La Tauleta dels Destins - Roberto Calasso
"(...) I viure
sense déus va ser considerat no només admissible, sinó fàcil."
Calasso, Roberto.
La Tauleta dels Destins.
Pollença: QuidProQuo Edicions /El Gall Editor, 2021
La Tavoletta dei Destini. Traducció
de Carme Arenas
Col·lecció de Narrativa, 23
::: Què en diu la
contraportada…
Hi va haver una època remota en la qual el son dels déus es va veure pertorbat
pels humans. Com a càstig, les divinitats van desencadenar el Diluvi per
eliminar-los. Tots hi estaven d’acord, tret d’un, Ea, que va aconsellar a
Utnapixtim, protegit seu, la construcció d’una arca perquè s’hi arrecerés amb
altres homes i animals.
Però els déus són inescrutables, i el més sobirà, Enlil, davant d’aquesta
desobediència, va decidir premiar-lo amb la vida eterna a l’illa de Dilmun.
La Tauleta dels Destins és el que
Utnapitxtim explica al nàufrag Sindbad quan aquest darrer arriba a l’illa
alguns mil·lennis més tard.
::: Com comença...
Era una tempesta diferent de totes aquelles que ha havia travessat. I ara
estava acostumat als naufragis. Compassaven el temps. Servien per
recordar. Abans del primer naufragi
havia succeït una cosa concreta, una altra després del cinquè. Sindbad, més que
angoixa, sentia una estranya, èbria inconsciència, quasi un sentiment
d’alleujament. No només havia perdut la ruta, sinó que els punts cardinals
havien desaparegut. Va ser la seva darrera observació precisa.
::: Moments...
(Pàg. 17)
(...) Ea va dir les paraules decisives: “Que els homes portin el pes dels
déus!”. Paraules senzilles, de les quals encara vivim. Diuen el que és
essencial: el pes, els déus. Tota la resta és un afegit.
(Pàg. 19)
Sindbad tornava a estar confós. Sentia noms desconeguts, sons que no formaven
part de la seva llengua. I algú li parlava com si ho sabés tot de la seva vida.
No entenia per què aquelles històries eren tan urgents. De primer hauria volgut
saber on era. Mirava al seu voltant i pensava: “Quants ports, tuguris,
tavernes, mercats, bordells, palaus dec haver vist... I mai res com Dilmum, nom
que no he trobat mai en els portolans. Tot el que m’envolta podria ser també en
un altre lloc, si no fos per una determinada llum vidriada. I pel fet que
sembla a punt de desaparèixer d’un moment a l’altre”.
(Pàg. 33)
- (...) No era el desert, però tampoc no semblava un lloc que les homes
visitessin. Hi havia un ordre, però ¿quin ordre? Era com veure la successió
dels números, fets visibles. Tenia la sensació de veure el temps. No m’havia passat mai res semblant. De primer he
sentit basarda, després una eufòria lleu, insensata. I una altra vegada
basarda. (...)
Utnapixtim havia escoltat com si conegués totes les paraules d’allò que Sindbad
li anava a explicar. Al final va dir:
- Ara ja saps què és Dilmun.
(Pàg. 37)
(...) Inanna va dir va dir que volia baiar a l’Inframón per prendre part als
rituals funeraris en honor del Brau del Cel, espòs d’Ereixkigal, a qui
Guilgameix havia matat i mutilat juntament amb Enkidu. Però era un pretext. Les
constel·lacions no es poden matar.
(Pàg. 40)
(...) Si els déus havien d’englobar-ho tot, no podien obviar que l’Inframón
quedava lluny del seu abast. No se’ls concedia de conviure amb la mort i amb
els morts. I això els feia més limitats. Evitaven fins i tot de parlar-ne. Els
Anunnaki es van adonar que eren déus fins a cert punt.
(Pàg. 46)
(...) Un dia, els Anunnaki es van retirar. Encara no sé on. Tenien residències
astrals. I el seu nom vol dir: Fills del Cel. Pel que fa a mi, potser em van
descurar. O van voler que continués allà
on era. Al capdavall, he estat un supervivent des del començament.
(Pàg. 46)
(...) No hi ha res inventat en el que explico. Tot ha passat. O com a mínim ha
estat gravat sobre tauletes d’argila.
(Pàg. 61)
(...) Va ser aleshores quan Siduri havia dit, amb la seva sobrietat sobirana,
allò que més endavant em tocaria a mi de dir-li, teixint-ho amb altres
històries: “Quan els déus van modelar els homes, els van assignar la mort. La
vida se l’han guardada per a ells”. No calia dir res més.
(Pàg. 62)
(...) Totes les històries van passar abans del Diluvi. Després no hi ha res més
que històries de nàufrags. Els nàufrags sempre són en un nombre precís. Set. O
tres-cents. I sempre acaben de la mateixa manera. Mentre que les històries
d’abans del Diluvi estan encadenades. Encara no n’he vist la fi. Per això he
continuat parlant amb tu. Potser tenia la sensació que parlava sol. Pe`ro ara
sé que aquelles històries, com a mínim a trossos, i sempre amb amples esquerdes
entre l’una i l’altra, viuen també en tu. Són com tu, fugides de la mort.
(Pàg. 78)
(... ) He pensat molt en aquestes històries i no he arribat a reconstruir-ne
tots els passatges. Només en un punt: després de Marduk ja no van aparèixer més
déus, com si s’haguessin extingit o s’haguessin eliminat entre ells. I viure
sense déus va ser considerat no només admissible, sinó fàcil.
(Pàg. 88)
(...)Marduk va decidir posar ordre. Era
un deure que tenia com a rei dels déus acabat d’instaurar. Va ser el primer de
tots els inventaris. Va resultar que hi havia tres-cents déus del cel per
vigilar els decrets d’Anu. Tres-cents déus més residien a l’Inframón. Hi havia
també els cinquanta Grans Déus i els set déus del fat, els Sebitti.
(Pàg. 89)
(...) Els Anunnaki no eren l’ordre. I tampoc no havien elaborat l’ordre. Els
Anunnaki s’havien apropiat de l’ordre tot assassinant-ne els dos guardians,
Apsu i Tiamat. Dels seus cossos n’havien fet la substància del món. Tiamat
havia recobert els astres, la volta del firmament i la superfície rugosa de la
terra. L’Apsu era una anella líquida, un riu que s’estenia pel cel en la Via
Làctia i que continuava sorgint de les espatlles d’Ea.
(Pàg. 90)
(...) Els Anunnaki no es preguntaven si alguna cosa era justa o injusta. Es
preguntaven si pertanyia a l’ordre. I l’ordre no tenia el seu origen en una
llei, sinó en la composició d’un cert nombre d’elements, els me. No en podia faltar cap. Tampoc els me terribles, cavalcats per Ixtar. Ni la
pantera, que duia poders divins des de l’Apsu.
(Pàg. 92)
(...) ¿Com vivíen els Anunnaki, quan encara no posseïen la Tauleta dels
Destins? No dominaven l’ordre. L’ordre els precedia, els ofegava. Eren déus,
però no sobirans del tot.
(Pàg. 93)
(...) no era savi, sinó sapient, que és una cosa ben diferent. Els savis són
sensats, els sapients són inescrutables.
(Pàg. 95)
(...) Des que vaig néixer que he sentit parlar dels destins. No he parat mai de
pensar-hi. Un dia vaig preguntar a un Apkallu què eren. Em va dir: “La
necessitat no vol dir res. El destí significa. Els destins són un ordre que
significa i que se superposa a la necessitat, punt per punt, pas a pas”.
(Pàg. 95)
(...) Era molt millor viure empresonats pel destí que abandonats a les
turbulències de l’atzar, el qual era el mal veritable no esmentat, el darrer
terror, tant per als homes com per als deus.
(Pàg. 101)
- (...) ¿Com es reconeixen els deus? –va preguntar Sindbad.
- Tots els déus que has conegut i que coneixeràs, on sigui, més enllà de tots
els mars, són fets de la mateixa substància. Hi ha una troca lluent molt grossa
que rodola i contínuament va deixant rere seu algun trosset. I aquests trossets
són altres troques lluents, que continuen rodolant i a la vegada deixen rere
seu altres troques lluents més petites. Aquesta és la vida dels déus – va dir
Utnapixtim.
(Pàg. 102)
(...) No n’he acabat de treure mai l’entrellat, de tot això: si els Anunnaki em
van oblidar, aquí a Dilmun, un quant temps abans de ser oblidats ells mateixos;
o si, en canvi, em van deixar aquí perquè tindria un paper concret, el que tinc
amb tu i que probablement ja no tornaré a tenir mai més: transmetre les seves
històries. Si no fos així, no s’entendria per què Ea, sempre curós en els seus
moviments, m’hauria separat dels supervivents del Diluvi per transportar-me
aquí, a Dilmun, en aquest buit encativat.
::: Què en penso...
La Tauleta dels Destins de Roberto Calasso és un proposta de lectura força suggerent al voltant de l’origen de la humanitat i la seva relació amb les deïtats a partir dels mites mesopotàmics. El text no només es caracteritza per la gran erudició que l’autor hi aporta, ans també pel tractament eclèctic del contingut i l’originalitat de la forma.
Així, sargeix una sèrie de mites sumeris, accadis, assiris i babilònics en una mateixa narració i proposa una estructura narrativa a mig camí entre l'autoreferencialitat (la mise en abyme) i la metaliteratura. En qualsevol cas, l’important per a Roberto Calasso és reivindicar la importància de l’oralitat ancestral –primer- i de l’escriptura –després- cabdals tots dos en permetre el coneixement avui d'aquests mites.
Però és que a més a més, Roberto Calasso hibrida mites de diferents procedències per prioritzar una idea: la subjugació eterna de la voluntat al destí. O si voleu, la manca d’un jo capaç d’exercir el lliure arbitri. Un jo –tant el dels déus com el dels homes- sotmesos a un ordre preestablert.
Per fer-ho La Tauleta dels Destins s'estructura com un diàleg impossible entre dos personatges anacrònics: Utnapixtim – l’home déu immortal, guardià de la memòria dels déus mesopotàmics- i Sindbad, personatge de la narrativa abbàssida.
A mi aquest binomi em sembla una proposta de tractar la mitologia mesopotàmica talment un codi. Si em permeteu la gosadia, com un codi d’ADN primigeni capaç de viatjar per la Història tot cercant la seva pervivència i arribant als nostres dies reflectit en certs episodis de la imatgeria cristiana, jueva i islàmica.
Amb tot, potser penseu que és una lectura difícil. No, La Tauleta dels Destins es pot llegir perfectament sense ser un erudit en el tema. Només cal interès i deixar-se portar per la fluïdesa narrativa de Calasso i per la particular estructura proposada.
La narració recull els relats d’ Utxapithim i els alterna amb les intervencions de Sindbad, en ambdós casos en primera persona. L’estil de l’italià en tot moment està al servei dels seu propòsit i defuig de barroquismes innecessaris. En ocasions la narració voreja la fàula, fet que lliga amb l’importància de l’oralitat que comentava més a munt.
En definitiva, a La Tauleta dels Destins Roberto Calasso fa un esforç narratiu per vertebrar una revisió innovadora del mite per connectar l’antigor amb l’actualitat i enfrontar dos conceptes antagònics: destí i lliure arbitri.
::: Altres n'han dit...
La República (D. Castillo), Núvol (T. Costa-Gramunt), Minima moralia (M. Moca), World Literature Today (A. Willemse).
::: Enllaços:
Roberto Calasso, una part de l'obra global de Calasso, who is who, la clau de tot, la conjunció que proposa Calasso, la Tauleta dels Destins, Anunnaki, Dilmun: el km. 0, Utnapixtim, Sindbad.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada