Impossible - Erri de Luca

"L’experiència no és un catàleg de reaccions ja preparades, sinó al contrari, vol dir posar-se en mans de la improvisació (...)"

De Luca, Erri. Impossible.
Alzira: Edicions Bromera, 2020

Impossibile. Traducció de Albert Pejó.
Col·lecció L’Eclèctica, 317

::: Què en diu la contraportada…
La vida pot canviar en un moment i fer que allò impossible esdevingui realitat. Quan el vell protagonista d’aquesta història surt a passejar tot sol per la muntanya, coincideix amb una altra persona. La deixa que vagi per davant i decideix oblidar-se’n, per recuperar la soledat i tornar a assentir la immensitat de la natura. Al cap d’unes hores s’adona que aquella persona ha desaparegut en un accident. Quan avisa emergències, l’acusen d’homicidi: el difunt era un antic company de lluita revolucionària que havia traït el protagonista quaranta anys enrere. Aquesta casualitat és el fil conductor d’un llibre únic, que combina la declaració judicial amb les cartes que el protagonista envia a la seva estimada des de la presó.
Una obra que parla dels grans temes de l’autor (la natura, la llibertat, l’amor o el compromís polític), però que sobretot ens convida a experimentar la sensació perillosa i ambivalent de la coincidència, de la impossibilitat que esdevé real, un dels grans motors de la història de la literatura i de la vida de tots nosaltres.

::: Com comença…
Pregunta. Tornem a començar pel principi d’aquell dia. La persona de la foto que li he ensenyat, no la reconeix.
Resposta. No la reconec. Oblido les cares i encara amb més motiu després de molts anys. No puc fer res més que repetir el que ha dit.
P. No és veritat, pot afegir alguna cosa que no hagi dit fins ara.
R. Potser sí, però això no és una conversa entre dos passatger d’un tren. A mi m’està interrogant un fiscal. Vostè decideix què pregunta i jo decideixo si un record determinat em convé explicar-lo o no.,

::: Moments…
(Pàg. 13)
R. (...) La muntanya, immòbil per naturalesa, és el mòbil. I és exactament així: ens fa moure cap a ella. Cadascú té el seu motiu per anar-hi. El meu és deixar-ho tot enrere, posar distància. Deixo tot el món al darrere. Em desplaço a un lloc buit i fins i tot en un temps buit. Veig com era el món sense nosaltres, com serà després. Un lloc que no necessitarà que el deixem en pau.

(Pàg. 16)
P. I la por? No n’hi he sentit parlar.
R. La por és útil. És una forma de respecte i també de reverència deguda ala immensitat del lloc que travesses. La por és la premissa de la concentració,. No dificulta els moviments, sinó que n’augmenta la precisió (...).

(Pàg. 23)
(...) Hi ha dies sense vent, aturats en latitud i longitud, dies enfilats amb una agulla per un col·leccionista de papallones.

(Pàg. 64)
P. (...) Ara vostè es considera un home aïllat en aquest temps i aquesta societat. I va a la muntanya per aprofundir el buit i la distància. Ara és una mena d’asceta laic, es retira a un lloc desert per no haver de compartir el present.
Però el seu passat ha sobreviscut il·lès, i res impedeix que un asceta pugui cometre un delicte. D’acord, no sent odi. Això només vol dir que pot haver actuat sense aquest impuls, a sang freda. Podria ser que s’haguessin trobat en aquella zona de vacances per una circumstància fortuïta i que allà hagués aparegut la possibilitat de venjar-se.
R. S’equivoca, en això que diu del passat. No sobreviu intacte. El temps és una lepra que el fa caure a trossos.

(Pàg. 69)
R. (...) Soc conscient que jo també divago sobre qüestions que fa molt de temps que m’acompanyen. No tinc mai ocasió de parlar-ne, i ara en tinc l’oportunitat.
És com si estigués sol, un vespre, assegut en una taula d’una fonda, i deixés anar els pensaments en un monòleg. Però obro els ulls i tinc un fiscal al davant. Què estic fent? Col·laboro? No de la manera com es fa servir aquest terme en les diligències judicials.

(Pàg. 74)
P. (...) M’ha ofert una lliçó d’història política des del seu punt de vista, que no és el d’un testimoni. En canvi, vostè és part interessada d’una època derrotada i superada. El seu punt de vista sobre els fets em resulta nou i clar. I per això li agraeixo les divagacions.

(Pàg. 76)
(...) Això és un lloc per a homes sols, un passadís de cel·les individuals , de monestir, però sense pregàries. Els monjos que hi ha aquí es posen en mans dels advocats, que són els que s’encarreguen de les pregàries.

(Pàg. 83)
P. Aparells, artefactes... Fins i tot el seu llenguatge pertany a una altra època. És un rebuig a la modernitat?
R. Per mi la modernitat consisteix en l’ús d’aquests objectes amb precaució, no en l’entusiasme infantil per l’últim model.
P. Em fa la sensació que vol esborrar qualsevol rastre de vostè mateix. Potser s’esborraria del registre civil i tot, dels documents. És així? Té vocació d’esborrar-se?
R. Podria ser. És el contrari de subratllar la pròpia presència, el desig obsessiu de deixar rastre, imatge, expressió. De voler afegir el propi nom a la llista de persones cèlebres, tan nombrosa que arriba a coincidir amb l’anonimat (...).

(Pàg. 89)
R. (...) Una llengua és un sistema d’intercanvi semblant a la moneda. La llei castiga a qui imprimeix bitllets falsos, i en canvi deixa estar a qui fa circular paraules falses.

(Pàg. 92)
R. (...) Aquest interrogatori s’ha convertit en una ocasió per parlar de mi. També hi vull afegir això: tinc una relació afectiva amb una dona que viu lluny. Parlem de tot, menys del passat. Mentre m’arriben les preguntes d’aquest interrogatori, em fa la sensació que també li explico la meva època a aquella dona, que no m’ha preguntat mai res.
Fora d’aquí i d’aquesta obligació de presentar-me davant seu, seria incapaç de parlar d’aquells temps amb un desconegut.

(Pàg. 100)
R. (...) Des del meu punt de vista, vostè no sap res. Però té el poder de decidir inclús sense saber res.
Aquest és l’objectiu màxim del poder, arribar al grau màxim d’incompetència i decidir sobre qualsevol cosa. Jo veig la societat com una construcció que com més s’acosta a la teulada pitjor són els materials (...).

(Pàg. 101)
P. A estones aquest interrogatori sembla un debat, però el meu objectiu segueix sent aclarir els fets i comprovar les hipòtesis del crim (...).

(Pàg. 106)
(...) soc un fugitiu des de fa generacions. M’invento que el meu pare es va evadir d’una presó feixista i el meu avi d’una presó borbònica. Els temps no encaixen, però avui en dia la història és una assignatura evaporada.

(Pàg. 109)
P. (...) Els delictes es repeteixen, els articles del Codi Penal són els mateixos, però les persones no. Són variants úniques i comprometen un costat nou de mi mateix. Em posen a prova, i puc afirmar que, com vostè, jo també improviso.
Trobo que l’experiència consisteix precisament en això, deixar-se sorprendre mentre t’inventes un enfocament imprevist. L’experiència no és un catàleg de reaccions ja preparades, sinó al contrari, vol dir posar-se en mans de la improvisació (...).

(Pàg. 121)
(...) M’ha preguntat per les muntanyes. Més preguntes, però d’una altra naturalesa. Feia servir el verb demanar per saber, no per obtenir.
Són com els llibres, són trobades. No et pots banyar dues vegades al mateix riu, deia un filòsof grec. Tampoc pots pujar dues vegades la mateixa muntanya, perquè cada cop és diferent, com la lectura de Pinotxo als deu anys o als cinquanta.

::: Què en penso...
De Luca ho torna a fer. Amb Impossible aconsegueix sacsejar-nos cos i esperit amb un grapat de pàgines, i amb només un parell de personatges. I, com sempre, valent-se d’una una prosa gens ostentosa però del tot acurada i suggerent.

Impossible és en si mateix un judici al sistema de valors de la nostra societat. Una mena de test sobre els límits de la Justícia i sobre la legitimitat i les conseqüències del Passat.

És el relat de dos mons: el de la llei –i per derivació el de l’ordre, el del classisme- ( l’Estat en definitiva) i el de la llibertat –el de la contestació social, el de la reivindicació- (l’Individu, ras i curt).  

Amb l’ajuda dels dos protagonistes de la novel·la – un fiscal intransigent, un vell revolucionari- De Luca fa aflorar tot un inventari de valors, fidelitats i reivindicacions que donen forma a dos estils de vida.

De la mateixa manera la novel·la s’estructura amb l’alternança de dos formats literaris ben diferents: el diàleg, repartit en  diferents interrogatoris (directes, sense concessions)  que correspon a la realitat oficial i legal;  i l’epístola  (meditada, emocional, poètica) que  concerneix a un àmbit molt més íntim.

Tot plegat crea un ritme força dinàmic que ofereix una tensió dramàtica creixent. Els interrogatoris, gairebé rounds de boxa, empoderen  la novel·la i l’agilitzen de forma mil·limètrica.  Contrasten ( i es complementen) amb la poètica que desprenen les cartes que actuen com a contrapunt emocional a la reflexió moralista dels interrogatoris.

I és que durant tota la novel·la el fil del discurs narratiu es basa en l’equilibri dels contraris. Així s’enfronta la Natura a la Presó (la llibertat vs. la privació), el Diàleg es contraposa al Monòleg (la societat vs l’individu) o els Interrogatoris enfront les Cartes (la confessió pública  vs. la confessió íntima). I podríem seguir amb altres binomis dialèctics: present vs. passat, poètica vs. política, vellesa vs. joventut, amor vs soledat,....

El to és en tot moment reflexiu. Els aspectes morals i ètics que afloren en el debat dels dos personatges sovint són justificats amb diferents referències culturals -Sciascia i Dant per la part literària, i Kurosawa, Passolini i Lumet per la cinematogràfica-.

I vet aquí que arriba el final. I només en quatre pàgines De Luca el recargola,  tot jugant amb un lector rendit a la intel·ligència (i bellesa) d'un text que el repte a trobar el (seu propi) final mitjançant un eloqüent símil de la Natura.

Impossible és un altra gran encert en l'obra narrativa de De Luca: una novel·la breu però de gran cal·lat. Una novel·la escrita de manera intel·ligent que s'ha de llegir entre ratlles i que incita al lector a buscar, a pensar, a inferir.

De fet, si el lector coneix un mínim de la biografia d'Erri de Luca pot arribar a pensar (no sé si de forma assenyada) que Impossible és bàsicament un tour de force entre l'autor i la seva consciència. Una mena de confessió pública.
En tot cas, una gran lectura.

::: Altres n'han dit...
Encuentos y Desencuentos (I.Macpherson), L'Escriba (A. Montoya), Núvol (M. Triay), Leer es vivir dos veces, La antigua Biblos, Un libro al día (M. Peig), Devaneos, David, Earth planet, Knopfler and a humble man, Anika entre libros, El Español (R. Narbona), De libris (R.Isla), France Info (L. Houot), BookBlast (Georgia DC), Modulazioni temporali (L. Chippari), La Bella e il Cavaliere, Leggere a colori (M. Longoni), LivornoPress, Il Giornalaccio (S.Vitale).

::: Enllaços:
Erri de Luca, què en diu l'autor, el pensament literari i polític, la lotta armata, una novel·la que pensa, sobre els espais i els límits.