resultava infal·lible per prevenir les canes, conferia particular delicadesa al cutis, era la Navalla Nacional que millor afaitava: qui besava la Guillotina mirava pel finestró i esternudava dintre el cove. Era el símbol de la regeneració de la raça humana. Superava la Creu. Guillotines en miniatura penjaven de colls que aquesta havia desertat, i s’hi creia i se la venerava allà on la Creu era renegada.

(Pàg. 441)
Cada dia, pels carrers empedrats, els carros plens de condemnats anaven fent bots. Noies boniques, dones brillants de cabells castanys, negres i grisos, homes joves, fets i vells, ben nascuts i camperols: tot era vi bo per a la Guillotina, tret de la bóta de les odioses presons i traginat cada dia pels carrers per apagar la seva set devoradora. Llibertat, Igualtat, Fraternitat o Mort –la darrera, la més fàcil de concedir, oh Guillotina!.

(Pàg. 496)
- (...) Si em perdona la curiositat, ¿li sembla molt lluny la seva infància? L’època en què seia a la falda de la mare, ¿li sembla remota?
Responent al tot asserenat, Mr. Lorry contestà:
- Fa vint anys, sí; a aquestes altures, no. Perquè, com més m’acosto al final, més viatjo per un cercle, cada dia més a prop del principi. Com si es tractés de fer-m’ho tolerable i preparar-m’hi (...).

(Pàg. 503)
Davant d’aquell tribunal inic, pocs o nuls eren els procediments que asseguressin a un acusat el dret elemental a ser escoltat. Mai no s’hauria produït, aquella Revolució, si no fos que totes les lleis, formes i cerimònies havien estat tan monstruosament desfigurades que la venjança suïcida de la Revolució les volgué escampar als quatre vents.

(Pàg. 572)
El vent s’abraona sobre nosaltres, i els núvols naveguen darrere, i la llum s’enfonsa i tota la nit feréstega ens empaita; però, de moment, ningú més.

::: Què en penso...
Història de dues ciutats de Charles Dickens és una lectura apassionant. A partir d'un esdeveniment històric la novel·la està farcida de temes universals, ofereix una trama endimoniada i entretinguda, a la vegada que permet gaudir d'una ploma tocada per la gràcia divina. 

Què més podeu demanar? Una trama d'aventures? La teniu. Del tot intensa i frenètica Un relat trenca cors?  També li trobareu, amb les galanteries i  apassionament dramàtic característics d'un fulletó. Una novel·la històrica? Ni més ni menys que la revolució francesa. 

Així, ja us podeu esperar necessàriament una trama complexa.  El fet però és que aquesta està treballada amb paciència i sòlidament plantejada per l'autor durant bona part de la primera part de la novel·la on centra personatges, intrigues, motius i relacions,  sovint amb històries menors -del tot delicioses- que sumen a l'argument  i que donen valor a la trama principal.

Tot plegat atorga un altíssim ritme de lectura i provoca que el lector voli per les pàgines amb una lectura fervent, però còmoda i ben servida amb una prosa realista, en alguns moments solemne però en qualsevol cas sempre al servei de la trama.

El realisme -descripcions minucioses i completes- conviu també amb el sarcasme -lleu però present-, i amb les nombroses imatges i símbols que l'autor incorpora per crear unes imatges mentals ben potents i, en ocasions, força poètiques (el vi, les onades del mar,...)

El relat alterna constants sorpreses argumentals amb una estructura de capítols força breus (obligat per la seva natura folletinesca), i les descripcions magnificents amb silencis, talls i pauses força expressives, sovint al servei del relat temporal. 

Història de dues ciutats ens presenta una història de responsabilitats i de redempcions. De fet la novel·la es construeix des d'un delicat -i difícil- equilibri entre la dualitat i l'oposició, atorgant una pàtina maniqueista a bona part del personatges, d'altra banda, força estereotipats. Així, la dualitat la trobem en el tractament de les ciutats (Londres -llei i racionalitat- i Paris -terror i violència-), però també en els protagonistes principals (Darnay i Carton),  i també en altres personatges(Lucie vs Mdm Defarge) amb cert pes a la història.

Important aclarir que Història de dues ciutats no és una novel·la sobre la Revolució Francesa. Es tracta d'una novel·la que es mou dins d'aquesta bàsicament com un escenari d'aventures i drames. Per això a Dickens li interessa més el comportament col·lectiu que no pas la cosa política i no en fa cap esment.

De fet, aquest és un dels valors a destacar: l'atemporalitat de la barbàrie retratada i el seu caràcter recurrent durant la història dels països i de les societats humanes. 

Una lectura obligada si voleu passar una bona estona d'entreteniment i a la vegada gaudir d'una narració superba.

::: Altres n'han dit...
Leer es vivir dos veces, Entre montones de libros, A través de otro espejo, El sitio de mi recreo, Contra la inercia (R. Almarza), Il Sublimista (R.Clemente), Pausa Caffè (Ketty), Mon coin lecture, Les Grands Articles.

::: Enllaços:
Charles Dickens, una visió anglesa de la revolució francesa, novel·la social, context històric i social.

::: Llegeix-la:
Català (html)
Anglès (multiformat)
Italià (multiformat)