Hate Jazz - Horacio Altuna i Jorge González
Altuna, Horacio i González, Jorge. Hate Jazz
Madrid: Ediciones Sinsentido, 2006
::: Què en diu la contraportada...
Nueva York. Tres historias paralelas unidas por la misma pasión, el jazz.
Clarence T., batería superdotado y enganchado a la droga, irrumpe una noche en el club Dolphins para conseguir su paga como sea...
Chester, saxofonista del cuarteto. El destino se ensañará con él y la rabia irá en aumento, al tiempo que su música se hace más fascinante y encantadora.
Los hermanos Gayle y la atractiva Velma: el triángulo amoroso pone a prueba la unión fraternal de los dos músicos....
::: Com comença...
(Pàg. 31)
(Pàg. 38)
(Pàg. 42)
(Pàg. 50)
(Pàg. 54)
::: Què en penso...
Un drama plantejat en tres actes que recullen diverses històries amargues i entrellaçades sobre perdedors i malentesos. Una novel·la gràfica que ens parla d’un somni americà que, lluny del focus de l’èxit ens mostra la seva cara desencantada, adolorida i plena de ràbia.
Tot plegat orquestrat per l’Horacio Altuna al guió i Jorge González a la part gràfica . Cal dir que amb resultat ben desiguals. I és que el guió no sorprèn. És força previsible a l’igual que el retrat que fa d’uns personatges perdedors, que ens arrosseguen en la seva caiguda cap al fons. A banda, la veu del narrador es fa massa evident i, en ocasions, sembla competir amb algun dels personatges en quan a protagonisme, convertint el paper secundari que hauria de tenir, en un recital de poesia desencantada.
Però és que tot plegat està rematat amb un final que no és propi d’algú amb tanta experiència com l’Altuna. Sembla com si no sabés trobar-ne un d’adient. I per això opta per acabar-la amb quelcom totalment extemporani a la història, trencant sensacions, desmuntant d'una bufada tot el castell de cartes construït, iperdent definitivament la possibilitat de poder-la salvar de manera coherent.
Una altra cosa és la part gràfica. Paraules majors. A banda d’un esclat cromàtic impactant, estructurat segons els diferents escenaris (vermells i grocs vius, llampants i càlids associats a la música; blaus, grisos i pàl·lids, vinculats a la ciutat; absència de color per als records), els traços de González - d’un estil poc realista, més aviat expressionista- són d’una gran vàlua. Sovint, i sobretot en les escenes musicals, les vinyetes assoleixen un dinamisme tal que semblen que vibrin i que, a la fi, puguin acabar sonant.
La tècnica de González és variada i heterogènia: traços força expressius, poc naturalistes, que posen èmfasi en l’emoció i en el sentiment del personatge, així com en l’ambient en que aquest es mou. Algunes de les vinyetes estan esquematitzades, sense cap mena de perfeccionisme. Només el dibuix cru, brut, sense polir. Conferint força a la història i credibilitat als personatges.
En ocasions, l’estil (i el fort pes cromàtic) recorda molt el treball de Lorenzo Mattotti.
En definitiva, una proposta amb una execució gràfica notable però que contrasta massa amb una part argumental poc creativa i mal acabada. Una descompensació que, malauradament, arrossega tot el bo i millor de l’àlbum cap a la incredulitat. Ara bé, alguna vinyeta queda clavada de manera sòlida al fons de la retina.
::: Altres n'han dit...
Jazz, ese ruido, 365 cómics por año, BC 2.0, Abandonad toda esperanza, El Correo de Andalucía (Nirek Sabal), Los mejores cómics,
::: Enllaços:
Jorge González, Horacio Altuna, Jazz i còmic.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada