Antígona - Salvador Espriu







"(...) Després vindran greus hores, i més guerres, i tots
a poc a poc serem al fons de la foscor."








Espriu, Salvador. Antígona.
Barcelona: Edicions 62, 1996.


Col·lecció El Cangur, 194


::: Què en diu l’editorial...
Antígona (escrita el 1939 i publicada el 1955) és el mite clàssic que permet a l’autor de dur a terme l’anàlisi sintètica, però intensa, de la lluita fratricida entre les dues Espanyes històricament enfrontades, que també es poden trobar en l si d’una mateixa família, és a dir, dins de la mateixa Catalunya. Per això, Antígona es pot interpretar des de diferents punts de vista, perquè el que Espriu hi ha intentat és de donar-nos les “raons dels personatges”, és a dir les motivacions i justificacions per les quals cada bàndol actua. Al mig, una víctima innocent que només es regeix per l’amor: Antígona.

::: Com comença...
(Cortina baixada. El PRÒLEG surt i diu:)
EL PRÒLEG: En altre temps el vostre amic, ja no acostumo de presentar-me davant vostre i no trobaré amb facilitat la meva antiga veu. Però tampoc no és freqüent, per sort, que un agosarat sense nom provi a desenrotllar de nou un tema exhaurit per Grècia.

::: Moments...
(Pàg. 38)
Astimedusa: Insensata guerra que ens portes tanta destrucció, insensata baralla entre germans.
Eumolp: La nostra ciutat va guerrejar llargament, sense prudència. Oblidareu les generacions perdudes en inacabables lluites com de formiguers? Tebes és només un poble de pagesos estúpids.

(Pàg. 40)
Etèocles: Has vist Polinices?
Antígona: Sí
Etèocles: És un crim contra la ciuta
Antígona: Què és la vostra guerra?
Etèocles: Has parlat amb el meu enemic.
Antígona: He parlat amb el meu germà.
Etèocles: Has passat sense dir-me res al camp contrari.
Antígona: Si t’hagués comunicat el meu propòsit, ho hauries impedit.
Etèocles: Sí! Ara Tebes sabrà que l’has traïda.
Antígona: Quines grans paraules! Sabrà que he intentat salvar-la.

(Pàg. 44)
Etèocles: (...) El campió enemic de la darrera porta? (Creont vacil·la lleugerament.) Parla.
Creont: Polinices
Antígona: Quí dius?
Etèocles: El meu germà?
Creont: No, t’ho prego, no siguis tu qui defensi aquest pas.
Antígona: Per què Etèocles? Quin horror!
Creont: No et puc aconsellar això.
Antígona: Oh, la maledicció del nostre pare! Un germà lluitant contra l’altre!

(Pàg. 48)
Creont: (...) Ara cal preparar els funeral del rei, uns funerals dignes d’ell i de la nostra raça. I mano també que l’altre cos sigui exposat nu als ocells i a la nit.
Antígona: Oh, això no!
Ismene: No, t’ho prego, això no!
Creont: Per què no, Ismene? Per què no, Antígona? Han de dormir en un mateix tranquil somni el promotor de baralles i el príncep de l’autèntica glòria? He parlat, i ara la meva paraula és llei. L’enemic serà ofert a la fam dels gossos i dels voltors, i qui intenti enterrar-lo serà privat del sol i morirà lentament en una cova. I ara, vell i poble de la nostra ciutat, honoreu amb mi el nom del rei caigut.

(Pàg. 49)
Creont: Convé al poder sorgit d’una dura contesa
Vetllar que no es revifin vestigis de caliu
sota la cendra. Cal que dicti cruels lleis
per mantenir en silenci els llavis del vençut.

(Pàg. 50)
Euriganeia: Per això elevem aquest cant de triomf,
car la victòria és l’última raó de la veritat.
Després vindran greus hores, i més guerres, i tots
a poc a poc serem al fons de la foscor.

(Pàg. 51)
Tirèsias: No vius en la meva nit, a la tenebra poblada tan sols pels crits dels ocells i la maledicció divina. El meu do és ben miserable. He d’escoltar i revelar tothora les calamitats dels altres.
Eumolp: Ets temut dels prínceps.
Tirèsias: M’odien. Els meus auguris harmonitzen rares vegades amb el que volen.
Eumolp: El diner interpreta sovint més bé que les teves orelles.
Tirèsias: Sóc un cec, però el meu braç és encara potent, sacríleg. La teva llengua és una serp.

(Pàg. 55)
Eumolp: (...) Si véns, et mostraré el camí de tornada.
Antígona: El conec. Em quedo.
Tirèsias: No respectaràs la llei?
Antígona: Tots ens devem primerament a les lleis eternes.
Tirèsias: El teu rang no evitarà el càstig.
Antígona: Ja ho sé i no ho pretenc. No temo la mort. Sempre he estat voltada de mort, des de sempre he sabut que no envelliria, que no coneixeria l’amor d’un marit i dels fills.
Tirèsias: Arrossegaràs Ismene en la teva caiguda?
Antígona: Ella sap rpou el que li convé.
Ismene: Sí, m’espanta aquesta nit plena de terrors, però no vull quedar l’última del nostre llinatge. SI hem de morir, morirem juntes.

(Pàg. 64)
Creont (a Antígona): T’has alçat sempre en contra meu, has dubtat sempre del meu afecte. M’odies.
Antígona: Digues més aviat que no t’estimo ni et respecto, però no t’odio. No, ara ja no t’odio. Els teus consells han estat fatals a la meva casa. Vares atiar les nostres discòrdies per aconseguir la corona, que ja és teva. Des d’aquest setial, pots descansar en la constant inquietud del poder.
Creont: No em vols entendre, ni tan sols tu no em vols entendre? Creus que he estat jo, nomé sjo, el qui ha dirigit tants d’esdeveniments horribles cap a l’única finalitat a qupe al·ludeixes? No em pots imaginar també, amb els teus pares, els teus germans i els altres, com un instrument a les mans de la necessitat? Són amargs per a mi els teus retrets, Antígona. L’altivesa et tiranitza la raó. Els de la vostra família no teniu mesura.
Antígona: No hem pogut mai viure humanament.

(Pàg. 65)
Antígona: (...) No sé si moro justament, però sento que moro amb alegria. Privada de la llum, en una lenta espera, recordaré fins al darrer moment la ciutat. Recordaré els carrers, la font, els camps, el riu, aquest cel. Que la maledicció s’acabi amb mi i que el poble, oblidant el que el divideix, pugui treballar. Que pugui treballar, i tant de bo que tu, rei i tos vosaltres el vulgueu i el sapigueu servir.

::: Què en penso...
Salvador Espriu reinterpreta el mite Antigona a partir de la tragèdia de Sòfocles, però va més enllà de l’autor atenès, doncs mentre aquest focalitza la seva tragèdia en el conflicte individual, Espriu està més interessat en parlar del conflicte social

Així Espriu escriu sobre la guerra civil espanyola sense ni tant sols citar-la, només relatant-la simbòlicament i projectant-la sobre la trama clàssica. D’aquesta manera porta la tragèdia original més enllà del mite i la transforma en una lectura eminentment política i crítica.

A Antígona Espriu escriu contra el poder autoritari però també contra el conflicte bèl·lic i contra la intolerància. Tampoc s’oblida de denunciar la ignomínia que suposa la censura i com aquesta prohibeix l’evocació i el record.

El seu missatge crític es sintetitza doncs amb prendre la vida com una absurditat. Alhora que reivindica la reconciliació (per tant la desobediència) com a la única manera de poder sobreviure.

L’Antígona d’Espriu va més enllà doncs de l’heroïna tràgica que assumeix un destí horrible, per reflexionar sobre el sistema de poder amb la ironia que els personatges d’Eumolp i del Lúcid Conseller aporten. Però així i tot, l’obra teatral té un deix marcadament pessimista.

Aquest to, aquesta atmosfera s’uneix al fet que Antígona, tot i pertànyer al gènere teatral és segurament una de les obres menys teatrals que puguem llegir en tenir un component més discursiu que no pas interpretatiu.

D’altra banda aquest discurs s’allunya de la retòrica i es caracteritza per un component poètic de gran qualitat, però precís i molt acotat.

Una proposta que cal llegir en clau històrica i social.

:::
 Altres n'han dit...
Ploma (P. de Luís), El bergantí de l'Ebre (J. Mas), Econacionalitarisme, DBalears (B. Fiol).

::: Enllaços:
Salvador Espriu, Antígona, el mite, dissecció, les altres Antígones, el teatre d'idees o teatre intel·lectual.

::: Llegeix-la:
Català (pdf)


Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli