A cadascú el que és seu - Leonardo Sciascia

 

 

 "- (...) És un problema- i potser es referia al crim, potser a la vida."

 

 

 

Sciascia, Leonardo. A cadascú el que és seu.
Barcelona: Edicions 62, 2009

A ciascuno il suo. Traducció de Francesc Parcerisas.
Col·lecció Les millors obres de la literatura universal, 181

 

::: Què en diu la contraportada…
Ens trobem en un poble de l'interior de Sicília. Una carta anònima amenaça de mort el farmacèutic Manno, un home que fins aquell dia vivia tranquil, no havia fet mai cap mal a ningú, i no es ficava en assumptes de política. Però Manno no en fa cap cas i l'amenaça s'acompleix puntualment durant una cacera. Laurana, un jove professor d'institut, intentarà desvelar l'assassí enmig d'una xarxa de silenci i complicitat formada per la màfia, l'església i un grup de policies corruptes.

Amb A cadascú el que és seu (1966), Leonardo Sciascia ens retrata el poble sicilià amb les subtils imbricacions polítiques de la màfia. Una novel·la negra amarga i irònica plena de la genuïna passió civil i narrativa característica de l'autor que al llarg dels anys ha servit d'inspiració a autors tan diversos com Andrea Camilleri, Vázquez Montalbán o Italo Calvino.

::: Com comença...
La carta va arribar amb el repartiment de la tarda. El carter, com de costum, va deixar el feix multicolor dels impresos publicitaris damunt el taulell, després, amb precaució, quasi com si tingués por que explotés, deixà la carta: sobre groc, adreça impresa en un rectangle blanc enganxat al sobre.

::: Moments...
(Pàg. 30)
(...) la muller s’aixecava per tornar a interrogar les fotos del marit: i de vegades semblava que li respongués, des de la mort en què ara vivia, que tot era mort i que res no importava; però de vegades, més sovint, semblava que li respongués des de la vida, que continuava cínica i ferotge.

(Pàg. 30)
(...) aquell qui vol canviar de classe per fruir de la riquesa i de la felicitat és generalment el qui més aviat topa amb el dolor, la vergonya i la mort.

(Pàg. 49)
Molts coneguts, però cap amic.

(Pàg. 61)
El corol·lari de totes les novel·les policíaques, en els quals s’abeura bona part de la humanitat, és que el delicte s’ofereix als perquisidors com un quadre en el qual els elements materials i, diguem-ne, estilístics permeten, catalogats i analitzats subtilment, una inculpació segura. Però en la realitat les coses s’esdevenen altrament i els coeficients d’impunitat i d’error són alts, no perquè (o no tan sols, o no sempre) sigui baixa en la intel·ligència dels investigadors, sinó perquè els elements que un crim ofereix són, normalment, del tot insuficients. Crims, ho podem ben dir, comesos u planejats per gent que posa tota la seva bona voluntat a contribuir a mantenir un elevat coeficient d’impunitat.
Els elements que porten a resoldre els delictes que es presenten amb característiques misterioses o gratuïtes són la confidència diguem-ne professional, la delació anònima i la casualitat. I una mica, potser una mica, l’agudesa dels investigadors.

(Pàg. 70)
(...) Catòlics és una manera de dir, aquí, de catòlics de veritat, no n’he conegut mai cap, en tota la meva vida, i aviat faré noranta-dos anys... Hi ha gent que potser ha menjat en la seva vida una rova de blat feta hòsties i, no obstant això, sempre està disposada a ficar-se en les coses dels altres, o a tirar una puntada de peu a la cara d’un moribund, i un cop de garrot als ronyons dels qui tenen bona salut...

(Pàg. 74)
- (...) És un problema- i potser es referia al crim, potser a la vida.

(Pàg. 86)
- (...) Una vegada, en un llibre de filosofia, a propòsit del relativisme, vaig llegir que el fet que nosaltres, a simple vista, no veiem les potes dels cucs del formatge no és raó per creure que els cucs no les vegin... Jo sóc un cuc del mateix formatge i veig les potes dels altres cucs.
- És divertit.
- No tant –va dir el rector. I amb una ganyota de disgust-: Sempre vivim entre cucs.

(Pàg. 95)
(...) l’instint, afinat en ell, com en tots els sicilians, per un llarg ordre d’experiències i pors, l’advertia del perill; d’igual manera com el gos ensuma en el rastre del porc espí la punxada de les espines, i lladra sentidament abans de veure’l tot.

(Pàg. 100)
- (...) Sou feixista, vos?
- No, tot el contrari.
- No us ofengueu: tots ho som una mica (...).

(Pàg. 102)
- (...) N’hi ha que estan lligats a un home polític per un subsidi, per un plat d’espaguetis, per una franquícia, o per un passaport; n’hi ha que, com jo, estan lligats per l’estima personal, per respecte, per l’amistat... Penseu quin sacrifici no ha de representar per a mi sortir de casa per donar-li el vot.
- No sortiu mai de casa?
- Mai en aquests temps: a un cert moment de la meva vida vaig fer els càlculs justos: si surto de casa per cercar la companyia d’una persona intel·ligent, d’una persona honesta, he d’afrontar per terme mitjà el risc de trobar dotze lladres i set imbècils que estaran a l’aguait, disposats a comunicar-me les seves impressions sobre la humanitat, el govern, l’administració municipal, Moravia... Li sembla que val la pena?
- No, realment no.
- I a més a més, a casa m’hi trobo molt bé, especialment aquí dins –va dir aixecant les mans per indicar i acollir tots els llibres de l’entorn.
- Una bonica biblioteca –va dir Laurana.
- No és que me’n salvi, aquí dintre, de l’escomesa dels lladres, dels imbècils... Parlo d’escriptors, s’entén, no de personatges... Però me’n desfaig fàcilment i els torno al prestatge o els regalo al primer cretí que ve a visitar-me (...).

(Pàg. 111)
- (...) Hi ha algú dels qui són aquí, fora de vós, que s’hi pensaria dues vegades?... Una dona com ella?... Qui no s’hi tiraria de cap sense pensar-s’hi gens? –va dir el comanador Zerillo.
- Òndia! –va explotar el coronel.
A partir d’aquell moment el respecte per la vídua va experimentar un descens vertiginós, pel seu cos, entenguem-nos, no per les seves virtuts.
Perquè les virtuts restaven prejudicialment rares i intocables, mentre que el seu cos nu, i certes parts del seu cos, corrien i es dilataven en perspectives semblants a les que el fotògraf Bradt sap revelar obsessivament. La manca de respecte va arribar fins a tal punt que el coronel va enganxar-se al pit de la vídua com un lactant: i fou necessària tota l’autoritat de Piranio, i la citació de gloriosos fets històrics, perquè el deixés estar.
Laurana no deia paraula. Quasi sempre seguia divertit les grans converses que sobre dones acostumaven a tenir al cercle. Un vespre al cercle, per a ell, era com llegir un llibre; de Pirandello o de Brancati, segons el tema i l’humor de la conversa (...).

(Pàg. 117)
La seva curiositat havia estat humana, intel·lectual, i no es podia confondre amb la d’aquells a qui la societat, l’Estat, pagava per aconseguir agafar i tancar sota la venjança de la llei, les persones que l’han transgredida o infringida.

(Pàg. 126)
(...) la sang, al costat d’ella, se li encenia; i com més afuat i despietat es feia el seu judici sobre lla, en copsar-ne la promesa humana, en entreveure’n la perversitat, més la gràcia abundant del cos, l’expressió dels llavis revelant la burla i l’oferta, la massa dels cabells, el perfum que a penes dissimulava l’aspror del llit, de la son, suscitaven en ell un desig dolorós, físicament dolorós.

::: Què en penso...
A cadascú el que és seu és un giallo de lectura ràpida i seca que serveix a Leonardo Sciascia per oferir-nos una història entretinguda i ben trenada, però també un testimoni fidel d’una Sicília que, amarada de catolicisme, caciquisme i silenci, es mostra profundament contradictòria.

De fet, tot i que A cadascú el que és seu pot és etiquetada com una narració de gènere policíac, és evident que a Sciascia no li interessa tant la trama policial –i per això només cal atendre al desenllaç proposat per l’autor-.

Leonardo Sciascia usa la forma però no el fons del gènere negre. Crea un misteri, sí; un delicte, una investigació, però tot plegat és el constructo que li permet a l’autor italià traslladar-nos el veritable tema de fons: la idiosincràsia rural, el tarannà social i el retrat humà darrera la corrupció generalitzada.

La novel·la està escrita amb tremp. Sciascia dosifica els tempos del misteri d’una manera molt eficient, de manera que aconsegueix que l’interès es mantingui durant tota la lectura.

De fet, l'argument de seguida enganxa al lector i aquest, atret pel misteri inicial, devora la prosa simple però efectiva que ens ofereix Sciascia: descripcions breus, diàlegs efectius i episodis mesurats de sarcasme i ironia que desengreixen l’acció - força realista i, per això mateix, força brutal-.

A destacar també com l’autor fa emergir la lluita interna que s’esdevé en els personatges davant la revelació de la veritat dels fets i com aquests es debaten entre la denúncia o el silenci –ja sigui per prudència, per por o per un amor impossible-.

A destacar també l’anticlericalisme amb que ornamenta certs moments i personatges de la història –començant pel títol mateix de la narració- i que reflecteix el pensament crític de l’autor amb la institució eclesiàstica.

En definitiva, A cadascú el que és seu és una lectura breu però intensa, d’aquelles que et creen necessitat de seguir aprofundint en l’obra de l’autor.

::: Altres n'han dit...
Quadern vermell, La veu del roure, Totalnoir, Todo negro, Cajón de sastre, Sorpresa y suspense, Humilde lector, Un libro al día (Juan G. B.).

::: Enllaços:
Leonardo Sciascia, una lluita àrdua, anti-mystery novel.