L'Anticrist - Joseph Roth



"Ja habita entremig de nosaltres, dintre mateix de nosaltres. I al damunt nostre cau la feixuga ombra de les seves ales traïdores."







Roth, Joseph. L’Anticrist
Barcelona: Adesiara, 2020

Der Antichrist. Traducció de Pilar Estelrich.
Col·lecció Vagueries, 23.


::: Què en diu la contraportada...
La barbàrie i la intolerància s’han apoderat del món abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. El nazisme ben consolidat, el comunisme més aparent que real, els patrioterismes de pa sucat amb oli i, sobretot, l’ús foraviat de les invencions tecnològiques —que tot ho governen sense que en siguem prou conscients— converteixen els homes i les dones en un reguitzell d’ombres que es venen al més-dient i que s’encaminen indefectiblement cap al desastre. «Aquesta és la seva hora; aquesta és l’hora de l’Anticrist», deia l’autor el 1934, any de publicació d’aquest llibre formidable. Per poc que ens fixem en el món d’avui, ens adonarem de seguida que Roth va ser un gran visionari.

::: Com comença...
L’Anticrist ha arribat: disfressat fins a tal punt que els que ja estàvem avesats a esperar-lo des de fa anys no som capaços de reconèixer-lo. Ja habita entremig de nosaltres, dintre mateix de nosaltres. I al damunt nostre cau la feixuga ombra de les seves ales traïdores.

::: Moments...
(Pàg. 36)
Però l’Anticrist intenta estafar-nos. Ha arribat vestit amb el modest abillament quotidià del petitburgès, fins i tot guarnit amb tots els senyals del petit temor de Déu del petitburgès: la seva pietat servil, la seva gasiveria grollera, aparentment innòcua, i el seu amor aparentment magnífic, majestuós i tot, envers certs ideals de la humanitat, com són, per exemple: lleialtat fins a la mort, amor a la pàtria, disposició a sacrificar-se com un heroi per al bé d ela comunitat, castedat i virtut, respecte a la tradició dels pares i dels temps passats, confiança en el futur, veneració de totes les tirallongues de frases grandiloqüents d’acord amb les quals l’europeu mitjà està avesat i fins i tot obligat a viure. (...) no ha arribat com un destructor amb flaire de sofre, sinó fins i tot de vegades com a un ésser pietós que fa olor d’encens; ara que el senyal de la creu juntament amb la salutació militar; resa el parenostre i juga a la borsa; lloa la virtut humana (rebaixada fins a esdevenir “ciutadana”) per tal d’anorrear-la; pretexta defensar la cultura europea amb les armes amb les quals la destrueix; promet honorar el passat i anuncia un futur (perquè sap que després d’ell ja no n’hi haurà pas; promet redimir la condició humana i la humanitat mentre assassina persones, ben bé com si la llengua mentidera no sabés el que perpetra la mà assassina; ara, doncs, que l’Anticrist ha vingut, fal·laç i disfressat, no l’hem sabut reconèixer.

(Pàg. 49)
Perquè el senyal més clar que permet reconèixer l’Anticrist és precisament el fet que converteix en vil allò que és essencialment noble. Car el sentit de la seva existència i de la seva activitat consisteix a profanar el que és sant, rebaixar el que és elevat, torçar el que és dreturer, enlletgir el que és bell.

(Pàg. 68)
No hi ha res que afalagui tant un ésser humà. Si li dieu que és bell, fort, valent, cordial, bondadós, el feu content. Si li dieu que és intel·ligent, el feu feliç. I a més a més us creurà, senzillament perquè li heu dit que és intel·ligent, i per tant en dedueix que mai no gosaríeu enganyar algú capaç d’adornar-se’n.

(Pàg. 72)
(...) Jo no sabia si jo havia dit una veritat o una mentida, ni si els altres tenien o no la raó; i, com que pensava que el món sent parlar les nostres mil llengües totes alhora, vaig comprendre que li resultava totalment impossible reconèixer la veu de la veritat, si per cas algun dia aquesta veu es volia deixar sentir.

(Pàg. 79)
(...) les persones, siguin del color que siguin, es creuen que Déu les ha assenyalades com les seves preferides justament per mitjà del color. I, en canvi, prou clar que està escrit que Déu va crear l’ésser humà per tal que fos semblant a ell: l’ésser humà, no pas el color de la pell.

(Pàg. 81)
(...) cometem un doble pecat quan bescanviem l’orgull justificat de ser humans per l’orgull infamant de ser persones de pell blanca, negra, marró o roja.

(Pàg. 92)
(...) entre allò que cal per a la felicitat previsible de la persona i allò que és necessari per a la seva felicitat imprevisible s’obre un ample espai impossible d’emplenar a còpia de mesures racionals. Estem fets de carn i d’esperit.

(Pàg. 99)
(...) l’estratagema més refinat de l’Anticrist consisteix precisament en el fet de saber disfressar-se amb la màscara del rebel per tal que els seus rivals no el reconeguin tot d’una i el busquin entre els rebels, mentre que en realitat es dedica a regirar i devastar les files dels senyors.

(Pàg. 100)
Com que els sacerdots havien falsejar Déu, els que neguen l’existència de Déu –és a dir, els ateus, tal com ells s’anomenen a si mateixos- no estan pas negant Déu. Neguen la falsa imatge de Déu que els han transmès.

(Pàg. 103)
(...) els coneixements humans no són veritats divines, sinó només els camins que menen a aquestes veritats. Alguns són tortuosos, altres dreturers, els uns menen cap als objectius, els altres duen a perdre’s. Ara bé, si no s’indica quins són els objectius, concretament la veritat i la justícia, sinó que es diu que l’objectiu és el poder, l’ésser humà no sap si fa un camí tortuós o un de dreturer.

(Pàg. 104)
(...) el que importa no és saber desxifrar i traçar lletres, sinó quina mena de lletres es desxifren i es tracen i quin significat en resulta. I si en resulta un significat erroni o barroer, és pitjor que si la gent no hagués arribat a aprendre de lletra. Perquè llavors realment la cultura no és poder (no és ni tant sols poder), sinó només impotència i servitud. I l’Anticrist fa que les persones aprenguin les lletres i promet el poder tan sols per aconseguir que esdevinguin encara més impotents.

(108)
(...) aquests són les seves lleis especials en aquell país. La dignitat de l’ésser humà resideix en el poder. La llibertat es troba situada en forma d’estàtua davant les portes del país: l’han fet fora. I ha quedat petrificada.

(Pàg. 126)
Tan sols a l’hora del perill, com ara a la guerra, li és possible a l’ésser humà suportar la comunitat constant amb el seus iguals; i només perquè la mort és a la vora, i la mort genera solitud dins cadascú perquè s’emporta cada persona separadament, malgrat que de sobte pugui endur-se’n milers en un únic instant.

(Pàg. 146)
Així doncs, els jueus són doblement elegits: en primer lloc, perquè van donar a llum Jesucrist; en segon lloc, perquè el van negar. Ells, els jueus, havien estat escollits entre els altres pobles per tal de donar a llum el redemptor i per tal de convertir-lo en redemptor tot negant-lo.
Mitjançant la virtut i el pecat alhora, van preparar la redempció del món.
Van assumir voluntàriament el pes del pecat, tal com de vegades fa un pare que no vol participar de la fama del seu fill. Per això aquell que creu en Jesucrist i odia, rebutja o tan sols menysprea les jueus, el si terrenal del qual ell va néixer, és el germà de l’Anticrist.

(Pàg. 163)
L’Anticrist sembra en els cors dels humans el temor als seus iguals per tal de no esdevenir impotent ell mateix.

(Pàg. 176)
(...) Jo estimo la pàtria. Permeti’m que em presenti: em dic patriota. “A la meva pàtria es poden esdevenir fets malvats, fins i tot jo puc patir maldats. Tot i així, jo l’estimo.
- Si a la seva pàtria s’esdevenen fets malvats –vaig replicar–, i vostè continua estimant-la, aleshores no és la seva pàtria allò que vostè estima, sinó el mal.
“Si en algun indret té lloc el bé, jo estimo el país on aquest bé te lloc.”
“On existeix el bé, allà hi ha la meva pàtria, la meva llar.”
Això no vol dir pas: arreu on em trobo bé és la meva pàtria.
“Sinó que vol dir: allà on es practica el bé, hi ha la meva llar pàtria. I una llar que no practica el bé no és pas cap llar.

::: Què n'opino...
A mig camí entre l’assaig i el relat d’autoficció, L’Anticrist de Joseph Roth és una mena de manifest on crítica els diferents agents polítics, econòmics, culturals i religiosos que tensen la societat (anys 30, segle XX), com als avenços tecnològics que, cada cop més, la condicionen, la igualen i la (des)orienten. 

L’Anticrist hi trobem un punt de vista interessant sobre els mals que afecten a la societat però Joseph Roth, en comptes d’advocar per una solució purament basada en l’ètica de l’home i en el seu civisme, ho relega a Déu i al dogma religiós que el sustenta.

Per això, tot i que crec que és un text valent, sobretot la primera part -en forma d’assaig interessant, motivador i innovador-, trobo que a mida que es transforma en relat va convertint-se en una mena d’invectiva de caire religiós, sense cap mena de context humanístic.

I és que JR -protagonista i alter ego de l’autor- comença el seu al·legat denunciant l’existència de l’Anticrist i crida contra les seves diverses manifestacions, contra els seus apòstols i contra els seus acòlits arreu del planeta. Però al llarg de les vivències i viatges que ens detalla, JR evoluciona d’assagista crític a periodista conformista i finalment arriba a convertir-se en una mena d’apòstol que intenta lluitar (argumentar) contra les diferents manifestacions del mal.

En tot cas, em quedo amb la idea base que trasllada Joseph Roth a L’Anticrist: desgraciadament –i salvant diferències contextuals i d’època- els mals que afectaven la societat llavors, segueixen encara vigents en els nostres dies. En concret, la fragilitat democràtica davant els discursos totalitaris i la denuncia de com la tecnologia manipula el llenguatge i les formes de relacionar-se,  restant-ne significació i afegint-hi confusió i tergiversació. Tot plegat per provocar la desintegració moral de l’home i afavorir així l’adveniment de l’egoisme; tant l'individual, com el racial com, finalment, el nacional.

Un d’aquells llibres que és necessari llegir per interpretar correctament l’esperit humà i la seva (nostra) fragilitat. 

::: Altres n'han dit...
L'Acció Paral·lela, Ofici de lectorÀngel RamosNúvol (Teresa Costa-Gramunt), BCNCultura.cat (Daniel Bossio)El librófagoDiario de un artista desencajadoEl Cultural (Enrique Ocaña),

::: Enllaços:
Joseph Rothcontext de l'home i de l'obra.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El baró rampant - Italo Calvino

El poema de la rosa als llavis - Joan Salvat-Papasseit

Hijo de Satanás - Charles Bukowski