La història dels set penjats - Leonid Andréiev



"(...) Quan milers de persones en maten una de sola, això significa
que aquesta única persona és qui ha guanyat."



Andréiev, Leonid. La historia dels set penjats.
Barcelona: Adesiara, 2018


Рассказ о семи повешенных.Traducció de Jaume Creus
Col.lecció d’ací i d’allà, 61



::: Què en diu l’editorial...
Cinc joves terroristes que han planificat un atemptat contra un ministre del govern, un estonià que ha assassinat l’amo de la granja on feia de bracer i un sinistre bandit han estat sentenciats a morir a la forca. Els darrers dies dels condemnats són difícils i punyents, i les distintes reaccions que tenen tots ells davant la fi imminent posen de manifest que la nostra pugna contra el destí indefugible és enterament personal: la por, el neguit, la ràbia, les emocions, tot es desborda a mesura que s’acosta l’hora suprema. Mai com en aquesta novel·la no s’ha exposat d’una manera tan magistral l’aberració que suposa la pena de mort.

::: Com comença...
Com que el ministre era un home obès, propens a l’apoplexia, va ser per evitar-li qualsevol agitació perillosa que, amb tota mena de precaucions, li van comunicar que es preparava un atemptat molt seriós contra ell.

::: Moments...
(Pàg. 15)
I amb el cor sobtadament oprimit per una penetrant angoixa, va comprendre que ja no tindria ni son, ni repòs, ni alegria, mentre no passés aquella maleïda hora negra, arrencada de l’esfera del seu rellotge. Era només l’ombra del coneixement que cap ésser humà no ha de tenir el que s’estava allà, al racó, i bastava per eclipsar la llum i precipitar un home a les tenebres impenetrables de l’horror. Un cop desvetllada, la por a la mort s’escampava pel cos, s’introduïa als ossos i treia el seu cap pàl·lid per cada porus de la pell.
Ja no temia als assassins de l’endemà –havien desaparegut, oblidats, fosos en la multitud de persones i fenòmens que envoltaven la seva vida d’home-, sinó alguna cosa sobtada i inevitable (...).

(Pàg. 32)
(...) I de sobte, en un sol instant, en un brevíssim instant, el vell carceller, que havia vist transcórrer tota la seva vida a la presó i considerava els reglaments com lleis de la natura , tingué la sensació que la presó i tota la vida eren una mena de casa de bojos, dins la qual ell, el carceller, era el boig principal.

(Pàg. 41)
Abans de l’execució de la pena, Mixka el Gitano, igual que en Iànson, es va haver d’estar disset dies tancat a la presó. I tots disset dies li van passar volant, com si hagués estat un de sol..., com un sol pensament inextingible d’evasió, de llibertat, de vida.

(Pàg. 45)
(...)I el Gitano feia carrisquejar les dents, renegava a cor què vols i no parava d’escopir: el seu cervell d’home, situat a la monstruosament estreta frontera entre la vida i la mort, es feia miques, igual que una gleva d’argila seca i fràgil sota l’embat del vent.

(Pàg. 47)
La mateixa execució, en tota la seva monstruosa singularitat, en la seva demència que destrueix el cervell, resultava més fàcil d’imaginar i semblava menys terrible que aquells pocs minuts de la visita, breus i incomprensibles, com fora del temps, fora de la mateixa vida. ¿Com mirar, què pensar, què dir...? El seu cervell humà es negava a entendre-ho. Les coses més fàcils –agafar la mà, besar, dir “bon dia, pare!”- li semblaven un horror inconcebible en la seva monstruosa, inhumana i demencial falsedat.

(Pàg. 54)
- (...) Encara no has entès que em penjaran! Em volen penar! Ho has entès o no? Penjar!
- Si haguessis deixat la gent en pau, ara no... –cridà la dona.
- Senyor! Però ¿què és això? Ni les bèsties no es comporten així! ¿Sóc el teu fill o no?
Es posà a plorar i s’assegué en un racó. També la seva vella mare es posà a plorar al seu racó. Incapaços de fondre’s ni per un instant en un mateix sentiment d’amor i d’oposar-lo a l’horror de la mort imminent, tots dos ploraven les llàgrimes fredes de la solitud que no escalfen el cor.

(Pàg. 61)
(...) ara només volia una sola cosa: explicar a la gent i demostrar precisament que ella no era cap heroïna, que morir no era de cap de les maneres una cosa terrible, que no calia uqe la planyessin ni que es preocupessin per ella. Explicar-los que no era en absolut culpa seva que l’haguessin condemnada, tan jove i tan insignificant com era, a una mort com aquella, ni que es fes tant de rebombori al seu voltant.
Com qualsevol persona que és condemnada en ferm, la Mússia buscava justificacions, intentava trobar si més no alguna cosa que realcés el seu sacrifici, que li donés un autèntic valor.
Raonava:
- És clar que sóc molt jove i que hauria pogut viure molt més. Però...
I com s’esmorteeix una espelma amb les primeres clarors del sol ixent, pàl·lides i ombrívoles li semblaven la joventut i la vida davant d’allò gran i radiant que havia d’il·luminar la seva senzilla testa. No hi ha havia justificació possible.

(Pàg. 64) 
- (...) Aquí el que importa és que estem preparats per morir. ¿Ho entens? Perquè ¿què pensen aquests senyors? Que no hi ha res de més terrible que la mort. Ells han ideat la mort, són ells els qui tenen por i ens la volen encomanar. A mi fins i tot m’agradaria una cosa: avançar tota sola enfront d’un regiment sencer de soldats i començar a disparar contra ells amb una Browning. Tant se val que jo sigui una sola i ells milers, i que jo no mati ningú. El que importa é sque ells siguin milers. Quan milers de persones en maten una de sola, això significa que aquesta única persona és qui ha guanyat (...).

(Pàg. 71)
La por a la mort se li començà a manifestar a poc a poc i com a batzegades. Era com si algú amb totes les forces, des de sota, li clavés cops de puny al cor. Més que terrible era dolorós. Després la sensació desapareixia..., i al cap d’unes quantes hores apareixia de bell nou, i cada vegada durava més estona i era més forta. I ja començava a adoptar clarament el tèrbol aspecte d’una immensa i fins i tot insuportable por.

(Pàg. 74)
(...) el turment no era veure la mort, sinó veure juntes la vida i la mort. Una mà sacrílega havia descorregut la cortina que amaga le misteri de la vida i el misteri de la mort des de fa segles, i havien deixat de ser misteris, però això no els feia pas comprensibles. Eren com una veritat expressada en una llengua desconeguda. No hi havia en el seu cervell d’home cap concepte, ni en la seva llengua d’home paraules per copsar el que veia. Les paraules “tinc por” ressonaven en ell només perquè no en tenia d’altres, perquè no existien ni podien existir conceptes que es corresponguessin amb aquell nou estat no humà.

(Pàg. 78)
(...) I de cop i volta aquest canvi brusc, brutal, atordidor. Ell ja no va on vol, sinó que el porten on volen. Ell ja no tria el lloc, sinó que el fiquen en una gàbia de pedra, tancat amb clau, com un objecte qualsevol. Ja no pot escollir lliurement entre la vida i la mort, com tothom, sinó que el faran morir obligatòriament, inevitablement. En un instant, ell, que abans era l’encarnació de la voluntat, de la vida i la força, es veia ara reduït a la penosa imatge d’una impotència única al món, la de convertir-se en un animal que duen a l’escorxador, en un objecte sord i sense veu, que pot ser traslladat, cremat, destruït.

(Pàg. 78)
(...) i que aquesta feina maquinal fos feta contra ell per homes que eren els seus iguals els donava un aspecte nou, extraordinari i sinistre. Tant era que fossin fantasmes que feien comèdia, apareguts a aposat només per això, o que fossin autòmats. Agafen aferren, transporten, pengen, estiren pels peus. Tallen la corda, col·loquen, emmenen, enterren.

(Pàg. 86)
(...) en Werner de sobre va veure la vida i la mort, i quedà admirat davant de l’esplendor d’aquell espectacle insòlit. Era com si anés per una via estreta, com el tall d’un ganivet, la cresta d’una elevadíssima muntanya, i veiés a un costat la vida i a l’altre la mort, com dos mars resplendents, profunds i magnífics, que es confonien a l’horitzó en un vast espai sense límits.
- ¿Què és això? Quin espectacle diví! –digué lentament, alçant-se sense voler i redreçant-se com si estigué sen presència d’un ésser suprem. I, abolint les parets, l’espai i el temps amb l’ímpetu de la seva mirada que ho penetrava tot, clavà els ulls al fons de la vida que estava a punt d’abandonar.
I la vida se li mostrà d’una nova manera (...).

(Pàg. 93)
Partien per trobar-se al cap de dues hores al davant del gran misteri mai no resolt, per passar de la vida a la mort..., i tot just ara es coneixien. La vida i la mort anaven a l’uníson en os plans, i fins al final, fins en les menudeses més insignificants i trivials, la vida continuava sent vida.

(Pàg. 99)
- ¿(...) Què, senyor, tenim por, eh?
- No és res –contestà una llengua que es bellugava amb dificultat.
- Ja pots anar dient que no és res. No t’has pas d’avergonyir, aquó no hi ha res de què avergonyir-se. Només els gossos remenen la cua i somriuen d’orella a orella quan els porten a penjar, però tu ets un ésser humà (...)

(Pàg. 100)
(...) la locomotora començà a xiular feblement i amb diligència. El maquinista devia tenir por d’esclafar algú. I era dur pensar que per penjar unes persones es posessin tants afanys i esforços i una cura normalment humana, i veure que el més demencial que hi ha a la terra es porta a terme amb tanta facilitat, amb tant de seny. Els vagons corrien, a dins hi havia gent asseguda, com sepre a’sseu la gent, i viatjaven com se sol viatjar; després hi hauria una parada, com sempre: “El tren para cinc minuts.” I llavors s’iniciarà la mort, l’eternitat, el gran misteri.

::: Què en penso...
Què té aquesta novel·la d’Andrèiev que fa estremir al lector tot enfrontant-lo amb la mort immisericordiosa? Què té que, malgrat la seva concisió, sigui capaç d’agitar consciències, sacsejar ideologies i, fins i tot, ajudar a desfermar guerres?

Inspirada en la convulsa Revolució de 1905, on els actes terroristes i les proclames radicals opositores al règim tsarista es confonien amb la pròpia repressió estatal, La història dels set penjats d’Andrèiev és bàsicament una denúncia del terror institucionalitzat.

Un terror que compren les presons, la justícia sumària i finalment la privació de la vida. I malgrat aquest plantejament tant ideològic, la novel·la defuig el discurs polític per, a partir de la moral i l’ètica, arribar a una visió molt més intimista dels efectes de la pena màxima.

La història dels set penjats és una novel·la existencialista bastida amb una estructura eminentment psicològica. I amb tot, malgrat no poder ser considerada literatura política, la reflexió que fa néixer en la consciència lectora és veritablement ideològica, és indubtablement de posicionament davant el màxim crim d’estat.

Andréiev ho assoleix a partir del relat alternat de cada un dels drames interiors dels membres d’un grup terrorista que, capturats abans d’atemptar, són sentenciats a mort.

El relat defuig analitzar la moralitat dels actes terroristes perpetrats pels protagonistes i en canvi es centra en la seva angoixa; en la malenconia que els envaeix; en definitiva, en la  pertorbació que comporta el pas del temps i l’arribada d’una mort segura.

Leonid Andréiev juga amb diferents trumfos, per exemple: iniciar la novel·la amb la por de la víctima; un ministre que se sap objectiu hores abans de l’atemptat. Por que, talment una bèstia, rosega l’ànima del polític i l’empeny cap a un pànic somatitzador i angoixant.

O acompanyar al grup de terroristes sentenciats –alguns d’ells amb un cert caràcter mesiànic- amb  dos bandits de baixa estofa igualment sentenciats a mort, talment la reminiscència catòlica d’un Gòlgota irrespectuós.

O que els terroristes siguin dues noies i tres nois, entre l’adolescència i la joventut – a la flor de la vida- que, enduts per una causa revolucionaria (per ells heroica, apassionant,  audaç, intrèpida)  no es pensen en les conseqüències funestes de les seves decisions.

O que el lector assisteixi al comiat depriment i del tot dolorós dels pares consternats d’un dels joves condemnat a mort.

O la mateixa escena de l’ajusticiament, atroç, terrible, irracional i esborronadora.

En tot cas, La història dels set penjats  és un relat de poca extensió i ràpid de llegir sens dubte, però en les seves pàgines –tant magistrals com colpidores- tenim tot el temps del món per ser testimonis del trasbals mental dels condemnats.

Individus que passen d’un rampell d’orgull en sentir la sentència al judici, quan encara es consideren lluitadors –vius en definitiva- , a un terror gairebé patològic vetllant els seus darrers dies al calabós –quan encara en vida, ja s’intueixen morts-.

I és en aquest moment quan Andréiev, saltant d’un personatge a l’altra i amb una prosa intensa però mesurada –estranyament justa, fins i tot solemne-, encreua la vida (a punt d’esgotar-se)  i la mort (a punt de mostrar-se).

L’autor rus, barrejant realitat i al·lucinació -esfilagarsant una amb l’altra- crea un moment de tensió descomunal davant la insòlita grolleria que representa la mort: la privació de les petites sensacions,  la destitució de l’amor, el comiat al saber ...

La mort recolzada en el campanar que, al costat de les cel·les de la presó, recorda dia i nit, hora rere hora, el compte enrere esfereïdor, serveix també com atalaia des d’on el condemnat, amb la lucidesa enganyosa que atorga la desesperació, finalment aprèn a valorar una vida que ja ha perdut.

La història dels set penjats és succinta però prou intensa per deixar una petjada indeleble en el lector. Una novel·la que avui sembla mentida que no destaqui més entre lectors i llibreters. 

::: Altres n'han dit...
El racó de la paraula, Ara Llegim (X. Diakonova)El niño vampiro lee, Encuentros de lecturas, Bugs eat booksCicutadry (J.L. Alvarado), Libros en estéreo,

::: Enllaços:
Leonid Andréiev, Qui era Golovin en realitat?, I Werner?, i qui eren la resta de terroristes?, la víctima, la versió cinematogràfica i el contex històric, l'obra d'Andréiev a Espanya,

::: Llegeix-lo:
Rus (html)
Anglès (multiformat, facsímil J.S. Ogilvie Publishing Companya, 1909 )
Castellà (facsímil)
Francès (facsímil Eugéne Fasquelle Editeur, 1911)

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli