Memòries del subsòl - Fiòdor Dostoievski
"(...) el meu relat ha de causar un efecte desagradable perquè tots nosaltres hem perdut el costum de viure (...)"
Dostoievski, Fiodor. Memòries del subsòl.
Barcelona: Universitat Pompeu Frabra / Destino, 2004
Записки из подполья.Traducció de Raquel Ribó.
Col.lecció Biblioteca Pompeu Fabra, 9
::: Què en diu la contraportada...
Memòries del subsòl és l’obra que marca el punt d’inflexió en la trajectòria literària de Fiòdor Dostoievski, el pas d’una literatura més lligada a la tradició, especialment la del seu compatriota Gògol, a un estil i una temàtica molt més introspectiva i original. Abismal i subterrània, Memòries del subsòl ens introdueix en el món d’un narrador anònim, que es despulla amb arrogància davant d’ell mateix i del lector per mostrar-nos la seva vessant més instintiva i radical.
Aquest text enigmàtic i fascinant il·lumina les altres grans novel·les de Dostoievski, i posa al descobert, per primera vegada en la nostra tradició literària, els racons més inquietats de la condició humana.
::: Com comença...
No cal dir que tant l’autor d’aquestes memòries com les mateixes memòries són ficticis. Això no obstant, personatges com l’artífex d’aquestes notes no només poden existir en la nostra societat sinó que han d’existir-hi forçosament si tenim en compte les circumstàncies en les quals s’ha format aquesta nostra societat.
::: Moments...
(Pàg. 24)
(...) acabo els meus dies en aquest racó, irritat amb el consol malvolent i inútil que una persona intel·ligent no pot esdevenir res de seriós, i que només un imbècil pot arribar a alguna cosa.
(Pàg. 33)
(...) potser una persona normal ho ha de ser, de beneita, vosaltres què en sabeu? Potser fins i tot és bonic.
(Pàg. 42)
(...) no sento cap respecte per mi mateix. És que un home amb consciència pot respectar-se a si mateix?
(Pàg. 47)
(...) senyors, heu de saber que si em considero una persona intel·ligent és perquè en tota la meva vida mai no he estat capaç de començar res ni d’acabar res.
(Pàg. 60)
(...) d’on s’han tret tota aquesta colla de savis que els desitjos de l’home han de ser bons i virtuosos? Què els fa pensar que l’home té necessitat de desitjar d’una forma assenyada i profitosa? L’home només necessita una cosa, que és un desig independent, li costi el que li costi i amb tot el que impliqui. I qui sap què desitja, maleït sigui...
(Pàg. 64)
(...) la raó, senyors, és una bona cosa, això és indiscutible, però la raó no és res més que raó, i només satisfà la capacitat humana de raonar, mentre que el desig és la manifestació de tota la vida, de tota la vida humana, inclosos la raó i tots els impulsos. I tot i que la vida, quan es manifesta d’aquesta manera, es converteix sovint en mal assumpte, al capdavall no deixa de ser la vida, i no una simple extracció d’arrels quadrades.
(Pàg. 66)
(...) Suposem, senyors, que l’home no és cap ximple (i en realitat no podem deixar de suposar-ho, encara que només sigui per fet que si ell és ximple, aleshores qui és intel·ligent?). Però, si no és ximple, és monstruosament desagraït! És fenomenalment desagraït. Fins i tot penso que la millor definició de l’ésser humà és aquesta: un bípede desagraït. Però això encara no és tot; quest no és pas el seu pitjor defecte; el seu defecte principal és una immoralitat crònica, constant al llarg de tota la història de la humanitat, des del Diluvi universal fins al període de Schleswig-Holstein.
(Pàg. 70)
- (...) Ah, senyors! Com pot existir la pròpia voluntat si s’arriba fins a les taules i l’aritmètica i tot serà reduïble a dos més dos són quatre! Dos més dos fan quatre igualment, tant amb la meva voluntat com sense. I a això li’n dieu lliure arbitri!
(Pàg. 72)
(...) l’home és un animal creador per excel•lència, condemnat a lluitar conscientment per un objectiu i a ocupar-se d’obres d’enginyeria; és a dir que s’obre camí eternament i ininterrompudament, el porti allà on el porti.
(Pàg. 75)
I per què esteu tan convençuts, tan absolutament segurs, que els interessos de l’home només es troben en allò que és normal, positiu i pròsper? I si la raó va errada pel que fa als interessos? No penseu que l’home s’estima més altres coses que el benestar? No pot ser que estimi de la mateixa manera el sofriment? No pot ser que el sofriment li sigui tan profitós com el benestar?
(Pàg. 78)
Destruïu les meus desitjos, eradiqueu els meus ideals, mostreu-me alguna cosa millor i us seguiré. Potser direu que no voleu tenir-hi res a veure; però en aquest cas, jo us podré respondré de la mateixa manera. Estem discutint seriosament; i si no voleu dignar-vos a prestar-me atenció, no seré pas jo qui us la pidoli. Jo tinc el meu subsòl.
(Pàg. 79)
(...) sabeu què: estic convençut que hem de posar fre al nostre germà del subsòl. És ben capaç de viure quaranta anys en silenci sota terra, però si surt a la superfície començarà a parlar, i parlar, i parlar...
(Pàg. 91)
Una persona cultivada i decent no pot ser vanitosa sense exigir-se a si mateixa de forma il·limitada i sense menysprear-se alhora, en certs moments, fins a l’odi.
(Pàg. 92)
Qualsevol persona de la nostra època és i ha de ser un covard i un esclau. És la seva condició natural, i n’estic profundament convençut. Ha nascut així i està fet per a això. I no només en els temps actuals, a causa d’uns fets que puguin ser circumstancials, sinó que en qualsevol època, una persona decent ha de ser covarda i esclava. És una llei natural que afecta a tots els éssers humans sobre la terra.
(Pàg. 98)
(...) Ja aleshores duia dins l’ànima el món del soterrani. Em feia una por terrible de ser vist, de ser trobat, de ser reconegut. Sempre recorria els indrets més foscos.
(Pàg. 187)
(...) altres reben a la tomba la visita dels fills, del pare, del marit... però per a tu no hi haurà llàgrimes, sospirs ni records, i ningú, ningú en aquest món no t’anirà a veure, el teu nom desapareixerà de la faç de la Terra, com si mai no haguessis existit, com si no haguessis nascut!
(Pàg. 200)
“I que poques, que poques paraules –pensava de passada-, i que poc idil·li (un idil·li fingit, llibresc, inventat) que calen per canviar el rumb d’una ànima humana. Heus aquí la virginitat! Heus aquí un sòl fresc!”.
(Pàg. 219)
I a mi què m’importa si no estàs entenent res de res? I a mi que m’importes, i què em fa si trobes allà la perdició o no? Entens que després de dir-te tot això t’odiaré per haver estat aquí i per haver-ho escoltat tot? Les persones només es desfoguen així un cop a la vida, i en aquest estat d’histèria!.... Què més vols? Per què continues aquí després de tot això, immòbil com un pal, per què em turmentes? Per què no te’n vas?
(Pàg. 221)
- (...) No em deixen... no puc ser bo! –vaig articular amb prou feines, vaig anar fins al sofà, hi vaig amagar la cara i vaig plorar en un autèntic atac d’histèria durant un quart d’hora.
(Pàg. 222)
(...) els raonaments no expliquen res i, en conseqüència, les raons són inútils.
(Pàg. 224)
(...) per a les dones en l’amor rau tota resurrecció, la salvació de qualsevol ruïna, i no hi ha regeneració possible si no és en l’amor.
(Pàg. 228)
Per cert: em plantejaré una pregunta ociosa: què és millor, una felicitat barata o un sofriment elevat? Sí, apa, què és millor?
(Pàg. 229)
(...) m’he sentit avergonyit durant tot el temps en què he estat escrivint aquest relat; i és que ja no es tracta de literatura sinó d’un càstig corrector. Perquè explicar llargues històries sobre la forma com he fet malbé la meva vida en aquest racó a través de la corrosió moral, per la manca d’un ambient adequat i l’oblit de viure, i inflant-me de maldat al subsòl, no em sembla gens interessant; la novel·la necessita un heroi, i aquí hi ha aplegats expressament tots els trets que formen l’antiheroi, i , a més, i sobretot, el meu relat ha de causar un efecte desagradable perquè tots nosaltres hem perdut el costum de viure (...)
(Pàg. 230)
Hem arribat a l’extrem de considerar la “vida autèntica” un treball excessiu, i tots estem interiorment d’acord que és millor viure-la en els llibres.
(Pàg. 231)
Ara ni tant sols sabem què significa viure, què és i com s’anomena? Deixeu-nos sols, sense llibres, i de seguida ens perdrem enmig d ela confusió; no sabre a què hem d’aferrar-nos ni on hem de pertànyer, no sabrem què hem d’estimar i què hem d’odiar, què hem de respectar i què hem de menysprear. Se’ns fa dur fins i tot ser persones, persones amb un cos i una sang reals i individuals; ens n’avergonyim, ho considerem una deshonra, i ens esforcem per ser una mena d’ésser generalitzat i impossible. Hem nascuts morts, i fa molt de temps que naixem de pares que jo no viuen, i això ens agrada cada cop més. Hi estem trobant el gust. Aviat ens inventarem la manera de néixer d’una idea (...).
::: Què n'opino...
Memòries del subsòl és un text d’aquells que apel·la aquella consciència del lector que, per més recòndita que sigui, sempre està latent. És un llibre que encara ara, en la nostra època (i precisament en la societat i coiuntura politico-social en la que vivim), és capaç de causar un impacte indeleble a la majoria de lectors.
L’autor rus juga hàbilment amb nosaltres. Prescindint de fórmules literàries tradicionals, proposa una nouvelle amb dues parts ben diferenciades.
Una primera de caire diguem-ne més assagístic, on el protagonista (sempre anònim) teoritza sobre la banalitat de la raó, el servilisme imperant i l’encotillament/censura del lliure arbitri mitjançant estructures socials que, ens diu el protagonista, són una farsa amb l’únic propòsit de controlar socialment a la població.
En aquesta primera part el protagonista formula una sèrie de qüestionaments i dubtes que es materialitzen en un monòleg -a vegades brillant, a vegades caòtic i contradictori- caracteritzat per uns arguments de negacionisme acadèmic i científic que, en definitiva, el porten a adoptar una postura nihilista tant a nivell cultural com social.
Així, explica que opta per auto exiliar-se (viure al subsòl, o el que és el mateix, viure regit per un inconscient fosc, despreciable, primari i gens racional). Opta per deixar de ser membre actiu de la societat i limitar-se a observar-la des de fora. En tot cas el protagonista actua com una mena de demiürg del pessimisme. El que sembla no veure, en el súmmum del patetisme i el contrasentit, és que la seva alienació social, el condueix a un aïllament que, lluny de procurar-li calma i alleujament, és realment una reclusió que encara alimenta més la seva ira (i també la seva recança, en ser –i vet aquí la brillantor i el geni de Dostoievski- conscient de la seva perdició).
Després ve una segona part, totalment diferenciada tant per estil com pel fons. El mateix protagonista ens relata una escena del seu passat. D’alguna manera, la història que ens explica defineix i justifica el caràcter negatiu i tancat del que fa gala durant la primera part. És aquesta, una part d’estil més narrativa i literària (entenent-ho com un artefacte literari amb trama-nus-desenllaç, uns personatges, uns escenaris i un tempo), i tot i que també és força introspectiva, no té –ep! a parer meu- el mateix punch que la invectiva o monòleg interior que emplena la primera part i que, aquesta sí, m’ha donat més moments de gaudi. De fet, aquesta segona part, serveix al lector per relativitzar el missatge i el personatge. Tant un com l’altre queden impregnats d’una pàtina de ridiculesa, absurditat i patetisme.
En tot cas és un llibre amb un missatge que atrau l’atenció. Bàsicament per la identificació que tots nosaltres podem fer d’algunes de les paranoies que expressa el protagonista. I justament això és el que fa que Memòries del subsòl sigui un llibre tant actual ara com quan es va publicar el 1864. En tots aquests anys no ha perdut ni una mica el seu caràcter punyent, ni la creixen incomoditat que provoca la seva lectura en el lector.
Jo, si o si, l’incorporaria a la biblioteca de la vida.
::: Altres n'han dit...
llunÀtic, Ariadna al laberint grotesc, Microcríticas literarias, La milana favorita, La antigua Biblos, Literatura +1, Un libro al día, Machetes, Piélago de lecturas, The library is open.
::: Enllaços:
Fiòdor Dostoievski, pèls i senyals, del fons i la forma, temes i conceptes, deconstrucció, la importància del context per a una correcta interpretació, anàlisi amb tots els ets i els uts.
::: Llegeix-lo:
Rus (html, facsímil edició 1864 - pdf)
Anglès (multiformat)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada