La mort d'Ivan Ilitx - Lev Tolstoi

 

 

 

"En el fons de la seva ànima Ivan Ilitx sabia que es moria i no obstant no solament no s’acostumava a la idea, senzillament no ho comprenia (...)."

 

 

Tolstoi, Lev. La mort d’Ivan Ilitx.
Barcelona: Editorial Barcino, 2020

Смерть Ивана Ильича. Traducció de Francesc Payarols.
Estudi introductori d’Ivan Garcia.
Col·lecció Biblioteca Històrica de la Traducció Catalana, 5

 


::: Què en diu l’editorial...
La mort d’Ivan Ilitx (1886) és una obra fonamental de Lev Tolstoi (1828-1910) equiparable, malgrat la seva brevetat, a Guerra i pau i Anna Karènina. Amb un estil sobri i precís, Tolstoi hi aconsegueix un relat punyent sobre la malaltia i l’agonia, al mateix temps que proposa una resposta literàriament convincent al sentit de la vida i de la mort, segons l’anomenat tolstoisme, el sistema de pensament creat per l’escriptor rus per respondre a les seves inquietuds existencials.

Aquesta edició ofereix l’edició facsímil de la novel·la acompanyada d’una anàlisi detallada de la traducció a càrrec de d’Ivan Garcia.

::: Com comença...
Al gran edifici del Palau de Justícia, durant un descans en una sessió de la vista del procés Melviski, es trovaren al despatx d’Ivan Egòrovitx Xèbek un dels jutges i el procurador i començaren a entaular una discussió sobre el famós procés de Krassov.
Fedor Vassílevitx s’acalorava volent demostrar la incompetencia, Ivan Egòrovitx es mantenía en la seva opinió; quan a Piotr Ivànovitx, qui des de bon principi no havi apres part a la discussió, hi continuaba indiferent tot passant els ulls pel diari que acabaven de donarli.
- Senyors –digué,- Ivan Ilitx és mort (...).

::: Moments...
(Pàg. 20)
El fet és que, en tenir esment d ela mort d’Ivan Ilitx, el primer pensament de cada un dels senyors reunits en aquell despatx fou el de quina importància podia tenir aquella defunció per a l’ascens i el millorament d’ells mateixos o de llurs coneguts.

(Pàg. 25)
Aquell home donava la impressió de l’home que ha fet el que cal fer, i ho ha fet com calia fer-ho. No res menys en aquella expressió hi havia encara com un retret o una remembrança dels vius.

(Pàg. 31)
(...) li acudí la idea deslliuradora de costum, que allò que havia esdevingut a Ivan Ílitx, i no a ell; que a ell allò no podia, no havia de succeir, que, en pensar-ho no feia sinó lliurar-se a una tenebrósa disposició d’esperit, cosa que no devia fer, tal col es palesava en el rostre de Schwarz. I en fer aquesta reflexió Piotr Ivànovitx s’asserenà i es posà amb interès a preguntar detalls de la fi d’Ivan Ílitx, com si aquella mort hagués estat un accident natura tan sols en Ivan Ílitx, però de cap manera en ell.

(Pàg. 34)
Començà la cerimonia –els ciris, els gemecs, l’encens, les llàgrimes, els sanglots, Piotr Ivànovitx romania taciturn, mirant els peus davant seu. Ni una vegada adreçà l’esguard al mort, fins al final no es deixà abatre per la influència d’aquell fúnebre espectacle i fou un dels primers a sortir.

(Pàg. 41)
(...) de jutge d’instrucció Ivan Ílitx es donava compta que tots, tots sense excepció, els més enlairats, els més conspicus, tots els tenia a les seves mans i que només li calia escriure unes paraules determinades en un paper segellat i aquell home important, aquell notable compareixeria al seu davant en qualitat d’acusat o de testimoni i que, si no li donava la gana de fer-lo seure, hauria de romandre dret al seu davant, hauria de contestar a les seves preguntes. Ivan Ílitx mai no abusà d’aquesta força seva, ans al contrari, procurà de mitigar-ne l’expressió; però la consciència d’aquella força i el poder de mitigar-la constituïen per a ell el més gran atractiu del seu nou càrrec.

(Pàg. 45)
Ivan Ílitx es casà per dues raons de conveniència: de primer feia una cosa que li plaïa en guanyar-se una esposa com aquella i ensems feia una cosa que la gent tradicionalment distingida consideren com una cosa ben feta.

(Pàg. 46)
Comprengué que la vida matrimonial –almenys amb la seva dona- no es resumeix sempre en una vida agradable i correcta, ans al contrari, aviat es desgavella i per això és imprescindible defensar-se contra aquests destorbs. I Ivan Ílitx començà a cercar els mitjans per fer-ho.

(Pàg. 47)
Molt aviat, poc després de l’any del casament, Ivan Ílitx comprengué que la vida matrimonial, per bé que ofereixi alguns avantatges, és en essència una cosa molt complexa i molt feixuga, que requereix, per tal de complir el propi deure, és a dir, per tal de comportar-se decentment, i ésser aprovat per la societat, establir unes relacions determinades, el mateix que passa en les funcions del càrrec.

(Pàg. 59)
(...) es tractava d’una instal·lació com sol ésser la de les cases no precisament riques, sinó d’aquelles que volen assemblar-s’hi i per això tan sols s’assemblen les unes a les altres: estofes, banús, coloraines, catifes i bronzes, ombrós i refulgent, tot allò que una certa classe de gent fan per tal d’assemblar-se a tota la gent d’una certa classe.

(Pàg. 64)
La satisfacció de l’home públic era la satisfacció de l’amor propi; la satisfacció de la vanitat; la veritable satisfacció, però, d’Ivan Ílitx era la que li procurava el joc de whist.

(Pàg. 67)
(...) D’aquella submissió, Praskòvia Fedòrovna se’n féu una gran mèrit. En tragué la conclusió que el seu marit tenia un geni terrible i feia la seva vida malaurada i començà a plànyer-se. I com més es planyia més odi sentia pel seu marit. Arribà a desitjar que es morís, per bé que no podia desitjar-ho, car llavors no hi hauria sou. I això encara l’enfurismava més en contra d’ell. Es considerava horriblement dissortada precisament perquè fins la mort d’ell no podia salvar-la i s’excitava i ho dissimulava, i aquella fúria dissimulada augmentava la seva excitació.

(Pàg. 75)
No podia pas enganyar-se: quelcom d’estrany, nou, greu, d’una gravetat tan gran que mai en la vida d’Ivan Ílitx no s’havia manifestat, tenia lloc en ell. I ell tot sol se’n donava compte, ningú dels que el voltaven no ho comprenia o no ho volia comprendre abans. I això era de les coses que més turmentaven Ivan Ílitx.

(Pàg. 78)
Ivan Ílitx roman sol amb la sensació que la seva vida és una metzina per a ell mateix i que emmetzinava la vida dels altres i que aquell emmetzinament, lluny d’alleujar-se, penetrava cada dia més en el seu ésser.

(Pàg. 84)
(...) I de sobte la cosa se li presentà amb un caient diferent. “L’intestí! El ronyó! NO és pas de l’intestí que es tracta, no és pas del ronyó! –es digué, - sinó de la vida i... de la mort. Sí. La vida hi era i vetací que se’n va, se’n va i no la puc retenir. Sí. Per què enganyar-se? És que no ho veuen tots, fora jo, que em moro i que la qüestió única és dle nombre de setmanes, de dies... tot seguit potser. Hi havia llum i ara hi ha les tenebres. Jo era aquí, doncs, i ara allà! On?” I sentí un calfred i s’aturà panteixant. Només sentia els batecs del cor.
“No seré, doncs, què serà? Serà el no-res. On seré quan no sigui? És que és possible morir? No, no vull.” S’incorporà d’un bot, volgué encendre l’espelma i palpant amb les mans tremoloses féu caure a terra l’espelma junt amb la portabugia i tornà a deixar-se caure enrere sobre el coixí. “Per què? Tant se val –es digué, mirant en les tenebres amb els ulls ben oberts.- La mort. Sí, la mort (...).

(Pàg. 88)
Ivan Ílitx veia que es moria i estava en un desesper constant. En el fons de la seva ànima Ivan Ílitx sabia que es moria i no obstant no solament no s’acostumava a la idea, senzillament no ho comprenia, de cap manera no ho podia comprendre.

(Pàg. 98)
El principal martiri d’Ivan Ílitx, el constituïa la ficció –aquella ficció d’haver de fer creure a tothom que solament estava malalt però que no es moria i que únicament li calia estar tranquil i medicar-se i que d’aquesta manera es tornaria a posar bo del tot. Sabia molt bé que, fes el que volgués, res no s’havia d’arranjar, sinó que al contrari havien d’augmentar els sofriments i havia de morir. I el turmentava aquella ficció, el turmentava el fet de no voler confessar allò que tots sabien i que sabia ell mateix, ans s’entestaven a mentir-li, en tractar-se de la seva situació horrible i s’entestaven , l’obligaven a participar en aquelles mentides.

(Pàg. 100)
- (...) Tots hem de morir. Per què, doncs, no ajudar-nos? – significant amb això que no li era carregós allò que feia per aquell moribund, confiant que algun dia algú faria el mateix per ell.

(Pàg. 101)
Hauria desitjat de veure’s acariciat, que li fessin petons, que ploressin pel seu mal, com s’acaricia i s’aconhorta els infants. Sabia que era tot un magistrat, que portava barba grisa i que per tant allò era impossible, però de totes maneres ho hauria volgut.

(Pàg. 113)
(...) s’alçaren, s’acomiadaren i sortiren.
Quan hagueren sortit, a Ivan Ílitx li semblà que estava millor: no hi havia farsa –se n’havia anat amb ells, però el dolor restava. Sempre aquell dolor, aquella angúnia que feia que res no fos pesat, ni res no fos lleu. Tot anava pitjor.
I novament passà un minut darrera l’altre, una hora darrera l’altra, sempre igual, i sempre sense fi, amb aquell final esgarrifós i ple d’incertesa.

(Pàg. 115)
(...) es posà a plorar com un infant. Plorava de l’abandó dels seus, de la seva espantosa soledat, de la crueltat de la gent, de la crueltat de Déu, de l’abandó de Déu.
“Per què has fet tot això? Per què m’has reduït a aquest estat? Per què, per què em martiritzes tan horriblement?”
No s’esperava pas resposta i plorava perquè no n’hi podia haver, de resposta.

(Pàg. 122)
La vida, una successió de sofriments creixents, volant cada vegada més ràpidament vers lafi, en un turment paorós.

(Pàg. 132)
Cercà el seu vell terror de la mort i no el trobà. On és? Què és la mort? El terror no era enlloc, perquè la mort tampoc no era enlloc. En lloc de la mort hi havia la llum.
- Doncs, ves! –féu sobtadament en veu alta.- Quina joia!.

:::  Què en penso...
Us serè franc. El títol d’una novel·la per mi es molt important. És el que em predisposa a considerar una lectura. Sovint més i tot que el mateix nom de l’autor (quantes vegades autors desconeguts t’han sorprès gratament?).

Igualment, l’atzar. Quan veig que un títol es creua en el meu dia a dia en repetides ocasions i de forma sempre fortuïta, tendeixo a pensar que no és casualitat. Que potser la vida em demana que el llegeixi.

La mort d'Ivan Ilitx de Lev Tolstoi és un títol que, pel motiu que sigui, no em despertava cap mena de dèria, cap il·lusió per llegir-lo però darrerament m’hi ensopegava massa sovint. Tot plegat vaig claudicar i el vaig afegir a la llista. I us haig de dir que és una lectura preciosa, absolutament recomanable.

Com us ho podria dir... hi ha novel·les que sobten, altres que transmeten saviesa, la majoria entretenen i d’altres fins i tot emancipen les ments lectores. Però el que m’he trobat amb La mort d'Ivan Ilitx és molt més que tot plegat.

Tolstoi retrata la mort com poques vegades ho ha fet mai ningú. No és que cap autor abans ho hagi tractat, no. Em refereixo en l’aspecte formal en que aborda aquesta aproximació al desenllaç d’una vida humana.

D’entrada, amb un tractament del temps del tot disruptiu: la mort és evident ja des de les primeres ratlles del relat -des del títol, vaja!-. I el que fa l’autor rus és estructurar la novel·la al revés, reconstruint el camí vital del finat, però també la seva evolució mental un cop és conscient de la seva mort propera.

Tolstoi és capaç de fer-ho amb una senzillesa narrativa escruixidora. De fet, gosaria dir que justament aquest tractament tant simple, però tant treballat, de la seva prosa és identificatiu del mestratge d’un autor que amb poc diu moltíssim.

El tema? Bàsicament la radiografia del procés que suposa per una persona intel·lectualment brillant (un jutge) el conèixer que morirà en breu. El procés d’acceptació d’aquest fi imminent i el contrast que significa amb la vida quotidiana que s'esdevé (desvergonyida) al voltant d’un.

Aquest és el pretext amb el que Tolstoi pontifica sobre la hipocresia social burgesa, sobre l’egoisme, sobre el matrimoni, sobre la figura de la dona... Potser amb algun matís misogin, potser amb algun detall tràgic, potser amb algun motiu satíric.

Menció a banda mereix l’estudi introductori que acompanya aquesta edició. Permet contextualitzar l’obra i l’autor però sobretot -important- la tasca exigent de traducció que s’ha fet en les seves diferents edicions en català.

En definitiva, La mort d'Ivan Ilitx és una obra necessària per aquell que vulgui gaudir tot llegint.

:::  Altres n'han dit...
Tot és una mentida, La barba no fa el filòsof, Quadern Vermell, La serp blanca, A tall d'invocació, Un libro al día, La hierba roja, Entre montones de libros, Paper Friends, La antingua Biblos, A través de otro espejo, Fantasy Tales.

:::  Enllaços:
Lev Tolstoi, Del sentit de la vida i del dolor,nano,...es tracta d'això, ni més ni menys, no és una altra lectura, és la lectura, la conciència de la pròpia fi, De retruc, sobre la ètica mèdica, el relat en l'itinerari vital de Tolstoi.

::: Llegeix-lo:
Rus (html)
Anglès (html)

 

 

 

 

 

La narració comença amb un narrador omniscient narrant com un grup de jutges i gent de lleis rep la mort d’un colega seu i com el més proper al finat, es presenta a casa del difunt per oferir respecte.

En aquesta primera part el narrador ens parla de l’egoisme i el a mi no em passarà.


Després la narració gira com un mitjó i passem a seguir la vida i obra del finat, Ivan Ilitx.

El matrimoni com a quelcom social, un mal menor al que cal sotmetre’s per guardar les formes davant la societat.
El matrimoni també com a malaltia que consumeix la salut de l’home
La dona com un angúnies.
La soledat de la mort (la resta mira cap a una altra banda, o té els seus propis problemes) i el retorn als recors de la infància com a fugida.
L’acceptació



EL patiment intern enfront la hipocresia externa.

Descripció de l’acte de la mort.

Estudi introductori on contextualitza breument autor, obra i traductor, i tot seguit passa a una analisi intensa del fet traductor.

Facsimil de l’edició de 1930 de Edicions Proa.