El doble - Fiódor Dostoievski

 

"Semblava que tot, inclús la naturalesa, s’havia confabulat contra el senyor Goliadkin..."

Dostoievski, Fiódor. El doble.
Pollença: Quid Pro Quo Editors – El Gall Editor, 2021.

Двойник. Traducció de Xènia Dyakonova
Col·lecció de Narrativa, 25






::: Què en diu l’editorial...
Iàkov Petróvitx Goliadkin, el funcionari protagonista d’aquest llibre, assisteix a un dinar organitzat pel seu cap amb motiu de l’aniversari de la seva filla, a la qual volia festejar. Davant de la negativa a ser acceptat a la celebració, trasbalsat en el més profund del seu jo, topa pel carrer amb un home idèntic a ell. ¿Fins a quin punt és real o és una fabulació de la seva ment pertorbada? ¿Es tracta d’un veritable desdoblament? Precursor de Kafka en el tema de l’home indefens davant d’una burocràcia implacable i tot sovint anihiladora, només un escriptor de la talla de Dostoievski podia sortir airós d’aquest envit.

::: Com comença...
Faltava poc per a les vuit del matí quan el conseller titular Iàkov Petróvitx Goliadkin, després de dormir llargament, es va despertar, va badallar, es va estirar i, per fi, va obrir els ulls del tot. Durant alguns minuts, però, es va estar immòbil al llit, com algú que no té clar si està despert o encara dorm, i si tot el que li passa succeeix en la realitat i en la vigília, o bé forma part dels seus somnis confusos.

::: Moments...
(Pàg. 71)
(...) el senyor Goliadkin no només volia fugir de si mateix, sinó aniquilar-se del tot, deixar de ser, reduir-se a cendres. En aquell moment no prestava atenció a res del que l’envoltava, no entenia res del que passava entorn seu (...).

(Pàg. 76)
(...) En una paraula, era un home normal i corrent. Al senyor Goliadkin, no li suscitava ni odi, ni enemistat, ni tan sol una lleugera antipatia, sinó més aviat tot el contrari. Tot i així –i aquesta és la clau del cas, per res del món, per cap tresor del món, voldria trobar-se’l, i sobretot tenir-hi una trobada com la que hi havia tingut feia un moment.

(Pàg. 77)
La seva situació, aleshores, era equiparable amb la d’un home que es troba damunt d’un penya-segat, i la terra, sota seu, s’esfondra: ja ha trontollat, ja s’ha mogut, ha oscil·lat per última vegada, ha caigut, l’ha arrossegat cap a l’abisme. Mentrestant, el pobre infeliç no té ni proy força ni prou fermesa d’esperit per fer-se enrere i apartar la vista del buit; l’abisme l’atreu i ell s’hi tira, finalment, per voluntat pròpia, accelerant el moment de la seva perdició.

(Pàg. 87)
El senyor Goliadkin va intentar pessigar-se a si mateix, fins i tot va tenir la intenció de pessigar algú altre... No, no era cap somni, i punt. El senyor Goliadkin va sentir la suor que li regalimava a dolls; es va adonar que allò que li passava era un fet inaudit, mai vist, i per això mateix, per acabar-ho d’adobar, indecorós, perquè el senyor Goliadkin entenia i percebia el grna desavantatge de ser el protagonista d’un esdeveniment tan fulletonesc. Va comença a dubtar de la seva existència i tot (...).

(Pàg. 121)
“(...) Seria molt millor que resultés que tot això és una il·lusió”, pensava de manera incessant. “Realment, un assumpte tan tèrbol és del tot inversemblant. En primer lloc, és un disbarat, i , en segon lloc, és impossible. Segurament, ha estat alguna mena d’al·lucinació, o tot plegat se m’ha aparegut d’una manera diferent de com ha succeït en realitat; o potser sí que a jo que hi ha anat... i m’he pres per un altre... En una paraula, és un fet del tot inviable.”

(Pàg. 124)
Ara ja no es tractava de defensar-se d’una manera passiva; havia arribat l’hora d’atacar, de decidir-s’hi. Qui pogués veure el senyor Goliadkin en aquell moment, mentre amb prou feines podia reprimir l’agitació i, amb la cara encesa mullava la ploma al tinter i es posava a escriure amb fúria, endevinaria sens dubte que el conflicte no acabaria aquí i no quedaria en res com una picabaralla de donetes. Al fons de l’ànima havia pres una decisió i al fons del cor va jurar que la compliria.

(Pàg. 129) 
Semblava que tot, inclús la naturalesa, s’havia confabulat contra el senyor Goliadkin; però encara es mantenia dret i no s’havia deixat vèncer; sabia prou bé que encara no estava vençut. Estava disposat a lluitar.

(Pàg. 158)
(...) tothom s’alegra de la seva companyia, tothom se l’estima, tothom l’exalta, i tothom declara a l’uníson que la seva amabilitat i el seu esperit satíric de l’autèntic senyor Goliadkin, i tothom du a l’autèntic i innocent senyor Goliadkin que se n’hauria d’avergonyir, i tothom rebutja el veraç senyor Goliadkin, i tothom fa fora a empentes el benintencionat senyor Goliadkim, i tothom escomet amb garguirots l’autèntic senyor Goliadkin, famós pel seu amor al proïsme!...

(Pàg. 204)
El cor se li encongia; no s’atrevia a prendre cap decisió... No sabia què havia de fer, com havia d’actuar en una situació tan crítica com aquella...
- I bé, ¿què he de fer , Deú meu Senyor? I quina falta em feia tot això! –va cridar, desesperat, caminant pel carrer sense rumb , a la bona de Déu-. Quina falta em feia! Si no fos per això, si no fos precisament per això, tot s’hauria arreglat d’una vegada, de cop, d’un sol cop hàbil, enèrgic i ferm. Segur que sí, hi posaria la mà al foc i tot! Sé fins i tot de quina manera s’arreglaria tot (...).

(Pàg. 206)
Feia un temps horrible: havia començat el desglaç, nevava, plovia..., ben bé com en aquell moment inoblidable en què, a l’hora sinistra de la mitjanit, havien començat totes les desgràcies del senyor Goliadkin.

(Pàg. 207)
“(...) salvi’m d’aquest malvat, d’aquest home depravat... És un altre home, Excel·lència, i jo també sóc un altre; ell segueix el seu camí, i jo, el meu; de debò, Excel·lència, jo segueixo el meu, i això és així. No puc assemblar-me a ell; posi-hi remei, faci el favor, ordeni que hi posin remei i que acabin aquesta suplantació impia i arbitrària... No em tracti com ho fan els altres, Excel·lència. Recorro a vostè com a un pare; és clar que les autoritat, les autoritats benfactores i protectores, haurien d’encoratjar impulsos d’aquesta mena... Hi ha alguna cosa cavalleresca i tot en això, en això de dir: recorro a vostè, oh superior meu i benfactor, com a un pare i li confio el meu destí; ho acceptaré tot, m’entrego a vostè i m’aparto del servei (...)”.

(Pàg. 214)
- (...) Adéu-siau, benvolgut senyor! –va cridar al senyor Goliadkin vell.
- Canalla! –va respondre el nostre protagonista, fora de si.
- Com vostè digui, seré un canalla...
- Depravat!
- Com vostè digui, serè un depravat... –va respondre al digne senyor Goliadkin el seu adversari indigne, i , fidel a la seva vilesa inherent, va mirar des de dalt de l’escala, directament i sense parpellejar, als ulls del senyor Goliadkin, com si li demanés que continués.

(Pàg. 217)
(...) l’esgotament li produïa una suor freda, malaltissa, fins al punt que el senyor Goliadkin es va descuidar i tot d’aprofitar l’ocasió per repetir, en el to ferm i decidit que li era propi, la seva frase preferida, segons la qual “potser, d’alguna manera, tot s’acaba arreglant, i segur que sí, vaja”.

::: Què en penso...
El Doble és una novel·la complexa i temàticament arriscada en què Dostoievski articula un relat fosc, de transfons psicològic i tràgic, amb una prosa densa i introspectiva.

El protagonista, un funcionari estatal atrapat en una burocràcia extenuant, es veu immers a la vegada en una societat jeràrquica i classista que alimenta la competència i la tensió. Aquest entorn opressiu actua com a catalitzador d’un estat mental alterat, on la lluita interior per recuperar l’autoestima i superar contradiccions internes esdevé el nucli de la novel·la.

En aquest context apareix el doble. Al meu entendre ho fa com a figura simbòlica que serveix a l’autor per explorar les contradiccions de l’inconscient i la por que genera la pèrdua del jo. Apareix com a projecció de l’inconscient, amb l’objectiu de trencar les barreres que oprimeixen al personatge però que ell mateix no gosa fer.

Mitjançant un monòleg interior dens i reiteratiu –veritable motor de la novel·la-, Dostoievski retrata el descens patològic del personatge cap a una espiral d’al·lucinació i d’insalubritat mental. Ho fa amb una prosa densa i introspectiva –de frases llargues i subordinades que generen vertigen-. Usa un estil deliberadament reiteratiu, que reflecteix l’estat mental del protagonista i accentua la sensació d’ofec i desorientació i retrata perfectament la fragmentació de la consciència. En tot cas, també cal dir que provoquen un cert esgotament en el lector.

Així mateix Dostoievski juga amb l’ambigüitat de manera magistral: el lector es debat durant tota la lectura entre interpretar la història com un relat fantàstic o com el testimoni d’un deteriorament mental progressiu. Aquesta tensió narrativa manté viva la pregunta sobre la naturalesa del doble: és real o és fruit de la bogeria?

En definitiva amb El Doble, Dostoievski ens convida a reflexionar sobre la identitat, la bogeria i les ombres que habiten dins nostre. És una lectura exigent i requereix al lector totes les seves qualitats.

::: Altres n'han dit...
La esquina de ese círculo, The sky was pink, Niñaloba, Sesgocreativo, Hojas sueltas, Culturificio.

::: Enllaços:
Fiódor Dostoievski, gènesi creativa i context, entre encerts i errors, incompresa per la crítica del moment, les diferents lectures de la novel·la segons la crítica moderna, al·lucinació o complot?, la història d'un malalt?, context sociopolític, la visió de la traductora.

::: Llegeix-la
Rus (html)
Anglès (html)
Espanyol (pdf)