Arrojaré a los perros tu cadáver - Manu Gutiérrez y Juan Alcudia

 

"(...) tiemblo,
dudo,
pero el odio,
¡oh, el Odio!"

Gutierrez, Manu i Alcudia, Juan. Arrojaré a los perros tu cadáver.

Dolmen Editorial, 2024

::: Què en diu l'editorial...

En una habitación sin ventanas, de una quinta abandonada, un hombre conversa con el asesino de su familia, antes de degollarlo, una plática de dolor, muerte y resurrección.

Versión evolucionada de la obra finalista a mejor fanzine en el Salón del Cómic de Barcelona, que ahora alcanza un nuevo esplendor en esta edición de lujo, mejorada y revisada.

Una obra adulta, experimental, oscura en lo estético y brillante en lo artístico.

::: Com comença...

::: Moments...

::: Què en penso...

La proposta que ens fan Manu Gutiérrez i Juan Alcudia a Arrojaré a los perros tu cadáver juga a una lliga que va més enllà del món del còmic. Amb una figuració entre surrealista i abstracte, una atmosfera tenebrosa, una proposta artística lletgista, i uns textos críptics, els autors ens expliquen una història de venjança salpebrada amb motius sobrenaturals.

L'efecte és immediat i contundent, doncs acabes colpit per un huracà de passions profundes. I llavors et preguntaràs si el que tens entre mans és realment un còmic;  si no es tracta d'un artefacte artístic que sobrepassa límits, trenca barreres i proposa un nou llenguatge i una nova manera d'entendre les arts gràfiques. 

Anem a pams, l'argument és breu i senzill; una venjança per molt sobrenatural i demoníaca que sigui, no és cap proposta innovadora. El punt de partida doncs, no aporta cap valor immediat en el fons més enllà de ser la causa última per desfermar la capacitat rupturista en l'art de Gutiérrez, del tot fascinant i evocadora.

El que aconsegueix Manu Gutiérrez és que el negre s'ensenyoreixi de totes les pàgines. Les vinyetes vessen obscuritat per tot. Les formes indefinides, les taques imprecises, les ratllades indeterminades i les pautes i sanefes vagues es combinen amb diferent grau de soroll entre elles per crear unes imatges subliminals, gairebé tel·lúriques.

Per la seva banda Juan Alcudia aconsegueix bastir una prosa posseïda amb una força hipnòtica molt acusada, amb un estil ambigu, fosc i en ocasions premeditadament imperfecte. Sovint, sobretot en els moments que els textos segueixen patrons i estructures visuals, la prosa es transfigura en una forma poètica molt elemental.  Aquesta prosa dona veu a un narrador renascut, retornat de l'infern per un únic objectiu: la venjança. El to és contundent i incisiu, força tèrbol i en ocasions adopta un to bíblic una mica impostat.

El discurs visual i el textual doncs, s'interrelacionen d'una manera molt còmoda i efectiva, complementant-se una a l'altre i assalten a un lector que cal que treballi el raciocini, que accepti les suggerències de la tinta i els conceptes transportats per la grafia per interpretar la proposta de Gutiérrez i Alcudia.  

 Per tant, queda clar que no és un còmic apte per a tothom. De fet, si t'hi apropes cercant el discurs característic del còmic, no li trobaràs. No és fàcil de llegir, ni és fàcil d’interpretar tampoc. Però la seva capacitat disruptiva es tal que val la pena deixar-se endur per una narrativa pròpia i inspiradora.

::: Altres n'han dit...
Freakyonline, 13 millones de naves (A.Cornet), Es la hora de las tortas (A.Martínez).

::: Enllaços:
Manu Gutiérrez, Juan Alcudia, què en diuen els mateixos autors.