La ronda - Arthur Schnitzler
"Actriu: Parles com un idiota...Escriptor: (Dolorosament.) Hi ha dones que potser dirien que parlo... com un poeta (...). "
Schnitzler, Arthur. La ronda.
Barcelona: Edicions del Mall, 1987
Der Reigen. Traducció de Carme Serrallonga. Adaptació de Feliu Formosa.
Col·lecció Biblioteca teatral, 57
::: Què en diu la contraportada...
A La ronda (Der Reigen), el text que els presentem i que confirma les raons del prestigi de Schnitzler (el qual arribà a ser processat a causa d'aquesta obra), hi apareixen les diverses classes socials, totes vistes al mateix nivell per la forma d'arribar a l'acte sexual. Tant l'amor elevat com l'amor sexual i instintiu queden desmitificats. Després del coit, als personatges només els resta «un gust de cendra, de buit» i l'egoisme que provoca una certa solitud. Ben mirat, a La ronda, Schnitzler parla de l'amor i de la mort. No obstant, més enllà de les aparences, de les primeres intencions, podem entendre que l'autor, en negar l'idealisme romàntic i el sexualisme cru, sembla que enyori una forma d'amor autèntic, al marge de l'un i de l'altre.
::: Com comença...
La meuca i el soldat.
Plena nit. Al pont d’Augarten.
MEUCA: Què, angelet? Véns una estoneta?
SOLDAT: (Es gira, i després continua caminant.)
MEUCA: No vols venir amb mi?
SOLDAT: Ah, sóc jo l’angelet?
MEUCA: Qui vols que sigui? Au, vine, que visc a quatre passes.
::: Moments...
(Pàg. 24)
MEUCA: Amb mi, sempre va bé. Au, home, queda’t. Qui sap si demà encara serem vius.
(Pàg. 44)
SENYORET (li agafa la ma): Però si pensa per un moment que sense vostè no puc viure, que besar-li la mà representa per a mi molt més que totes les tendreses de totes les dones del món...Emma, jo no sóc com els altres joves capaços de fer la cort a una dona... Jo sóc potser massa ingenu..., jo...
JOVE CASADA: I si realment fos com els altres homes?
SENYORET: Llavors vostè no seria aquí..., perquè vostè no és com les altres dones.
(Pàg. 45)
SENYORET: La vida és tan buida, tan fútil... i a mes... tan curta..., tan terriblement curta! Només hi ha una felicitat..., trobar la persona que t’estima...
(Pàg. 53)
MARIT: (...) estic enamorat de tu, ja ho saps!
JOVE CASADA: De vegades, gairebé l’oblidem, el nostre amor.
MARIT: I de vegades, gairebé cal que l’oblidem.
JOVE CASADA: Per què?
MARIT: Perquè si no, el matrimoni seria una cosa imperfecta... Perdia..., com t’ho diré..., perdia el seu caràcter sagrat.
(Pàg. 55)
MARIT: (...)Vosaltres sentiu a dir moltes coses, i en sabeu encara més, i també heu llegit massa, però no teniu una idea clara de les coses que els homes aprenem de la vida. Allò que la gent en diu amor, se’ns fa completament repulsiu; perquè ben mirat, a quina mena de criatures som condemnats perquès ens instrueixin?
JOVE CASADA: Quina mena de criatures vols dir?
MARIT: (li besa el front): Pots estar contenta, filla meva, de no saber res d’aquestes relacions. D’altra banda, es tracta gairebé sempre d’unes dones dignes de llàstima... (...).
(Pàg. 70)
NOIETA: Ets casat, oi?
MARIT: (Molt sorprès): Sí, com ho has descobert?
NOIETA: M’ho ha semblat.
MARIT: Et molesta que ho sigui?
NOIETA: Home, m’agradaria més que fossis solter. Però resulta que ets casat.
MARIT:I ara digue’m com ho has descobert.
NOIETA: Quan un diu que no viu a Viena i que no sempre té temps...
MARIT: No és tan increïble, això.
NOIETA: Però jo no m’ho crec.
MARIT: I no et penedeixes d’haver induït un home casat a ser infidel? (...)
(Pàg. 80)
ESCRIPTOR: (...) Digues, petita, ets feliç?
NOIETA: Què vols dir?
ESCRIPTOR: Vull dir, en general. Si ets feliç.
NOIETA: Podria anar millor.
ESCRIPTOR: No m’entens. De casa teva, ja m’has explicat prou coses. Sé que no vius com una princesa. Vull dir: quan prescindeixes de tot això, quan simplement et sents viure. Ets sents viure, realment?
NOIETA: Tu, que tens una pinta? (...)
(Pàg. 85)
ACTRIU: (...) I on aniràs?
ESCRIPTOR: Em passejaré sota la finestra. M’agrada moltíssim passejar de nit a l’aire lliure. És quan em vénen les idees millors. I aquí, amb tu a la vora, envoltat per l’alè del teu desig... flotant dins el teu art, per dir-ho així...
ACTRIU: Parles com un idiota...
ESCRIPTOR: (Dolorosament.): Hi ha dones que potser dirien que parlo... com un poeta (...).
(Pàg. 93)
COMTE: (...) el meu amic Lulu diu, per exemple, que sóc un filòsof. Està convençut que penso massa.
ACTRIU: Sí... pensar, és una bona desgràcia.
Una societat ambivalent que fent gala de portes en fora d'una moralitat irreprotxable, festejava socialment al ritme dels grans valsos però, en canvi, quan els músics plegaven els instruments i les làmpades deixaven de brillar, mostrava una gran hipocresia en la seva vida privada.
Aquesta metàfora permet a l'autor austríac detallar i explorar la base de les interaccions socials entre classes. I d'aquesta exploració se'n pot deduir que l'amor físic, la passió, el sexe en definitiva, és l'autèntic desllorigador social.
Però també és una mostra de teatre sorprenent i disruptiu. Perquè, a més de ser una obra estructurada com si d'un ball -vals- es tractés, i de disposar una galeria de personatges que es presenten en ordre socialment ascendent fins a l'extrem -i recordem que tots els extrems es toquen-, a més a més, en cada un dels deu quadres que la composen, tot i giravoltar sobre el sexe, l'acte sexual en cap moment es mostra de manera explícita. L'autor prefereix centrar-se en l'abans i en l'immediatament després; en els prolegòmens i en el colofó posteriors. Això permet posar en boca dels personatges uns diàlegs - personalment trobo que poc rellevants literàriament- farcits de segones intencions i contenidors de la hipocresia i el cinisme imperant en aquell moment (dues actituds, deixeu-me afegir, que segueixen vigents també en el nostre present).
En definitiva, no seria desencaminat veure La Ronda com una mena de lluita de classes amb un denominador comú: el sexe. O dit d'una altra manera: el llit (el coit) com a l'únic igualador de classes socials.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada